La campanada

Dar­rere de la broma de les fra­ses maleïdes hi ha més d’una cam­pa­nada, real i metafòrica. El duet Gal­ce­ran/Bel­bel aspira a repe­tir l’èxit d’El crèdit i, sobre­tot, d’El mètode Grönholm amb aquesta nova comèdia. Les qua­tre alpi­nis­tes con­fien a superar-se a si matei­xes i a batre un rècord tan insòlit com inne­ces­sari. En l’espera de fer l’atac final per la via iugos­lava del Fitz­roy (una mun­ta­nya entre Argen­tina i Xile) retru­nyen unes altres cam­pa­na­des, ide­als per a la comèdia, patètiques per a algu­nes d’aques­tes espor­tis­tes. de casc, cor­dada i pio­let.

Ha inven­tat Gal­ce­ran el tea­tre d’aven­tu­res? Doncs no. Perquè en el qua­dre hi ha una con­versa tensa però mai peri­llen les seves vides. Fan prou a superar la frase maleïda, el joc que subs­ti­tu­eix la prova dels bar­rets de Grönholm o el joc de les cadi­res en un ani­ver­sari infan­til. L’obra modela una con­versa d’inti­mi­tats (amb girs d’una escan­da­losa comi­ci­tat) en un lloc insos­pi­tat: a un relleix del Fitz­roy (a 3.000 metres d’alti­tud): les anècdo­tes pas­sen a ser un relat que posa en risc l’expe­dició. En l’alpi­nisme es con­fia a mort amb la com­pa­nya que fixa la cor­dada; es passa de pan­ta­lla: es poden obviar les males juga­des que s’hagin pogut fer en la vida quo­ti­di­ana.

L’autor de fenòmens com Parau­les enca­de­na­des, Car­na­val, i Dakota gau­deix tro­bant esclet­xes a la veri­tat i fent que per­so­nat­ges ben gri­sos tin­guin el seu moment d’heroïcitat i de misèria. Però lluny de ridi­cu­lit­zar ningú, els huma­nitza. La comèdia és un gènere maleït perquè demana ener­gia ben admi­nis­trada. Bel­bel acon­se­gueix aquest equi­li­bri entre qua­tre mons­tres a l’escena: Míriam Iscla, la cap de l’expe­dició que con­trola la infor­mació pri­vi­le­gi­ada per la seva mirada de psicòloga de best-sellers d’auto­a­juda; Sílvia Bel, la xer­raire i extro­ver­tida que no sos­pita qui­nes veri­tats li reve­larà aque­lla atu­rada; Sara Espígul, molt més callada, que lluita entre el repte, l’amis­tat i la vida, i la des­co­berta de Nata­lia Sánchez (debuta actu­ant en català), l’ele­ment dis­tor­si­o­na­dor indis­pen­sa­ble que sap jugar-hi com si ho fes sense voler. La cam­pa­nada res­sona al Borràs.