Memòria radical

Gran part del fons d’art de l’editor Joaquim Pibernat Domènech, còmplice de la cultura radical que va emergir a les acaballes del franquisme, té nou destí: la Fundació Palau de Caldes d’Estrac. Mort el 2022 als 69 anys, els hereus van signar-ne la donació al desembre a proposta dels marmessors, Vicenç Altaió i Manuel Guerrero, companys de Pibernat en dues revistes clau de l’activisme d’avantguarda després de la mort del dictador, Àrtics i Cave Canis.

El conjunt artístic que alimentarà el centre maresmenc de Josep Palau i Fabre està estretament vinculat a aquesta doble aventura, tant amb originals que n’il·lustraren cobertes com amb artistes, del context català i forà, que compartien els ideals de revolta dels artífexs de les revistes, alguns dels quals Pibernat va col·leccionar pel seu compte. “Va tenir molta relació amb els artistes, com Palau i Fabre”, indica Altaió. En total són 93 obres d’art d’una cinquantena de creadors, entre els quals els més representats són Perejaume, Jordi Benito, Antoni Tàpies i Joan Brossa. Joan Josep Tharrats, Zush, Alfons Borrell, Francesca Llopis, Antoni Llena, Carlos Pazos, Joan Ponç, Frederic Amat i, de l’àmbit internacional, Sol LeWitt, Joseph Beuys i Tristan Tzara forgen també una memòria cultural que cronològicament va dels anys setanta a la primera dècada dels 2000.

“Pibernat, que era un outsider, va estar a dins i al costat de la cultura”, subratlla Altaió, que el recorda “sempre amb tres o quatre diaris en una mà i un parell de llibres a l’altra. Era un gran lector universal i un intel·lectual amb una visió molt lúcidament crítica i escèptica.” Una petita selecció de la seva enorme biblioteca, formada per 15.000 títols, també ingressarà a la Fundació Palau. Són 175 volums, entre revistes de poesia o d’art, llibres d’artista i edicions facsímils, i molt més.

“Com a centre d’art i de poesia que som, aquesta donació ens encaixa perfectament. Els artistes són coincidents amb els gustos de Palau i Fabre. Pibernat pertany a una generació molt marcada per ell i que foren la continuació de la seva revista Poesia”, la primera escrita en català després de la Guerra Civil, els anys 1944 i 1945, remarca Anna Maluquer, directora de la Fundació Palau, que l’any que ve organitzarà una exposició de presentació del patrimoni artístic i literari de l’editor. És pràcticament tot inèdit exceptuant algunes peces que es van ensenyar fa pocs anys a la mostra Vicenç Altaió, els ulls fèrtils. Llibres amb artistes i un traficant d’idees, comissariada per Josep Miquel Garcia, que es va veure a la Fundació Vallpalou de Lleida i a l’Arts Santa Mònica de Barcelona.

Joaquim Pibernat Domènech era fill del polític democratacristià Joaquim Pibernat Lleyxà (1924-1984), compromès amb la cultura de resistència com a gerent que fou de l’editorial Nova Terra i de la revista Oriflama. Pibernat fill va fundar el 1985 la revista Àrtics junt amb Jordi Colomer, Francesca Llopis i els dits Altaió i Guerrero. Fins al 1990, quan es va dissoldre, van publicar setze números que van arribar a tenir una difusió de 7.000 exemplars. Amb una voluntat més minoritària, el 1995 van gestar Cave Canis, amb format de capsa, que també va tenir cinc anys de vida, en nou números (un per cada lletra del títol de la revista). En aquesta segona iniciativa, Pibernat, Altaió i Guerrero van fer xarxa amb Manel Sala i Claret Serrahima.

“Tots participàvem del mateix. Uns teníem nom i cognoms des d’una pràctica artística o literària, però Pibernat, el gestor gerent, també va estar en primera línia. Va ser una persona activa. Per ell, vida, cultura i política eren el mateix”, exclama Altaió. Els marmessors van tenir clar tot d’una que el destí públic dels seus béns, com era la seva voluntat, havia de contenir un darrer gest radical: escampar-lo fora de Barcelona. “Continuar ofegant les institucions centralitzadores és antic. Cal ajudar a fer créixer llocs de tot el territori”, rebla Altaió.