“Sigues rar!”

Santi Moix (Barcelona, 1960) ha fet de l’art la seva aventura. O potser és més precís dir-ho al revés: de l’aventura de viure, sempre perillosa, ha fet un art en què els límits entre realitat i ficció es confonen. Sense ser cap desconegut a Catalunya, és un artista d’èxit a fora, principalment als Estats Units, on viu (a Nova York) des de mitjan anys vuitanta. “Aquí sempre he venut poquíssim i la meva obra no és en cap col·lecció pública. Però no em preocupa gens”, deia aquest dilluns en la roda de premsa de presentació de la primera antològica que li ha organitzat la Fundació Vila Casas als seus Espais Volart de Barcelona.

Hi llueixen una vuitantena de treballs que ocupen tota la superfície del centre artístic del carrer Ausiàs March, un gran format que la fundació del mecenes Antoni Vila Casas només fa en comptades ocasions (l’habitual és que divideixi l’espai per a dues o tres mostres diferents). Quan el director, Àlex Susanna, li va fer la invitació, Moix va tenir dubtes: “M’espanta mirar el passat.” Al final, s’ha avingut a fer-ho reculant fins a 25 anys enrere. I traslladant, suplicant i tot, al comissari, Enrique Juncosa, el mateix missatge que li va transmetre el seu galerista Paul Kasmin, mort fa dos anys: “Diverteix-te i sigues rar!”

Si no rar, especial com ho era aquell marrec que els veïns de Saurí, al Pallars Sobirà, on estiuejava, veien sempre carregat d’estris de pintura pels seus carrerons. Quan se’l van retrobar com un pintor afamat, li van demanar que deixés la seva petjada als murs de l’església romànica de Sant Víctor. “Probablement és la seva obra culminant”, creu Susanna. I l’única que per motius lògics no ha pogut viatjar a Barcelona. Però alguns dels seus motius hi són ben representats, com ara les flors, a les quals Moix dota de gairebé un superpoder estètic per expressar la seva visió del món; “celebrativa i alhora melancòlicament fràgil”, indica Juncosa.

I això és gairebé un manifest de la seva pròpia vida. Fill de pares humils que van morir en les riuades del Vallès de 1962, va ser adoptat per una família burgesa que li va donar totes les facilitats materials i emocionals per ser artista. D’aquí el pes de la infantesa en la seva producció artística. Com a actitud desacomplexada i lliure de prejudicis quan va dedicar una sèrie a culs de ruc, sabent prou bé que no tindria cap sortida comercial. Als Volart n’hi ha un, amb només dues potes: pintar les altres dues hauria marcat un camí que ell sempre s’ha resistit a tenir predeterminat. “Pinto de dins cap a fora, que és la direcció de la natura, i sempre obert a l’imprevist.”

Estímuls que caça al vol, quan menys se’ls espera. Viatger incansable, una experiència mítica va ser trobar-se al mig del desert del Marroc un vailet amb una àmfora que de lluny li va semblar que era “romana”. De prop, va quedar meravellat en descobrir que el recipient estava fet de gomes de pneumàtics. Moix va anar a trobar els artesans que l’havien fabricat i els va convèncer de cocrear unes escultures de cautxú. Però com els va convèncer? “Ells eren reticents a fer uns objectes que no servissin per a res. Els vaig dir que serien joguines per a infants.”

El treball artesanal sempre l’ha fascinat. “Sento un gran respecte per la saviesa dels artesans.” També va involucrar els ceramistes de la Bisbal per desplegar la seva obra amb fang, un altre cop “com els nens que juguen amb la sorra de la platja.” “La ceràmica m’ha ajudat molt a entendre’m a mi mateix i a ser millor pintant i dibuixant.”

Amb el dibuix tenia un problema. “Em feia vergonya ensenyar-lo. Vaig perdre la timidesa gràcies a la literatura.” És a dir, il·lustrant llibres mestres, com ara El Quixot, al qual els Volart dediquen una sala sencera amb una intervenció extra, feta expressament per a la mostra: un gran mural de l’arribada del llunàtic cavaller a Barcelona, la Nit de Sant Joan, quan va veure les galeres del port.

És el mateix traç envitricollat amb què va fer un altre corpus de dibuixos inspirats en les investigacions de Santiago Ramón y Cajal sobre el sistema nerviós. Moix és un nervi, un “bitxo” com li deien els veïns de Saurí quan era una criatura: “Soc baixet i m’agrada crear obres grans per poder saltar. Però, com Miró, dono molta importància als peus que toquen el terra per tenir clar d’on soc.”

En aquest imaginari de fantasia que dissol en la realitat, ell es veu com un mosquit, un insecte que apareix sovint en els seus quadres. “Ho observo tot com un mosquit, per sobre o per sota de l’aigua. Quan he acabat una obra, deixo de sentir-me-la propietat meva i el que vull és que faci en els altres una mica de soroll, com el dels mosquits.” I així és com el comissari va trobar adient titular l’exposició La costa dels mosquits, manllevat de la inquietant novel·la de Paul Theroux sobre un somiador d’un altre món possible. L’art de Moix té aquest punt d’inconsciència dels aventurers utòpics. Sense por al fracàs. “Al contrari, intento equivocar-me molt per poder anar endavant”, rebla.