Una autora especial

Eider Rodriguez arriba cansada. Són moltes hores seguides de promoció. Tot i això, força un lleu somriure abans d’entrar a la llibreria on hem quedat. Viu a Hendaia, una localitat fronterera –com la seva literatura–, amb la seva família, plantes i arbres, gats i llibres. Tranquil·la, sense el brogit urbà embrutant-li les idees.

Nascuda a Errentera el 1977, aquesta narradora, periodista i guionista –ha estat editora i actualment és professora al departament de Llengua i Literatura de la Universitat del País Basc– ha visitat Barcelona per presentar la seva primera novel·la després de quatre llibres de relats, entre d’altres textos. Materials de construcció –publicat en català per Periscopi, amb una excel·lent traducció del basc de Pau Joan Hernàndez, i en castellà a Random House, amb traducció de la mateixa autora– comença amb una dona que observa un home que ha patit un ictus i està en un llit d’hospital. Filla i pare. Els separa una distància que ella anirà canviant a mesura que es qüestioni els fonaments emocionals sobre els quals s’ha construït la identitat.

Així comença aquesta novel·la sobre una filla, però també sobre una mare, una tieta i una germana que es debaten entre la tendresa i el ressentiment cap a la figura d’un pare alcohòlic i imperfecte però extremament humà. “Hi ha un desig de passar comptes, sí. A l’inici era un duel entre pare i filla, però no volia que fos només íntim, vaig voler que també tingués un context social i generacional que inclogués tota una època. Per això abraça quatre dècades i l’evolució d’un país, d’un poble, i la relació entre pare i filla. Hi ha preguntes, a l’obra, que demanen una resposta col·lectiva, social, més enllà de l’àmbit familiar”, comenta Rodriguez, que reviu en un text personal i íntim l’origen de la seva educació sentimental. Concebuda amb la certesa que algunes coses només es poden entendre si s’escriuen, aquesta obra transita per l’existència d’una família del País Basc que es dedicava a vendre material de construcció mentre a casa seva bregaven amb els silencis, les renúncies i l’amor. Una família en què la cultura, i en especial la lectura, eren un bé preuat.

Tot i que el format va datat com un dietari (entre el 5 de desembre del 2018 i fins al 5 de gener del 2021), la construcció s’apropa a una novel·la riu que flueix amb força gràcies a un bon ús de recursos tècnics ben diversos. Cap al final, la narradora diu: “Això no és escriure, això és estar amb ell sent jo una altra persona.”

“No volia que fos un llibre de memòries. El passat no està narrat en passat, ho faig en present. D’alguna manera he volgut plasmar el caos que és la vida, formada amb records que no són records perquè estan presents, més del que està passant en cada moment. Vaig utilitzar com a mantra al llarg de tota l’escriptura del llibre una frase de Maurice Blanchot: «No seràs tu qui parli; deixa que la ruïna parli dins teu, ni que sigui a través de l’oblit o del silenci». Aquest caos, dins d’un ordre, el vaig anar creant de manera intuïtiva. En els relats normalment treballo amb una escaleta del que passarà, tot i que també pugui treballar amb la intuïció i l’inconscient. En aquest cas vaig deixar que fluís el text, que m’anés arribant, i després vaig fer una feina de reordenació, però tampoc gaire, perquè volia que hi hagués diferents veus, registres, perspectives, personatges, temps i que, tot junt, contribuís a donar una visió més polièdrica, que és un terme que no suporto perquè el fem servir massa!”, comenta rient.

Un dels temes més importants de l’obra és l’alcoholisme. “No sé el motiu de fons que ens pot dur fins a l’alcoholisme, però beure és un costum social que tenim integrat en la nostra manera de relacionar-nos. El famós poteo del País Basc es basa a beure anant de bar en bar; beure i xerrar, fins que la conversa desapareix i només es beu. El problema amb l’alcoholisme és el silenci que l’envolta, que no hi ha un discurs polític que l’analitzi, com sí que es va fer en el seu moment amb el consum d’heroïna.”

Escriure una obra ambientada els darrers setanta anys a Euskadi obliga a pinzellades sobre ETA i la kale borroka. “El tema del conflicte basc hi és, però de fons. Com que he nascut i crescut a Errenteria, era molt difícil no parlar d’aquest tema. Altra cosa és que ho faci de manera tangencial o perifèrica. M’interessa aquest punt de vista perquè fins ara les novel·les sobre el conflicte basc s’han enfocat des de la mirada de les víctimes, de membres d’ETA, d’un infiltrat…, però l’onada expansiva del conflicte va afectar totes les capes i estrats de la societat basca, i volia mostrar-ho.”

A més que “hi ha coses pitjors que la mort”, frase que es va repetint en diferents contextos, també hi ha una visió positiva de la relació entre pares i fills. “Crec que, en el fons, tots els pares pensen que els seus fills són especials, i està bé que sigui així. I també passa a la inversa. Per a bé o per a mal, tots som especials. Llàstima que ens relacionem a través de la vulgaritat. El més maco que tenim no ens atrevim a mostrar-ho per si és massa estrambòtic”, afirma una autora ben especial i gens vulgar.