Llibres

Prestigiar les “coses de dones”

Gemma Ruiz Palà obre la gàbia domèstica en l’homenatge coral i generacional de ‘Les nostres mares’

“Encara ara estem parlant de consentiment de l’avortament”, reflexiona sobre el retrocés actual
“És important escriure per rebatre l’estereotip”, destaca l’autora sabadellenca

Amb la seva tercera novel·la, Les nostres mares (Proa, 2022), la periodista i escriptora Gemma Ruiz Palà (Sabadell, 1975) ha “descobert” Maria Aurèlia Capmany (1918-1991). Reconeix sentir “vergonya” pel retard de dècades a reivindicar una de les figures del país que situa al mateix nivell de referents de fora que són invocades amb més freqüència: “El seu assaig La dona a Catalunya es dona la mà perfectament amb Mística de la feminitat, de Betty Friedan, o amb El segon sexe, de Simone de Beauvoir, o amb qualsevol anàlisi de Gloria Steinem; tenim una pensadora extraordinària, equiparable a totes les grans que ens han posat les bases per mirar el món d’una altra manera i jo no la coneixia en profunditat”, es lamenta. Capmany és el referent, qui l’ha acompanyada en el procés d’escriptura de Les nostres mares, que manté l’estil propi de l’autora sabadellenca, el d’una llengua tallant, esmolant cada frase –assenyala que un dels motius per escriure és fer brillar la llengua–, “una mirada àcida i realista”, tal com va fer notar el jurat del premi Sant Jordi 2022 alhora de guardonar la novel·la que s’obre amb una cita de Maria Aurèlia Capmany sobre quina ha de ser l’actitud d’un lector davant “d’un llibre d’una dona que parla de la dona”.

Les nostres mares desplega un patchwork de veus, un calidoscopi del segle XX, amb perspectiva de gènere, i amb el qual Gemma Ruiz Palà ha volgut prestigiar el que pejorativament s’ha encaixonat com a “coses de dones”. “No només és un homenatge a les que tenen sempre caldo a la nevera, com canta Rigoberta Bandini, sinó a tota una generació de dones que ens han donat les condicions materials, com el caldo, però també les immaterials, és a dir, l’exemple de saber anar pel món l’hem tingut de les mares, perquè els pares, de qui hem tingut els miralls professionals, no hi eren presents”, explica. És un homenatge que “es donava per fet”, perquè les mares sempre hi són. Remarca la idea que les tasques de les mares no han estat retribuïdes i, per tant, no tenen valor econòmic i social.

Orbitant sempre a l’entorn de l’univers de la dona, des d’Argelagues (2016) a Ca la Wenling, (2020), el repte a Les nostres mares ha estat escriure sobre deu protagonistes amb l’obligació d’atorgar a cadascuna el mateix pes i valor. “És important escriure per rebatre l’estereotip”, hi afegeix. Són personatges de ficció basats en experiències i esquitxades d’anècdotes i records personals. És una novel·la en què l’àmbit domèstic hi és present –per a elles, la modernitat es tradueix en bolquers d’un sol ús i “no haver de fregar a mà i amb sabó de coco, millor, els draps bruts”, recull una de les frases del llibre–, però obrint la gàbia de la llar al món que construeix la història. L’autora ha volgut donar el púlpit a les que no el van tenir durant la Transició i els primers anys de la democràcia. Transitant sempre en tots els relats, hi ha la falta d’educació sexual i els drets de les dones: “Encara ara estem parlant del consentiment de l’avortament.” En aquest sentit, l’autora reflexiona sobre el retrocés actual: “Assistim a una ofensiva contra els drets reproductius i sexuals, que s’han de defensar amb dents i ungles, perquè, si el marc mental ho qüestiona, per perdre-ho només hi ha un pas.”

En aquest homenatge coral i generacional, s’inclouen les veus de les que han vingut després: “Perquè les filles tinguin el mirall retrovisor de les mares. Vam poder agafar l’ascensor social perquè vam néixer en un moment de la història en què se’ns va permetre, a les filles i netes de classe treballadora i de pagès, estudiar una carrera; érem les primeres de la família a anar a la universitat”. És una novel·la, doncs, que convida les mares a mirar-se al mirall d’un passat que ara no poden canviar, i les filles, a qüestionar les tries que han pogut fer –estudis, maternitat, relacions...–, una llibertat feixuga, ja que no està exempta de càrregues. “A ells no els passa factura tenir-ho tot”, rebla. Si sense el caldo i la teta de les mares no seríem on som, ara la teta que fa el caldo és una persona migrada. Les nostres mares incorpora aquesta veu i ho fa amb un punt de vista crític: “El feminisme no té sentit si no procura per totes.” La novel·la reflecteix un ventall de dones a través de diverses classes socials amb el mateix valor: des de la que té ànima d’artista fins a la que marxa del poble i neteja l’hospital. “Nosaltres som producte de totes elles; d’aquest tot”, conclou.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia