Llibres
Fins a quin punt es pot tensar el llenguatge per manipular l’opinió pública
Antropofàgia, la solució del futur; vols dir?
Albert Pijuan proposa a l’assaig breu ‘Per què no repensem el canibalisme?’ una alternativa alimentària
A diferència d’éssers mítics com els vampirs, el antropòfags existeixen i han inspirat molts autors
Menjar carn humana sempre ha estat envoltat d’una boira espessa feta de tabú, repulsió i, potser també, una certa fascinació. Per això, la majoria de les cultures no accepten aquesta pràctica. I les que ho han fet, històricament, han estat maltractades. En un moment en què es recomana menjar menys carn vermella i que el vegetarianisme i el veganisme van guanyant adeptes de manera continuada, és un gran repte, si més no estilístic, el que s’ha proposat –i aconseguit– Albert Pijuan a l’opuscle Per què no repensem el canibalisme?, publicat per l’editorial andorrana Medusa. L’obra inclou un article publicat per Jonathan Swift el 1729, titulat –i no és broma– Una proposta modesta per evitar que els fills de la gent pobra a Irlanda siguin una càrrega per als seus pares o el país, i aconseguir que esdevinguin un benefici per al públic en general (traduït per David Gálvez).
En poc més d’un centenar de pàgines, Pijuan fa un al·legat sense fissures d’un plantejament factible, d’un pla mercantil vàlid i viable: per què no comercialitzem i consumim carn humana tal com ho fem amb la de la resta d’animals? Amb aquesta proposta, l’autor explora les derivades ètiques, històriques, socials, logístiques, econòmiques i dietètiques que implica dur aquest projecte a la pràctica. És un exercici d’estil molt interessant, argumentat i defensat amb versemblança i unes gotes de paròdia variada. L’acabem de llegir convençuts que és possible el consum de carn humana, que l’autor prefereix definir d’antropofàgia i no de canibalisme. “El caníbal és l’encarnació del salvatge que nosaltres mai no serem i crea una barrera, ja des de Cristòfor Colom, per això no m’agrada”, comenta Pijuan, que, en el text, fent una pirueta discursiva digna d’elogi, aconsegueix sumar a la seva causa els vegans.
“Vaig agafar la convenció de l’assaig i una veu oberta a interpretacions per jugar a fons amb el tema. Si algú proposés seriosament l’opció del canibalisme, com reaccionaríem? Algú pot pensar que es podria implementar de manera ordenada i racional, que potser és una barbaritat, sí, però el llenguatge et permet presentar la barbaritat més grossa de manera amable i argumentada. Per això l’ambigüitat era clau a l’hora d’escriure aquest opuscle”, comenta Pijuan.
En què quedem, és un assaig seriós o Pijuan es creu el que proposa? “Quan escric sobre algun tema sempre agafo punts de vista molt allunyats del que realment penso perquè em sembla molt interessant jugar a l’alteritat. I quan m’hi fico, m’ho crec i ho defenso a mort. Si no ho fes així, amb aquesta convicció, no seria capaç d’escriure-ho”, admet. “Vivim un cert fanatisme de la literalitat i fer una mirada crítica i esbiaixada dels textos em fa l’efecte que s’ha perdut”, hi afegeix.
Per escriure aquest text va tenir dos grans miralls, l’article de Jonathan Swift (1667-1745) i la lògica narrativa de Thomas de Quincey (1785-1859). “Tot i que l’inici d’aquests opuscle ve d’un llibre d’Irene Lozano (1971) que parla de la tergiversació del llenguatge per part de la política, en què afirma que ningú no es creuria que ens repensem el canibalisme. I em vaig dir, per què no?”, comenta rient.
“El canibalisme és el tema aparent. En realitat parlo de com intentem fer presentables des del llenguatge en l’esfera pública coses que són absolutament esgarrifoses. He fet un cas pràctic dut a l’extrem”, matisa, perquè “part del discurs autoritari actual es basa a agafar una píndola sobre un tema en què tots puguem estar més o menys d’acord i barrejar-ho amb tota la porqueria que ens volen fer empassar; és un totum revolutum amb una unça de veritat i nou de bestieses. Com bona part del discurs polític actual.”
Pijuan té diversos motius per fer un duet amb Swift, recordem-ho, autor del clàssic Els viatges de Gulliver. “Amb l’editor vam pensar a incloure el text de Swift com a exercici d’honestedat, perquè no deixa de ser una versió, un homenatge, una represa d’aquell text i, a més, permet obrir un diàleg entre el seu moment (1729) i l’actualitat, amb conceptes com ara la llibertat i l’oferta i la demanda, i així veure una certa evolució del pensament occidental.”
Després de justificar des de diverses disciplines la necessitat de, si més no, plantejar-nos l’antropofàgia, Pijuan passa a la part més pràctica i tècnica. “Vaig estudiar ciències polítiques i, vagament, però sé com funcionen les administracions i aquesta mena de processos oficials. Per fi he pogut treure algun profit a la carrera!”, assegura rient. I, així, s’empesca el Pla per a la Sostenibilitat Alimentària Mediambiental (SAMA) i una classificació per a carns d’origen animal, l’humana inclosa.
Però la proposta de vendre cadàvers humans és factible? “Si ara ja s’estan comercialitzant a Europa insectes per al consum humà no veig tan estrany que d’aquí a uns anys no ens plantegem què fer amb els cadàvers humans que estan en bon estat, encara que sigui per fer pinso per a gats i gossos. Encara més si s’hi afegeixen compensacions econòmiques a les famílies. Com un Airbnb, que si tens una habitació que no fas servir, per què no la llogues? En aquesta línia, si ho venem i relloguem tot, l’últim pas serà vendre’ns el cos a porcions o els cadàvers dels familiars. El tabú ho pot aturar, però des de la lògica del mercat tindria tot el sentit que es fes aquest pas de mercadeig de carn humana”, defensa. “La part festiva en què m’ho vaig passar millor va ser la final, mirant de posar ordre a la proposta classificant les categories de carn humana, la seva procedència i el sistema de comercialització”, confessa. Els trasplantaments passarien a ser un comerç salvatge, en aquest cas, cosa que també preveu en aquest sucós (perdó) assaig amb un to que mostra un estil de pensament solemne, acadèmic, amb molts referents i cites en llatí i francès, entre d’altres idiomes.
Pijuan no predica donant exemple, de moment. Potser és rossega un repeló o es menja un bocí d’ungla, però no va més enllà, no amb carn humana. De la resta de carns, sí. “Menjo carn, m’agrada, tot i que comprenc tots els arguments de la gent que està en contra de menjar carn. Però és que..., els humans som fal·libles”, admet.
L’humor sempre està exposat a la sensibilitat i la intel·ligència de cada lector, però hi ha unes quantes pinzellades ben definides, a l’assaig. “Tal com està el món, no sé si l’humor és un reactiu o un pal·liatiu... L’humor té una part de crítica, d’inconformisme, de restar autoritat a qui no se la mereix, però també té una part tràgica en què ja només ens queda fotre’ns de tot”, comenta l’autor amb el somriure que ha tret a passejar durant tota l’entrevista.
Albert Pijuan (Calafell, 1985) és un autor inquiet i estimulant. Precís com un franctirador i mercenari a sou del seu intel·lecte juganer. Ha publicat poesia (Cosmogonia falorniana), teatre (Tabula brasa i El regne de les anguiles; Finestreta D-72) i, amb Angle editorial, narrativa (Seguiràs el ritme del fantasma jamaicà) i novel·la (El franctirador i Ramon Llull. Ara i aquí). Amb la seva darrera novel·la, Tsunami (2020), va guanyar els premis Pin i Soler, Finestres i el de la Crítica de narrativa catalana.
Alguns tastos de diferents disciplines sobre la creació inspirada en l’antropofàgia
A diferència dels vampirs, els licantrops i, sobretot, els caníbals per excel·lència, els zombis, els antropòfags no són éssers mítics, llegendaris, fruit de la imaginació. D’humans que mengen carn i vísceres humanes, n’hi ha. Pijuan explica a l’opuscle el cas real del 2001 en què Armin Meiwes es va menjar parts de Bernd Jürgen Brandes. Com passa amb la resta de monstres del somni de la raó, que diria Goya –per cert, va pintar una escena antropofàgica a Saturn devorant el seu fill–, hi ha molts títols d’assajos, novel·les, pel·lícules, sèries, còmics, obres de teatre i d’arts plàstiques en què, basats en fets reals o guiats per la ficció, relaten el tema l’antropofàgia.
En el món del còmic no és estrany que es burxi en la morbositat. Citarem només un títol, però de molta qualitat: Haarmann. El carnicero de Hannover, un asesino en serie (La Cúpula, 2010), amb guió de Peer Meter i magnífiques i detallistes il·lustracions a llapis d’Isabel Kreitz. En aquesta extensa novel·la gràfica se’ns narra el cas real de Fritz Haarmann, que en el període d’entreguerres va seduir 27 nois –es diu que podrien ser més de cent–, els va violar i els va assassinar mossegant-los la caròtide o la tràquea, els va esquarterar i va vendre la carn als veïns afamats (que no sabien de quin animal era) i va llençar els ossos al riu Leine. Unes feines de manteniment del riu van destapar-ho tot.
Albert Pijuan recomana, entre d’altres, una novel·la i un assaig. Cadáver exquisito (Alfaguara, 2018) és una despietada distopia de l’argentina Agustina Bazterrica. Un virus mata els animals i la seva carn ja no la poden consumir els humans. La solució? Que el canibalisme sigui llei i crear granges de cria, matança i processament de carn humana. La societat, un cop més, dividida: els que mengen i els que són devorats.
L’assaig és El banquete humano. Una historia del canibalismo (Siglo XXI, 2008), en què el periodista i viatger Luis Pancorbo fa una exhaustiva repassada a la història del canibalisme practicat per cultures de tot el planeta. Més del que es podria esperar, com també es pot comprovar a La guía caníbal (Hidroavión, 2015), en què Antonio Cascos, imaginant que el canibalisme estigués normalitzat, el porta a l’àmbit gurmet i, basat en exemples reals, ofereix receptes de carn humana i aconsella quines parts són més bones, quines s’han de descartar i quin vi pot anar bé per maridar amb cada plat.
Entre molts altres assajos i novel·les cal destacar la trilogia escrita pel nord-americà Thomas Harris protagonitzada pel personatge d’Hannibal Lecter. El segon lliurament, El silenci dels anyells, va ser un èxit que encara va créixer més en ser duta al cinema per Jonathan Demme, amb Anthony Hopkins i Jodie Foster.
I continuant amb el cinema, citarem uns quants títols importants dins del que es pot considerar un gènere, començant per la sèrie Jeffrey Dahmer (Netflix), que narra la història real del Caníbal de Milwaukee, per cert, basant-se en la novel·la gràfica de Derf Backderf.
A l’espanyola Caníbal (2013) Antonio de la Torre interpreta un prestigiós sastre de Granada que segresta, assassina i menja noies sense cap penediment. Fins que s’enamora. A la francesa Barbacoa (2021) es juga en to de comèdia amb el veganisme i el canibalisme. Una també francesa i comèdia és la popular Delicatessen (1991), de Jean-Pierre Jeunet i Marc Caro. I la tercera francesa és Crudo (2016), en què la guionista i directora Julia Ducournau aconsegueix crear una paràbola molt interessant mostrant el canibalisme com a addicció genètica. Viven (1993) explica la famosa història real de l’equip xilè de rugbi que va patir un accident d’avió a los Andes el 1972. Un clàssic però per la banda gore és Holocausto caníbal (1980), dirigida pel polèmic Ruggero Deodato, que va aconseguir fer creure que hi havia morts reals en el metratge, quan era ficció. I en una línia similar i també mítica, La matanza de Texas (1974), amb moltes seqüeles.
Per acabar, hi ha un musical teatral (i cinematogràfic) que s’ha representat a tot el món, Sweeney Todd: El barber diabòlic del carrer Fleet.