Llibreries en paper, el paper de les llibreries

Les llibreries, i no és cosa d’ara, solen estar envoltades d’una aura que les fa atractives, acollidores, tranquil·les. Com a propietari, no et faràs ric, però podràs viure sense angoixes. Com a visitant habitual, pot acabar sent com un racó de casa. Ara, es poden comprar –no entrem en el tema de la pirateria– llibres per internet o demanar-ne de físics i que te’ls portin a casa. Molt bé. També hi ha macrollibreries, i maques, en què els llibres sembla que se’t tirin al damunt de tants com n’hi ha. Molt bé, també. Però en aquest reportatge parlarem d’una tendència de fa uns quants anys ençà: les llibreries petites que juguen la carta de la proximitat, de posar nom als clients habituals i preguntar-los pels fills o la mare i, finalment, saber quines lectures se’ls pot recomanar. Uns espais amb tota mena de detalls estètics per resultar encisadors per al públic potencial.

Només a Barcelona ja n’hi ha moltes, d’aquestes característiques, però, en densitat, qui guanya és el poble de Calonge, amb set llibreries per, encara no, 12.000 habitants. Més els molts que hi van atrets pel reclam de “Calonge, poble dels llibres”.

La passió que desperten les llibreries ha estat transcrita en novel·les, dietaris i híbrids de tota mena. En repassarem alguns exemples, començant per dues novetats, La llibreria del turó, d’Alba Donati, i Els meus dies a la llibreria Morisaki, de Satoshi Yagisawa (Navona, amb traducció catalana de Jordi Mas, i Letras de Plata, amb traducció castellana d’Estefanía Asins).

En aquesta novel·la de debut, el japonès Yagisawa narra el descobriment de la passió pels llibres de la jove protagonista. Perduda enmig de Jinbo-cho, el barri de les llibreries i editorials de Tòquio, paradís dels lectors, hi ha la petita llibreria Morisaki, que ha estat regentada per la família de Takako durant tres generacions. És el regne de Satoru, l’oncle excèntric de Takako, entusiasta i una mica desequilibrat, que dedica la vida als llibres i a Morisaki, sobretot després que la seva dona l’abandonés.

Takako, en canvi, es troba en una espiral de caos i depressió que li ha costat les amistats i la feina des que Hideaki, l’home del qual estava enamorada, li digués que s’havia promès amb una altra dona. L’oferta del seu oncle, que necessita ajuda a la llibreria, no pot arribar en un moment millor per capgirar completament la seva vida. De sobte, Takako, que no ha estat mai una gran lectora, viu envoltada de llibres i discuteix amb entusiasme sobre literatura, alhora que descobreix una nova passió.

La segona novetat és La llibreria del turó, d’Alba Donati (Edicions 62, amb traducció catalana de Carles Biosca, i Lumen, amb traducció castellana d’Ana Ciurans Ferrándiz). Un llibre que barreja el dietari personal amb una crònica vital i vitalista. La seva autora, Alba Donati (Lucca, 1960), és poeta, crítica literària i llibretera. Treballava en el sector editorial a Florència i se’n va afartar. “Avui dia, t’obliguen a fer multitasca i jo ja no ho vull fer”, confessa l’autora, que va visitar Barcelona per presentar el seu llibre.

El 2019, va decidir obrir una petita llibreria, Sopra la Penna, a Lucignana, el poblet perdut enmig de la Toscana d’on parteix la família materna i on ella va passar molts estius. “Lucignana és un poble petit, té uns 180 habitants, però hi viuen parelles joves amb fills i l’ambient és alegre. No hi ha bar, ni restaurant, ni lloc on dormir. Darrerament, s’han instal·lat, per separat, dos artesans de la meva edat, un que fa escultures de fusta amb una serra mecànica i un altre que fa joies amb còdols, i un noi ha comprat un edifici per fer un Airbnb. Per tant, alguna cosa està canviant, però de mica en mica”, comenta.

En aquesta memòria narrativa, escrita com un diari, Donati ens explica la seva vida quotidiana i la de la llibreria al llarg d’un any, amb les comandes incloses. “Cada dia, anota les comandes de llibres, cosa que traça una visió sociològica dels compradors. L’únic llibre d’autor català que li encarreguen és Parlar amb les plantes, de Marta Orriols, tres exemplars”, detalla Pilar Beltran, editora d’Edicions 62.

La llibreria del turó és el relat d’una doble passió: la passió pels llibres i per les persones. I és també la narració de la vida d’una dona feliç i resistent, de les seves arrels, del seu sentit de casa, de les seves tries a contracorrent, la història de la seva família, la infantesa, l’educació sentimental i literària, origen del seu amor per les històries.

Però no tot va ser com en una pel·lícula romàntica. Pocs mesos després d’haver-la inaugurat: “Es va incendiar per culpa d’un curtcircuit a la cafetera. Després, va arribar la pandèmia. I també vaig caure per una escala i em vaig trencar un braç i una cama”, detalla Donati, rient. De seguida, enllaça amb els molts records feliços que ja li ha proporcionat la seva iniciativa. “Quan es va cremar, em van arribar diners i mostres de suport de tot arreu, fins i tot d’emigrants italians a Austràlia i els Estat Units.”

“El dia de la inauguració, va venir un autocar amb trenta dones, de manera imprevista.” Perquè el 85% de les visites són dones. Potser perquè ella té sobretot llibres escrits per dones i, en un prestatge separat, d’altres d’escrits per homes. “Són llibres molt diferents; per això els tinc separats. Les dones hem estat molts segles callades, i ara toca que parlem més”, afirma.

“La història de la llibreria és la història de la meva vida; són indestriables.” Per això es va decidir a escriure aquest llibre, que va funcionar molt bé des del minut zero i del qual ja li han comprat els drets per fer una pel·lícula o sèrie. “Quan vaig enllestir el llibre i l’hi vaig donar al meu agent, era un divendres i em va dir que ja em diria, mínim una setmana enllà, quina recepció havia tingut. L’endemà, dissabte, em va trucar perquè no parava de rebre ofertes d’editorials que el volien publicar.”

“A partir del llibre, ha arribat gent de tota Itàlia a veure la llibreria. Un dia se’m va presentar un home (amb el meu llibre a la mà), acompanyat de la seva esposa i d’una filla. Venien de Palerm! Quan els vaig preguntar si havien vingut a la zona per a alguna cosa i havien aprofitat per veure la llibreria em va dir: «No. Venim només a veure la llibreria i, en tot cas, potser farem una volta per Lucca.» I vaig ser molt feliç.”

I per què va fer aquest canvi? “Per complir un somni, com els que deia Rousseau; tenir una cabana al bosc.” On ara hi ha la llibreria, que és com una caseta de jardí, és on la mare plantava l’hort. Les vistes són espectaculars. “El que importa és saber què vols fer a la vida. Una altra cosa és que ho aconsegueixis o no. He rebut centenars de cartes d’agraïment de persones que han llegit el meu llibre, perquè els he ensenyat a triar la vida que volien viure. El meu llibre és la força del canvi”, assegura. A banda d’aquests eslògans que s’acosten a l’autoajuda, en el llibre transmet amor incondicional cap als llibres i confiança en les persones.

A casa nostra, tenim un exemple similar. Alins és un poble del Pallars Sobirà amb una vuitantena d’habitants. Està de camí a la Pica d’Estats. Un entorn natural imponent que, durant la pandèmia, molts van enyorar, com la periodista i apassionada per la natura Meritxell-Anfitrite Álvarez (Andorra la Vella, 1987). Fa un any, vivia i treballava a Madrid, però la pandèmia la va impulsar a fer un canvi de rumb vital. Va decidir tornar a Alins, el poble de la seva àvia, i obrir-hi una llibreria, Natura Llibres, especialitzada en literatura de natura i muntanya de qualsevol gènere. Reconeix que alguns poden veure aquest pas com “un somni atrevit i temerari”. Al cor del Pallars, la vida transcorre diferent, o millor. I els llibres, per a ella, són una altra de les necessitats bàsiques. A Álvarez, que té bona mà escrivint, només li falta relatar la seva experiència en un llibre i triomfar com Donati.