La cara lletja del món

Si la irrupció de cada artista singular comporta la invenció d’un món, el de Diane Arbus (Nova York, 1923-1971) s’ha identificat sempre amb la monstruositat. Aquesta fotògrafa nascuda ara fa cent anys en el si d’una rica família jueva de Nova York va suportar ja en vida l’estigma de l’anomalia i la morbositat per la seva predilecció per les escenes grotesques i els cossos poc normatius. Era una elecció deliberada que ella va justificar sovint, però amb molta menys malícia de la que cal per qualificar-la alegrement com “la fotògrafa dels freaks”. No hi ha res de monstruós en el retrat d’un transsexual amb rul·los, ni en els esforços d’un home afectat de gegantisme per cabre dins el minúscul domicili dels seus pares al Bronx, ni en la felicitat d’unes nenes amb síndrome de Down fent tombarelles al parc i davant les quals no podem sentir sinó una profunda commoció pel que mai no tindrem: una alegria sense remordiments que ens travessi el cos de dalt a baix. Però això és el que veien els altres: gent estrafeta, lletjota, incòmoda.

No estava previst que fos ella, precisament, que venia de bona família i s’havia fet un nom retratant models d’alta costura per a les revistes elegants, qui mirés cap a aquella banda de la qual la bona societat tendeix a protegir-se. Però potser perquè ningú l’hi esperava, la seva és una presència alhora atrevida i ambigua, com la convidada formal que de sobte comet alguna descortesia. La més greu és la que ja va preocupar Susan Sontag, que va dedicar-li un capítol sencer del llibre clàssic Sobre la fotografia assenyalant que qualsevol persona a la qual apuntés el seu objectiu corria el risc de ser transformada en una criatura inquietant. De fet, alguns dels seus models expliquen la incomoditat que sentien pel fet que Diane Arbus solia prémer el disparador just quan presentaven la seva cara menys abellidora, fent una ganyota, amb els ulls en blanc o a mig assajar una posa. Els sorprenia en fals, amb la guàrdia abaixada, sense retocs ni preparació, abans que cap d’ells pogués representar-se a si mateix. Era la seva especialitat: posar en evidència la zona d’ombra entre allò que voldríem aparentar que som i allò que som en realitat. I ben mirat, sota la lent fotogràfica, tots tenim un halo pertorbador, fins i tot la cara rubicunda d’un nadó adormit com el que Diane Arbus va fotografiar en un primeríssim pla que anticipa l’humanisme del metge fotògraf Philippe Bazin, el qual parlava de “redreçar els rostres” (també dels que rarament són perpetuats) per retornar-los “la dignitat de l’ésser humà verticalitzat”, deia, perquè és en la seva condició d’estranys que “els altres em resulten indispensables”.

L’última vegada que vam tenir ocasió de veure reunida l’obra d’aquesta fotògrafa cabdal va ser l’any 2006 al Caixafòrum, l’única parada que va fer a l’Estat espanyol la primera gran retrospectiva americana que li dedicaven en més de trenta anys. Va ser un any abans que Nicole Kidman la interpretés al cinema a Retrat d’una obsessió, de Steven Shainberg, i es tornés a posar l’accent en la personalitat turmentada de l’artista, que va posar fi a la seva vida als 48 anys. El seu suïcidi va posar la nota negra que faltava a la morbositat amb què ja era observat el seu treball, i ha impedit des de llavors copsar-ne el coratge, el compromís ètic i també l’enorme tendresa que cal posar en la mirada per reconèixer la teva fragilitat en el rostre dels altres.