Patrimoni en recessió

Els dra­mes rurals no són un gènere nou, en català. S’han con­reat a través d’autors clàssics com ara Víctor Català (Cate­rina Albert), en nar­ra­tiva, i Àngel Gui­merà, en tea­tre, amb obres com Terra baixa. Víctor Català fins i tot té un recull de nar­ra­ci­ons titu­lat Dra­mes rurals i fa 115 anys que va publi­car Soli­tud, però el tema és vigent i els can­vis que hi ha hagut a la page­sia són de bon ana­lit­zar.

Sense el terme drama obli­gatòria­ment afe­git, hi ha títols recents com ara el d’Anna Ball­bona, No soc aquí, premi Ana­grama, diver­sos de l’autor del Pallars Pep Coll, La dre­cera, de Miquel Martín i, aquest sí que amb la flaire d’un drama clàssic rural, Ter­res mor­tes, de Núria Ben­dicho.

Però no par­la­rem de novel·les dramàtiques ambi­en­ta­des en un medi rural, sinó del drama d’una bona part de la vida rural, posant el punt de mira, el termòmetre, en l’estat de les cases de pagès, de les mol­tes masies del ter­ri­tori que s’estan dei­xant per­dre.

Marta Llo­ret Black­burn (la Gar­riga, 1982), cone­guda a les xar­xes soci­als com La Caçadora de Masies, fa anys que volta el nos­tre país cer­cant masies emblemàtiques, par­lant amb els maso­vers i pro­pi­e­ta­ris, retra­tant-les, cata­lo­gant-les i, sobre­tot, rei­vin­di­cant el seu lle­gat i la seva importància.

Ara ha publi­cat a Columna La caçadora de masies. Les cases de pagès, el lle­gat del nos­tre país, en què ha fet una tria de quinze masies i les pre­senta i des­criu. Les cases són: cal Nes (Baix Llo­bre­gat), cal Rabe­lla (Alt Penedès), can Mont­cau (Vallès Ori­en­tal), can Nua­lart (Vallès Ori­en­tal), can Pas­qual (Anoia), can Rajol (Vallès Ori­en­tal), cal Viladés (Bages), el Colo­mer (Osona), la Masó (Alt Camp), la Rovira (Segarra), la Sala de Sant Llo­gari (Moianès), la Saleta (Ber­guedà), masada de Joa­net de Pepet (Montsià), mas Bri­gel (Gironès) i mas Cari­tat (la Gar­rotxa). Llo­ret, en cap cas faci­li­tat la situ­ació exacta per pre­ser­var la inti­mi­tat dels que hi viuen. Ja se sap que sovint, sense malícia o sense ser-ne cons­ci­ents, es poden gene­rar unes moles­tes pro­ces­sons de tafa­ners de diu­menge. Un punt més a favor de l’autora.

Cada casa de pagès té una història car­re­gada de vida i emo­ti­vi­tat, en alguns casos, i de dra­ma­tisme i pers­pec­ti­ves de futur incer­tes en altres –massa– casos. En aquest lli­bre ha vol­gut apor­tar el con­text històric i per­so­nal que hi ha dar­rere de les quinze cases esco­lli­des. A Llo­ret li han sem­blat històries merei­xe­do­res de ser expli­ca­des com a casos para­digmàtics que reflec­tei­xen molt bé quina és la situ­ació actual de les masies cata­la­nes. “No pretén ser un manual ni una obra d’història de les masies, sinó una reflexió humil sobre el lle­gat que hi ha entre els seus murs de pedra, d’on venen, on es tro­ben i com afron­ten el futur”, explica l’autora.

Abans d’aca­bar la car­rera d’huma­ni­tats, Marta Llo­ret va conèixer un dels grans amors de la seva vida, la masia cata­lana, a través d’una pri­mera feina amb la Fun­dació Mas i Terra. Des de lla­vors, amb un màster en gestió del patri­moni cul­tu­ral pel mig, tre­ba­lla en la docu­men­tació de patri­moni cul­tu­ral a l’empresa d’arque­o­lo­gia Ante­quem. Ja com a direc­tora de la Fun­dació Mas i Terra, el dar­rer any ha com­pa­gi­nat aquesta feina amb el pro­jecte Masi­aire, en què busca maso­vers per a masies que estan des­ha­bi­ta­des, amb la volun­tat de recu­pe­rar-les i evi­tar-ne la des­a­pa­rició. Va ser una de les auto­res del lli­bre Masies de Bar­ce­lona, que va tenir una expo­sició homònima al Palau Robert.

Molt cons­ci­ent del valor del patri­moni rural del país i de l’aban­do­na­ment pro­gres­siu que pateix, des del 2019 com­par­teix foto­gra­fies de les masies que docu­menta a les xar­xes soci­als, sota el nom, com ja hem dit, de La Caçadora de Masies.

Sobre quin és el motiu que li ha des­per­tat la passió per les masies, l’autora ho defi­neix així: “Són un tes­ti­moni físic del nos­tre pas­sat, que ens explica d’on venim; és un patri­moni que ens ense­nya com es vivia aquí des d’èpoques molt recu­la­des, com es cons­truïa i com se les empes­ca­ven per sobre­viure. Explica també com està con­fi­gu­rat el nos­tre entorn, ja que les cases de pagès han actuat sem­pre com a eix ver­te­bra­dor del ter­ri­tori.”

No es limita a des­co­brir-les i inven­ta­riar-les arqui­tectònica­ment i històrica­ment; sem­pre que pot, s’entre­vista amb els maso­vers i pro­pi­e­ta­ris o hi con­versa. “A la meva feina les docu­mento exhaus­ti­va­ment. A les xar­xes només les docu­mento fotogràfica­ment per manca de temps i de recur­sos. En tots dos casos, però, el que sem­pre he valo­rat més són les expli­ca­ci­ons que me’n fan els que hi viuen, perquè et fan dimen­si­o­nar el que tens al davant. No les visito amb la fina­li­tat de comp­ta­bi­lit­zar-les i per tant no et sabria dir quan­tes n’he caçat, segu­ra­ment en són milers.”

Entre aquests milers no sem­bla gens fàcil apli­car un cri­teri per reduir la xifra a només quinze. “El cri­teri ha estat sobre­tot que cadas­cuna de les cases tingués una història per expli­car que fos para­digmàtica per mos­trar la situ­ació que viuen mol­tes. També s’ha tin­gut en compte que hi hagués una repre­sen­tació de la major part de comar­ques pos­si­ble. S’ha de tenir en compte que he hagut de tro­bar masos que vol­gues­sin com­par­tir amb mi i amb tot­hom el seu espai pri­vat, i que hi ha zones on sen­zi­lla­ment no n’he tro­bat”, deta­lla l’autora.

Llo­ret, es nota que està pre­o­cu­pada –i acon­se­gueix enco­ma­nar al lec­tor mínima­ment sen­si­ble aquesta pre­o­cu­pació– per l’esde­ve­nir de mol­tes masies. Per això ofe­reix una visió molt magra del futur i fa en bona part res­pon­sa­ble l’admi­nis­tració, que ha sobre­car­re­gat de pressió els actu­als pro­pi­e­ta­ris amb tota mena de nor­ma­ti­ves. Amb tot, apunta algu­nes sor­ti­des. “La solució implica faci­li­tar aquesta forma de viure, ja no només pel que fa a la regu­lació de les inter­ven­ci­ons sinó també a les acti­vi­tats que s’hi fan. No pot ser que els per­mi­sos tar­din com ho fan ni que les per­so­nes que les man­te­nen, espe­ci­al­ment les que es dedi­quen al sec­tor pri­mari, tin­guin tan­tes difi­cul­tats i tra­ves. Alhora, és posi­tiu que es vul­gui garan­tir la pre­ser­vació dels ele­ments d’interès cul­tu­ral, però en aquests casos hau­ria de ser l’admi­nis­tració qui ajudés a fer-ho, ja que sol fer aug­men­tar el cost de la inter­venció. Tal com està plan­te­jat, tenir un edi­fici cata­lo­gat suposa un greuge, amb deu­res, però drets pràcti­ca­ment ine­xis­tents.”

És un vol i dol, perquè l’ús rural –llau­rar el camp, man­te­nir arbres frui­ters i pas­tu­rar o cui­dar en gran­ges el bes­tiar– cada cop és menys ren­di­ble, però s’hi fan allot­ja­ments de turisme rural o fins i tot hotels de luxe, que des­tru­ei­xen la funció genuïna d’aques­tes masies històriques. Marta Llo­ret fins i tot cri­tica que sovint es tre­gui la capa de calç i pin­tura per dei­xar la pedra vista, que, segons els cri­te­ris estètics actu­als, “fa més maco”. És com­pli­cat tro­bar un equi­li­bri prou sòlid que ho man­tin­gui tot en peu. “El pro­blema és que qui fa les inter­ven­ci­ons no sol conèixer ni la història, ni els valors de l’edi­fi­cació, ni les tècni­ques cons­truc­ti­ves tra­di­ci­o­nals. Ja no es tracta de ser purista, sinó que mol­tes vega­des aques­tes tècni­ques tenien una raó de ser, com és el cas del mor­ter de calç per pro­te­gir la pedra, que actua com a aïllant tèrmic, evita que hi hagi sal­ni­tre, etcètera. Pel que fa a aquest ús rural, no es tracta només de tenir el camp llau­rat i bes­tiar, sinó que es ges­ti­ona el bosc i tot l’entorn del mas, cosa que el turisme rural mol­tes vega­des no pre­veu. L’equi­li­bri no el tro­ba­rem men­tre les masies del futur només siguin vis­tes com a pos­si­bles cases de cap de set­mana o des­ti­na­des a un ús estri­ca­ment lúdic”, valora.

Aquesta mena de lli­bres solen ser un encàrrec edi­to­rial o bé una passió –com en el seu cas– que es tras­llada al paper. Marta Llo­ret, però, és una dona actual i s’expressa per les xar­xes soci­als. Té uns 80.000 segui­dors, cosa que li va molt bé per fer visi­ble un tema mar­gi­nal com aquest. “És molt frus­trant per tots els que esti­mem el patri­moni cul­tu­ral veure la situ­ació en què està el del nos­tre país. Tenir l’alta­veu de les xar­xes soci­als em fa sen­tir molt afor­tu­nada, ja no només des del ter­reny per­so­nal, sinó també per poder llui­tar per fer arri­bar aquesta causa al més lluny pos­si­ble”, con­clou Llo­ret.