Uns misteris d’Itàlia en català

L’edi­to­rial Sidillà ens regala, dins la col·lecció L’Illa Roja, una mera­ve­lla, un lli­bre espe­cial que cal rei­vin­di­car, Els mis­te­ris d’Itàlia, del peri­o­dista Dino Buz­zati. Un recull dels dinou sor­pre­nents arti­cles que Buz­zati va publi­car a la dècada dels sei­xanta del segle pas­sat al diari Cor­ri­ere della Sera. Un tre­ball modern per al qual no pas­sen els anys. Ens arriba a través de la tena­ci­tat del seu tra­duc­tor de l’italià al català, David Gui­xe­ras Oli­ver. Gui­xe­ras, en aquest pro­jecte per­so­nal nas­cut durant el con­fi­na­ment –un fet també extra­or­di­nari–, ens acosta a unes històries que giren al vol­tant del món del mis­teri i els fets para­nor­mals. Ho fa amb deli­ci­o­ses ano­ta­ci­ons a peu de plana, men­tre que Buz­zati en els arti­cles va des­cab­de­llant casos que recull del folk­lore, sí, però també apo­sant per experiències en pri­mera per­sona que ens expli­quen casos d’espi­ri­tisme i mèdiums; ens par­len de per­so­nes sen­si­ti­ves, alte­ració de for­ces gra­vi­ta­ci­o­nals, visi­ons de rajos X, apa­ri­ci­ons mari­a­nes, lle­gen­des, fan­tas­mes o màgia. Casos extra­or­di­na­ris tots ells que Buz­zati narra a través dels tes­ti­mo­nis de per­so­nes extra­or­dinàries. Els relats for­men un curiós uni­vers periodístic on des­co­bri­rem el direc­tor de cinema Fede­rico Fellini, ena­mo­rat de tota la cosa mis­te­ri­osa, men­tre pre­pa­rava Giu­li­etta dels espe­rits; Gus­tavo Adolfo Rol, mag, alqui­mista, nigro­mant, far­sant, qui sap; Rosa Quat­trini, a qui se li apa­reix San Dami­ano Pia­cen­tino, la Mare de Déu; l’almi­rall Paolo Aloisi, que tenia l’habi­li­tat única de fer man­te­nir objec­tes en un per­fecte i impos­si­ble equi­li­bri; el senyor Bruno Lava, capaç de tele­por­tar la matèria i par­lar amb els espe­rits, i la trista història, reves­tida de fata­li­tat, de la bruixa Melinda.

Dino Buz­zati era peri­o­dista. Va néixer el 1906 a la vall del Vèneto i ens va dei­xar el 1972. Més de qua­ranta anys d’heme­ro­teca al Cor­ri­ere della Sera, amb cen­te­nars d’arti­cles publi­cats, ho ava­len. Va ser també cor­res­pon­sal de guerra; d’aquí, jun­ta­ment amb el tedi oca­si­o­nal de l’ofici de peri­o­dista, surt la ins­pi­ració d’El desert dels tàrtars, una de les grans novel·les ita­li­a­nes del segle pas­sat. Buz­zati, en aquest apar­tat més lite­rari, si voleu, es pre­sen­tava sem­pre com un sim­ple peri­o­dista que escri­via de tant en tant fic­ci­ons o nou­ve­lles, que deia ell, a les quals no donava gran valor. A banda de peri­o­dista i novel·lista, també va ser crític d’art, poeta, dra­ma­turg, escenògraf, lli­bre­tista d’òpera, arti­cu­lista i pin­tor. A Buz­zati el fas­ci­na­ven els ter­ri­to­ris per on es mouen el mis­teri, el sim­bo­lisme, la fan­ta­sia i la màgia, ele­ments que for­men part del sur­re­a­lisme que va defi­nir la seva lite­ra­tura. Però també el lli­garíem amb Italo Cal­vino, amb el Cal­vino de la sim­pli­fi­cació nar­ra­tiva. No obli­deu que Buz­zati, com a bon peri­o­dista, vol ser lle­gi­ble i, com Cal­vino, fins i tot per a aquells lec­tors no gaire atents. Els mis­te­ris d’Itàlia és un tre­ball de camp, en molts casos cròniques novel·lades, en forma de relat curt. Uns tre­balls que escriu des del bon peri­o­disme, aquell que va a les fonts, als tes­ti­mo­nis. La mirada és dis­tant, des­crip­tiva, però no deixa de sor­pren­dre; per això cap­tiva. Arti­cles que trans­me­ten sen­sa­ci­ons en moure’s entre la fabu­lació, la lle­genda, el mite o, qui sap, el frau intel·ligent i benin­ten­ci­o­nat. Ell no hi entra. Des­criu. L’arti­cle El nen fetitxe, un relat de mal­trac­ta­ment infan­til, arran de pràcti­ques tene­bro­ses de feti­lle­ria, per­torba com pocs. La gran majo­ria, però, fas­ci­na­dors i sor­pre­nents, ens recor­den que el mis­teri no deixa de ser uni­ver­sal. En italià o en català.