Inoblidables anys amb Núria de Dalmases

Estimada amiga Núria, poc imaginava que tindria la responsabilitat d’escriure aquest comiat. Has marxat massa aviat; de fet, fa un llarg temps que has estat en silenci, però ens ha quedat per sempre el teu somriure. Fa anys que et vaig conèixer i des del primer moment vam coincidir en una manera peculiar d’entendre i d’afrontar els nostres interessos professionals. Les llargues converses de mil i un accents van forjar una sòlida complicitat en el terreny professional i, sobretot, humà, molt amical i entranyable.

Van ser anys intensos en els quals vas aconseguir càrrecs importants que avui es reivindiquen per a les dones, i tu en vas ser una pionera. No repetiré el que s’ha dit a bastament, però el que vas assolir com a catedràtica de la Universitat de Barcelona (història de l’art medieval) va ser una excel·lent plataforma per tenir i mantenir un tracte afable amb l’alumnat. Recordo que em vas convidar a assistir a unes classes nocturnes on hi havia diversitat de persones, grans i joves, que t’esperaven i t’ajudaven a preparar el projector de diapositives amb una calidesa inusual. Doncs bé, més endavant vas continuar mantenint el contacte amb un grup d’exalumnes que es reunien i et convidaven a esmorzar i a conversar.

Et vaig conèixer en un moment esplendorós teu en clau professional. Recordo que consumies llapis i paper i no ordinador per redactar els textos que componien els teus fitxers d’obres d’art, d’argenteria principalment, però, també, d’arquitectura, escultura, pintura... A vegades la lectura era complicada, vull dir que la teva escriptura era molt personal. Aquells anys, Núria, no tenies temps gairebé per a res més. La Facultat de Geografia i Història, sent tu la directora del Departament d’Història de l’Art, i sense deixar de fer classes, consumia bona part del teu temps, però és ben cert que hi havia una persona que sempre em vas esmentar, la Vicenta, que et possibilitava acudir a les teves responsabilitats.

Vas aconseguir les fites més elevades en un moment en què era molt difícil per a una dona, que, a més, tenia tres fills. Durant anys vas ser cap de casa, la qual cosa suposava dividir el teu temps entre la família i la feina. Tasca ingent!

Sempre estaves disposada a visitar els tresors catedralicis, monàstics i d’esglésies principalment de la geografia catalana. La primera visita a la seu de Barcelona va tenir un caire excepcional. Vam visitar les entranyes de l’edifici fins al terrat, des d’on veiem la teva estimada ciutat. M’explicaves cada detall que coneixies de la construcció, de les pintures, i no diguem de l’argenteria. Recordo que et lamentaves de no haver pogut accedir fins aleshores al tresor per tal de fer-ne l’estudi. Una altra visita va tenir un significat molt especial: en aquest cas sí que vam poder veure el treball de restauració de la seva esplèndida custòdia.

Vam visitar la catedral de Girona moltes vegades. Hi teníem un interès comú: l’anàlisi del retaule, així com dels seus esmalts translúcids i el baldaquí, i m’explicaves tot el que coneixies d’aquests imponents objectes litúrgics. En acabar la visita, anàvem a dinar a un bar a prop de la universitat. No era important el que menjàvem, sinó el que comentaves de tot el que havíem vist. Aquestes lliçons han estat un aprenentatge per sempre més.

L’any 2002 vas tenir a les mans el copó arqueta reliquiari de Batea (Terra Alta), acompanyada per l’historiador Mn. Josep Alanyà, amb el qual et va unir una amistat que ha perdurat. Vas fer un croquis de la peça i hi vas anotar les dades més significatives. Era habitual que jo fes les fotografies; després ordenàvem les dades fins a completar un inventari ric per les anotacions, dibuixos i imatges.

Cadascun dels viatges que vam fer normalment acabava amb un àpat. Fèiem sobretaula i aleshores la Núria, la professora i l’amiga, es feien una sola persona. Tenies un món ric d’imatges i de records familiars. Estimaves els teus fills per damunt de tot, també els teus pares. Adoraves el pare. La seva mort prematura et va deixar molt afectada i entristida, com sempre em comentaves. D’ell admiraves, entre altres coses, la cultura, l’interès per l’art i la història de Catalunya. Els vostres viatges familiars així ho confirmaven. De la mare, en destacaves l’interès pels esmalts que ella mateixa produïa, era una altra manera de creació artística. De l’Ester i d’en Jordi, els teus cars germans, sempre remarcaves que van ser pilars fonamentals en els moments més importants de la teva vida. I als teus estimats fills Pau, Toni i Joan, era deliri el que els professaves. Tanmateix, com a mare responsable, eres, alhora, exigent amb la seva educació i formació. S’hi van afegir cap al final l’Elisabeth i la Martina.

La Dra. Dalmases havia planejat fer l’estudi de la col·lecció Mascort d’argenteria. Ho va posposar, deia, fins a tenir el temps que aquest estudi requeria. També volia aprofundir en l’estudi de l’arquitectura de les catedrals catalanes i fer-ne una publicació didàctica. El llarg temps de silenci li va impedir dur-lo a terme.

Del seu llegat vull destacar, per una banda, la seva faceta investigadora, culminada amb la publicació de L’esplendor de l’orfebreria gòtica catalana, així com altres estudis, i, per l’altra, la docent, dedicada a la formació de generacions d’alumnes i la direcció de tesis doctorals.

Núria, descansa en pau.

*Doctora en història de l’art.