“Ser nenes famoses té moments dolços i durs”

J.V.: Sí, està clar, perquè com a nena tens unes il·lusions, les vius i de cop et passa el que et passa. Els mitjans de comunicació i la gent del teu entorn et posen en un lloc, després passen els anys, portes potser un any sense treballar, amb molts no, i dubtes de si t’has equivocat. Ara ja estic en aquell punt que ja no sé què és el que m’agrada, o què m’agradaria fer si no fos això. En algun moment és com una mena d’atzucac.

J.V.: Sí, aquesta il·lusió frustrada, que també existex com a generació i en altres feines.

M.V.: La Joana i jo teníem ganes també, havent-hi aquest passat de les actrius, de parlar de dues germanes. Aquest tema fa que molta gent que no és del món de la interpretació pugui connectar amb la història: per una cosa familiar, generacional, de somnis que no es compleixen...

J.V.: Neix d’un lloc molt personal, per això també era important per a nosaltres tenir el control de tot el que s’ensenyava, fins a on se’ns exposava o com s’explicava la història. Neix després del boom de Polseres vermelles i Herois i de trobar-nos soles a casa gravant-nos selftapes per fer un mateix personatge, estar competint com a actrius, rebent molts no, replantejant-nos una mica el que havia passat, comparar-nos, auto-gravar-nos aquests selftapes... [enregistraments que es fa un mateix i s’envien als càstings] Per això sempre vam tenir clar que la sèrie es diria Selftape, venia d’aquí. Hi va haver un moment, al 2015, que vam veure que hi havia una història darrera aquestes dues germanes que els passa això. I al 2019 vam decidir que si ho volíem fer ens hi havíem de posar. Vam pensar el projecte, vam decidir de posar-hi els vídeos d’arxiu, ho vam presentar a Filmax i van dir que els interessava molt. I va començar el viatge més seriós. Després hi van entrar Filmin, l’ICEC, TVE de Catalunya... I fins a dia d’avui!

M.V.: La pandèmia ens va agafar a mig projecte i va ser quan vam fer un reset, un moment de tornar a començar a plantejar-nos des de zero què és el que realment volíem fer. Ens va anar molt bé perquè ens vam confinar juntes i vam començar a treballar-hi.

M.V.: Hi ha molta ficció i molta realitat a la sèrie. Per poder escriure i interpretar els personatges evidentment hem hagut de prendre una mica de distància i entendre’ls en tant que personatges de ficció, perquè seria massa difícil interpretar-los des d’un angle molt real. Ens interessava molt ficcionar aquests personatges, fer-los més complexos, amb les semblances i diferències entre les dues més evidents, perquè ens funcionés millor la trama.

J.V.: Hi ha molt també de les dues, hi ha moments de Mireia i de Joana.

J.V.: En realitat tampoc volíem parlar 100% del que és ser nen famós, el que passa és que és inevitable en el context que han viscut aquestes dues germanes. Volíem parlar de com el passat condiciona tothom. En el nostre cas, ens condiciona pel que vam viure. Haver estat nenes famoses ha tingut moments dolços i moments durs. Hem tingut la sort de tenir un entorn, una família i uns pares que sempre ens han baixat molt a la Terra, ens han dit que treballem, estudiem i ens formem, que no esperem les trucades de telèfon, perquè de vegades hi ha un moment que deixa de sonar. Venint d’on veníem, sí que hi va haver un moment que va deixar de sonar i t’has d’adaptar.

M.R.: És veritat que mostrem una cara de la indústria diferent, que no s’acostuma a mostrar, i potser genera incomoditat. No és que mostrem a les joves actrius que aquest món és complicat, és que això també existeix i forma part de l’ofici. Però no volem caure en fer una crítica o fer bandera de què això és la manera en què les actrius viuen la seva feina. Només intentem ser molt honestes i coherents amb el que hem anat vivint com a actrius. Tant de bo també animi les joves actrius a seguir lluitant, estudiant, aprenent... A no llençar la tovallola.

M.V.: Sí, sobretot el meu personatge. Vam intentar que les dues facin de mirall, i que el que no tingui una ho tingui l’altra, que es complementin i el seu retrobament sigui encara més potent, perquè veus aquest contrast. La Mireia és solitària. En aquesta edat sembla que hagis de tenir un entorn molt fidel i pròxim, però hi ha molta gent jove que també està molt sola.

J.V.: No, de fet per a nosaltres era molt important. Al final, nosaltres no som polítiques i volíem fer una sèrie sense cap límit lingüístic, perquè a la nostra vida no n’hi ha. Per això sempre vam tenir al cap Filmin, perquè és una de les poques plataformes que ens donaven aquesta llibertat. I va ser increïble, des del principi ens van dir: “Creeu com vulgueu”. I fent una cosa honesta com la volíem fer, quedava molt estrany que hi hagués vídeos d’arxiu en què la Mireia i jo parlem en català i a la ficció de cop parléssim castellà. No tenia sentit.

M.V.: Sí, hem trobat aquesta fórmula de treball i ens hem adonat que pots crear el projecte que vols. És una alternativa molt bona.

J.V.: Sí, és una manera de no sentir-te només com una executora. Moltes vegades, sobretot en cinema i sèries, hi ha molt poc temps i com a actriu et sents només com a executant. Hi ha molt poc espai per a la creativitat, per investigar... En aquest cas ens sentim creadores, i lliures de poder investigar. Tot i això, ara tinc moltes ganes de fer una obra de teatre i treballar només com a actriu, que també és un plaer.

J.V.: Jo crec que tothom pot mirar enrere i pensar què li hauria passat si hagués anat diferent. Pensar-ho molt no serveix de res, perquè no es pot canviar. El que sí podem fer és crear una sèrie per transformar-ho. Selftape parla una mica d’això, de com el passat condiciona el present i com quan ens fem adults tots perdem una mica el nen que portàvem a dins. Encara ens emociona quan mirem aquells vídeos de quan érem nenes, n’hi ha alguns que els mires i dius i veus aquelles nenes que jugaven, no pensaven en res més, i els agradava fer teatre al menjador del col·legi... I com han passat els anys i això ha canviat. Inevitablement.