El llegat teatral, al peu de la Rambla

Que el nou Museu de les Arts Escèniques (MAE) sigui un centre cultural físic de debat i revisió del patrimoni. Aquesta era una de les demandes del manifest Per un nou MAE, que van signar 600 artistes d’arreu el mes de febrer passat. L’efecte del document s’ha concretat, ara, en un possible emplaçament a les antigues foneries, al peu de la Rambla. Després de dècades d’anar especulant sobre possibles espais físics per a un equipament amb 100 anys de trajectòria i que recull incunables que es remunten al segle d’or, podria haver trobat el lloc demandat. Fa uns dies, en la presentació del nou portal Escena Digital (que ha d’ajuntar tots els arxius digitalitzats i incorporar-hi gravacions de muntatges), el diputat de Cultura, Joan Carles Garcia Cañizares, confirmava el compromís de la Diputació de Barcelona per fer la reforma de l’edifici. Feia pocs dies que el Departament de Cultura, en la visita oficial arran de la presentació del manifest, assenyalava que mouria fitxa si hi havia el suport de la Diputació de Barcelona.

Si durant anys la iniciativa procurava la cessió d’un espai municipal en què la reforma anés a càrrec de la Generalitat, ara s’ha obert una nova via. La Generalitat ja va anunciar l’any 2020 la voluntat que l’edifici de les antigues foneries es destinés a un ús cultural. I els 3.300 metres quadrats podrien ser una mida suficient per a un projecte que preveu exposicions temporals combinades amb accions i debats.

L’ambició per a l’impuls del nou MAE és gran. Que s’emplaci a Barcelona no necessàriament ha de limitar l’abast del seu fons, que també podria donar cabuda (com comentava Àlex Ollé, de La Fura dels Baus) a companyies que han tingut molta trajectòria a Catalunya, com La Cuadra de Sevilla, i de qualsevol gènere escènic (incorporant-hi l’òpera). Gelabert confirma la voluntat que el museu no es limiti a cap frontera i que esdevingui un centre de referència internacional. Per Ollé, fer una proposta engrescadora podria suposar un reclam de turisme cultural i alhora un dinamitzador de la ciutat. En el manifest, en què es prodiguen artistes com ara Josep Maria Pou, Sergi Belbel, Guillem Clua i Frederic Amat, també hi apareix Montserrat Caballé Claus, presidenta de la Fundació Montserrat Caballé, de qui el MAE té material com a soprano; Maria Delgado, catedràtica de The Royal Central School of Speech and Drama de Londres; Sharon Feldman, degana de la School of Arts & Sciences de Richmond (EUA), i el fotògraf Manuel Outumuro, premi Lucie Achievement in Fashion Photography 2022.

Des del 2000, el fons del MAE es troba al soterrani de l’Institut del Teatre. A la reserva del museu es conserven els fons personals d’una seixantena d’artistes i companyies de dansa i teatre (La Fura dels Baus, Rosa Novell, Fabià Puigserver...), més d’un milió de fotografies, 10.000 cartells, 200.000 programes de mà, més de 1.000 vestits, 650 titelles, 500 teatrins i 17.000 esbossos escenogràfics i figurins, així com altres documents de premsa, llibres i audiovisuals. De la col·lecció de manuscrits, destaquen els dels dramaturgs del segle d’or Pedro Calderón de la Barca, Francisco Rojas Zorrilla i Lope de Vega, així com textos dramàtics d’autors catalans com ara Àngel Guimerà, Joan Brossa i Josep M. Folch i Torres. Entre les col·leccions d’indumentària més antigues, hi ha les de l’actor Enric Borràs i la ballarina Tórtola Valencia, però també destaquen els vestits d’òpera de Victòria dels Àngels i Montserrat Caballé, així com peces de les actrius Margarida Xirgu i Mary Santpere.

Just fa un segle, el 1923, el crític Marc Jesús Bertran va impulsar la creació d’un equipament que recollís el material –articles, cartells i atrezzo– que ajudés el teatre català a deixar pòsit. Els primers documents es van inscriure en la llavors Escola Catalana d’Art Dramàtic. Avui el museu aplega la història dels darrers 150 anys, assegura la directora, Anna Valls. El MAE no ha deixat d’anar incrementant el seu fons. Els darrers mesos, ha anat important col·leccions, com el fons Gelabert& Azzopardi, de comediants i d’artistes com ara Carme Elias, Hermann Bonnín i Quim Lecina, i es preveu incorporar-hi la de Dagoll Dagom. Valls admet que estan al límit i que convé trobar un espai per garantir la conservació del fons. “Ara no podem acceptar cap més col·lecció de cap companyia”, confessa la directora.

Avui l’espai ja es troba al límit físic a l’Institut del Teatre, que alhora també té problemes per desplegar totes les seves classes. Un desplaçament del fons resoldria les mancances per les dues bandes. El repte ja s’havia plantejat amb el projecte de l’Arnau, fins que l’Ajuntament de Barcelona va accedir a la demanda veïnal i artística que l’únic teatre de barraca que ha superat l’evolució del Paral·lel tingués una vinculació artística amb l’encreuament de barris. El nou MAE, en un emplaçament cèntric de Barcelona i a una distància curta de l’Institut del Teatre, es podria desencallar en les properes setmanes, sense (ni tan sols) la necessitat del suport de l’Ajuntament de Barcelona, tot i que és fàcil imaginar que s’hi pugui afegir més endavant.

La condició de fons del MAE impossibilita que generi relat museogràfic que reivindiqui el material i que permeti donar noves orientacions a la dramatúrgia contemporània, a partir del patrimoni propi. Ollé explicava fa unes setmanes que ningú projecta un museu que s’allunya de la col·lecció permanent, sinó que sigui una àgora, un espai de reflexió de tota la professió de les arts en viu. Per Ollé, el museu ha de permetre recuperar la memòria d’allò que no s’ha viscut, però també convidar als processos creatius i no limitar-se als resultats de la producció final. Cesc Gelabert, l’altre autor del manifest, resumeix la intenció del nou projecte: “Sumar en el present per poder tenir memòria en el futur.” Per Gelabert, la tecnologia ha posat a l’abast una informació que no es tenia en el franquisme, però ara “el que costa és destriar”. La proposta d’àgora ha de permetre interconnectar diverses generacions de la professió, tenint molt present que el museu es formula perquè interessi als joves artistes i s’hi impliquin, així com al públic i als mitjans de comunicació. Ollé aventura: “Per què no podem ser innovadors al museu i interessar a ciutadans i artistes d’arreu? Per què som nosaltres sempre que hem d’anar a París o a Berlín? Que vingui Castellucci a fer una conferència o una exposició del seu treball, per exemple. Això seria una expansiva per a la creació contemporània de casa.” Ollé creu que és l’hora de la política i que, després de parlar de la importància de la internacionalització del talent cultural, ara els correspon defensar el nou paradigma per al MAE.

L’emplaçament de les antigues foneries pot trencar el sostre del MAE, “un museu que ja existeix, però falta transmetre’n el contingut a la societat”, comenta Gelabert. L’avantatge del MAE, pel coreògraf, és que recull tots els formats vinculats a les arts i que, per tant, interrelaciona cartells amb vídeos, vestuari i notes de creació del muntatge. Per a les companyies és molt útil que tot estigui guardat en un mateix espai, perquè fa molt més fàcil estudiar-ho íntegrament. La digitalització del material permet, a més, posar el fons a l’entorn digital. “Perquè ens col·loca al món”, remata Ollé. L’interès de les exposicions presencials s’estén als instituts i a les universitats, així com al turisme cultural de la ciutat i ajudaria a cobrir part de la despesa de funcionament, un cop inaugurat. Si en la construcció es mirarà que hi hagi tanta implicació de les administracions com sigui possible, Valls preveu que la Diputació mantindrà l’interès de continuar-ne finançant el manteniment: “No vol pas treure’s de sobre l’equipament cultural del país.”

Intents fallits

Des de fa una dècada, s’anuncien possibles localitzacions del museu, un cop descartada la possibilitat de la Ciutat del Teatre en un edifici a la plaça Margarida Xirgu. L’Ajuntament va oferir, inicialment, la Casa de la Premsa (de 1.700 metres quadrats), però es va descartar més tard. Més endavant va anar el projecte al Teatre Arnau. Però el veïnat i uns col·lectius d’artistes van reivindicar-lo i l’Ajuntament es va fer enrere. El Museu d’Arqueologia de Catalunya també ha entrat en les travesses com a possible emplaçament del Museu de les Arts Escèniques. Sempre hi ha faltat l’empenta final. Cañizares, que fa 12 anys que veu com les opcions mai es concreten, sentencia: “Per tenir un càrrec polític, has de ser valent.”