Mor Josep Navarro Vives, el pintor que sempre innovava

El pin­tor Josep Navarro Vives ha mort als 91 anys a Bar­ce­lona. De pares cata­lans, va néixer el 1931 a la loca­li­tat fran­cesa de Cas­tel­sar­ra­sin, on li van retre home­natge amb una expo­sició el 1994. Als qua­tre anys es va tras­lla­dar a la capi­tal cata­lana.

Navarro Vives va tenir una infan­tesa difícil, mar­cada per la pobresa, però de les seves peripècies exis­ten­ci­als no li agra­dava par­lar-ne, almenys als peri­o­dis­tes que l’entre­vis­ta­ven. Sí que insis­tia sem­pre que amb constància i tos­su­de­ria s’havia pogut dedi­car al que més l’apas­si­o­nava: l’art.

L’obtenció d’una beca d’estu­dis, el 1957, per assis­tir als cur­sos de l’École des Beaux Arts i de l’Académie de la Grande Chaumière de París li va obrir el camí de la seva car­rera inter­na­ci­o­nal, que va aca­bar de rea­fir­mar-se quan va rea­lit­zar la seva pri­mera expo­sició indi­vi­dual a la O’Hana Gallery de Lon­dres, on va pre­sen­tar al públic anglès grans teles gai­rebé mono­cro­mes. El 1972, va ser selec­ci­o­nat per a la rea­lit­zació d’un gran mural per al Rocke­fe­ller Cen­ter de Nova York. Es dolia sovint que li hagues­sin fet més cas als EUA, Itàlia o França que al seu país. El 2016 va rebre la Creu de Sant Jordi.

“Can­viar sem­pre és un risc, però un pin­tor no s’ha de dei­xar atra­par per la rutina. En conec molts que s’han espat­llat per man­dra d’evo­lu­ci­o­nar. Si et sents còmode fent una cosa, vol dir que n’has de fer una altra”, digué en una inter­viu al diari Avui a l’alba del segle XXI, quan con­ti­nu­ava inno­vant.

“És un dels artis­tes més interes­sants del cor­rent metafísic de l’art català de post­guerra. Les seves solu­ci­ons estètiques són, sem­pre, sor­pre­nents i úniques: l’abs­tracció de la sèrie Por­tes, l’ús del mono­crom en l’expe­ri­men­tació òptica i cinètica, les eines que inven­tava per subs­ti­tuir el pin­zell, i fins i tot en una figu­ració enllu­er­na­dora ajus­tada a tres gèneres: la natura morta de frui­tes, les bar­ques i el pai­sat­gisme”, explica l’his­to­ri­a­dor i crític d’art Ricard Mas.

La família fa temps que anhela que una ins­ti­tució cata­lana li orga­nitzi una retros­pec­tiva que reflec­teixi el nervi cre­a­tiu que va tenir durant set dècades. De moment, el pro­jecte no troba el lloc i, si s’arriba a fer, el més trist és que ell ja no el veurà.

El 2020 va pre­sen­tar la que seria la seva última expo­sició al Cas­tell de Bene­dor­mi­ens de Cas­tell d’Aro, població a la qual estava molt vin­cu­lat.