Literatura que parteix de la veritat íntima

La base cultural europea és molt sòlida. Estem envoltats, i també formem part, de cultures fortes. Partint de la Grècia clàssica arribem a Itàlia, França, Alemanya, Anglaterra... El dietari és un gènere híbrid en què es combina la reflexió i l’observació, el present i el passat, la intimitat i la universalitat, temes morals, polítics, culturals i socials, en to poètic, aforístic i de prosa. En aquest terreny, potser no sembla que siguem una gran potència, però fent una mínima cerca surt un llistat de molt bon nivell: Eugeni d’Ors, Joan Fuster, Miquel Pairolí, Francesc Parcerisas, Josep Piera, Joan Garí, Enric Sòria, Josep Pla, Josep Igual, Gaziel, Àlex Susanna, Artur Bladé Desumvila, Joan Estelrich, Biel Mesquida, Josep M. de Sagarra, Marià Manent, Blai Bonet... De dones poques, però solvents, com ara Olga Xirinacs i Carme Riera; per això s’agraeix l’aportació de Júlia Bacardit, Un dietari sentimental, publicat per Medusa. Els altres dos títols de què parlarem són Casa dividida. Dietari del 2022 (Proa), de Valentí Puig, i La pausa dels dies. Dietari de vivències plaents (La Campana), de Xavier Graset.

Júlia Barcardit (Barcelona, 1991) és periodista i escriptora, autora de l’assaig d’investigació sobre la reproducció assistida El preu de ser mare. En aquest “dietari espontani i amb pocs filtres”, narra vivències i mostra reflexions entorn de la seva vida, sobretot la més íntima i sentimental. Amb una honestedat i transparència poc habituals, Bacardit comparteix en primera persona experiències vitals i contradiccions inherents a les aspiracions i els afanys d’una jove amb formació universitària i oberta al món que viu en una gran ciutat europea. Un diari literari i personal d’aparença clàssica, però de contingut atrevit que ens obre la porta a angles normalment morts dels dies i les nits d’una nova generació d’escriptores que irrompen amb força en el panorama literari català. “Llibres, llàgrimes, viatges a l’estranger, amor i desamors, cerveses, quilòmetres en bicicleta, companys de pis, de llit o d’inquietuds, i dies de confinament omplen les pàgines d’aquest volum sincer, de vegades estripat i només en aparença senzill”, sintetitza l’autora.

“És el primer dietari que escric, perquè un diari, on expliques per buidar el pap coses terribles que t’han passat, no és el mateix. Va néixer amb una voluntat literària i anant una mica més enllà de mi mateixa tot i que escrigui sobre mi mateixa”, comenta Bacardit, que recull experiències entre el 6 d’octubre del 2018 i el 6 de novembre del 2021.

El fet de mostrar sentiments i detallar relacions la pot deixar com despullada davant el lector. “Totalment. Ho he superat no pensant-hi, que és l’única manera de fer coses a la vida. Pensar què pensen els altres de tu és un infern. Opinen coses de tu però no t’estimen; per tant, no passa res. Només importa què pensa la gent amb qui t’estimes.” A més que hi ha un pas de temps respecte del que explica, cosa que la protegeix emocionalment.

Quan s’escriu un dietari s’escriu per un mateix o també pensant en un futur lector? “Pensant en els altres. El vaig començar perquè volia escriure per als altres però no tenia idees i vaig triar aquesta fórmula de parlar de mi però amb càrrega literària. El que no m’havia plantejat era publicar, perquè no veia el moment de donar-lo per tancat. M’ho vaig prendre com un exercici d’escriptura. Perquè l’estil és el més important; tot és estil, com deia Flaubert. Ho he treballat llegint i polint el text, tot i que soc d’escriure a raig.”

No és una gran consumidora de dietaris, però en té alguns de referència. “N’he llegit que m’han agradat i influït, com ara La ciutat i la casa, de Natalia Ginzburg, tot i que són cartes, més que un dietari; ara estic llegint els Diaris, de Virgina Woolf i, ostres, vull fer això, evidentment, i un de Feliu Formosa, El present vulnerable, molt culte, perquè, de fet, eren reflexions intel·lectuals.”

Sobre el que pensa que pot aportar el seu text, ho té força clar. “Té un puntet de voler dir la veritat i que les lectores –sí, i els lectors–, es puguin sentir identificats i que pensin, «ah, es pot ser vulnerable i tirar endavant». Per això he volgut mostrar el meu món interior, perquè la vida pot ser crua, la meva també, i no passa res”, assegura sobre uns textos gens manats pel que és políticament correcte i allunyats d’intencions alliçonadores.

Valentí Puig (Palma, 1949) és un escriptor reconegut que va debutar com a prosista precisament amb un dietari, Bosc endins, el 1982. A més de nou llibres de poemes, en prosa té tres títols de narrativa, vuit novel·les, divuit llibres de crítica i assaig, dos llibres d’articles (selecció dels centenars que ha escrit en diversos mitjans), quatre llibres de viatges i vuit llibres, en total, dedicats als dietaris.

A Casa dividida ofereix tot de pensaments –com en el cas de Bacardit, en alguns casos breus i essencials com aforismes– sobre alguns temes personals, visions paisatgistes i molts temes d’actualitat cultural, i en especial literària, i de política internacional, espanyola i catalana. “Si una cosa hem après de l’any 2022 és que la proclamació del final de la història va ser un error. Després de la caiguda del mur de Berlín, el 1989, la història va continuar, perquè la naturalesa humana té un component de tragèdia que ara s’encarna en la guerra, la divisió, el caos o la desraó política”, constata l’autor en unes 500 entrades organitzades pels dotze mesos del 2022.

I què l’empeny a recollir aquestes reflexions? “El fet immediat de traslladar la cosa vista, pensada o recordada sense necessitat de donar-hi forma lírica o narrativa. No és tal com raja, però és més directe que l’elaboració d’una novel·la, en què has de crear uns personatges i utilitzar la imaginació.”

Com a Bacardit, els dietaris li han servit d’espai d’experimentació. “Quan vaig començar, que ja volia ser escriptor, havia d’experimentar. Cal tenir allò que els italians en diuen un culo di ferro; s’han de passar moltes hores a la cadira escrivint. I el dietari ajuda a això, a aprendre a escriure amb una prosa que no tenia. I quan encara no tens la constància de l’ofici per envestir un projecte que pot dur-te un any o dos de feina, el dia a dia té aquesta virtut.”

Un dietari com aquest, de 373 pàgines, en la ploma d’un autor com Puig és com un article d’opinió gegantí. “Sí, però això és el principi, no la conseqüència. Si coneixes, o veus pel carrer, a algú i t’interessa, en prens uns apunts i es pot convertir en personatge d’una novel·la. I un apunt pot arribar a ser un article o fins i tot un assaig a partir d’una idea que desenvolupes. I això és la funció de calaix de sastre, per dir-ho d’alguna manera, que té el dietari.”

Puig no s’està de repartir alguns clatellots, però en mesura les conseqüències. “Elimino al·lusions a la vida privada que després penso que no toquen i, en alguns casos, indico els personatges amb una inicial; al final, la inicial potser no coincideix amb el seu nom real per evitar una presumpta querella.” Tot i això, no renuncia a la llibertat creativa. “Hi ha d’haver llibertat, perquè un dietarista no és un historiador. I amb això no vull dir que s’hagi d’inventar el passant ni el present, però s’ha de poder tenir una certa capacitat combinatòria perquè al lector li pugui interessar.”

Pel que fa als referents, cita una biografia d’Amiel, “un autor suís que va escriure un dietari molt malaltís”, Catalans de 1918, de J.V. Foix, i El quadern gris, de Josep Pla. I acaba la conversa amb una certesa: “Escrivim perquè ens agrada escriure. No entenc que una persona escrigui patint. Ho puc entendre, que pateixi, però no que, en aquest cas, continuï escrivint. Jo m’ho passo molt bé. Després, surt com surt, però ho gaudeixo”, i fa gaudir els lectors.

Xavier Graset (Vila-seca, 1963), periodista de llarg recorregut, a qui se li ha d’agrair que fomenti la literatura gairebé cada dia des del programa Més 324, ha donat forma de dietari a un recull d’articles publicats a El Punt Avui i el Diari de Tarragona, entre el 2010 i el 2021. Com Marta Rojals [ho podeu llegir al complement de la dreta], Graset dona sentit al fet que l’articulisme té molt de dietarisme, quan tens llibertat temàtica. “[A La pausa dels dies] trobareu petites històries del dia a dia –terra, oliveres i avellaners, cuina, carxofes i bacallà, escarola i fideus–, festes –carnaval, el cicle de Nadal i la Mare de Déu d’Agost–, teatre i més lectures, i calendari. Hi tobareu allò que ens ha fet créixer, i com ha anat canviant tot plegat, i compto que, en certa mesura, també s’hi trobarà el lector”, defineix l’autor.

La tria de 158 articles, dividits per les quatre estacions de l’any, que evoquen a l’autor quan era petit i seguíem més el cicle natural, parteixen de 1.100. “I no hi són tots, perquè en tinc d’altres mitjans, com ara Nació Digital i la Revista de Reus, que ja ha tancat –comenta–. La tria és el que acaba donant la voluntat de dietari, de fixar-te en els detalls, per insignificants que siguin, que et connecten a una lectura o un altre referent universal. La vida no són compartiments estancs; tot està relacionat.”

Sobre si l’articulisme és una branca del dietarisme, opina que ha “recollit material que inicialment no estava entès com a dietari”. “L’obligació setmanal o quinzenal d’escriure un article, de vegades, és més complicat que si és diari, perquè també té format de dietari però triat. En el meu cas, sobretot de vivències culturals: llibres, teatre, cuina, cinema...” L’estil és més enllà del purament periodístic: busca el terme, l’adjectiu, la descripció ajustada, més literària.

De referents en cita molts de la llista inicial d’aquest article i pensa que el seu dietari “és una bona companyia”. “El pots llegir seguit o fent tastos, buscant l’època de l’any que t’agradi més. Cada lector pot veure com ha passat pels mateixos dies i, de vegades, per les mateixes experiències culturals que he mirat de compartir amb ells.”