Llibres
Una mostra de les moltes fortificacions medievals catalanes
Terra de castells
Carles Cartañá i Jordi Longás, en el llibre ‘Catalunya. 50 castells medievals’, han seleccionat una mostra dels 2.000 castells que hi ha a Catalunya
Durant segles vam ser frontera entre el poder dels comtats carolingis del país dels francs i el del califat d’al-Àndalus
A Catalunya hi ha més de dos mil castells en estats de conservació variats, alguns construïts el segle VIII, tot i que el moment de màxima esplendor d’aquestes fortificacions va ser els segles XI i XII. El motiu d’aquesta abundància és que érem terra de frontera entre el país dels francs i al-Àndalus, és a dir, entre el poder dels comtats carolingis i el del califat. Eren edificacions militars de caràcter defensiu i eines fonamentals per a la configuració, el control i l’explotació del territori. Els castells, com les esglésies i els monestirs, van tenir un paper clau en el desenvolupament de la societat medieval.
Això i moltes més informacions ben condensades les podem llegir en el llibre de gran format i profusament il·lustrat Catalunya. 50 castells medievals (Cossetània), amb textos de Carles Cartañá i fotografies de Jordi Longás.
Cartañá, que és arquitecte tècnic, i Longás són amics des de l’adolescència i sempre els ha agradat practicar el muntanyisme combinat amb la cultura. “Quan teníem 15 o 16 anys ja vam presentar un primer reportatge audiovisual –amb diapositives– dedicat a l’art romànic de la Vall d’Aran”, recorda Carles Cartañá.
Longás és autor, tant de textos com de fotografies, d’altres llibres publicats per Cossetània i sobre temes tan diversos com l’excursionisme, l’esquí, racons de Barcelona, la fauna i flora, l’observació dels ocells... Fent tàndem i en el mateix format d’àlbum fotogràfic amb textos pràctics –i sovint creatius–, han publicat Pirineus. 50 joies de l’art romànic i Catalunya. 50 pobles amb caràcter. “A mi m’agrada caminar, conèixer el país, parlar amb la gent... i explicar-ho. I si del que parlem és dels temes que més m’agraden com l’arquitectura i la construcció, doncs millor. Segurament si hagués de fer un llibre sobre l’observació dels ocells o la botànica, no sabria ni per on començar”, confessa Cartañá.
Pel que fa al cas concret d’aquest llibre sobre els castells, els autors no amaguen que no han “pretès fer un llibre d’història, ni d’arqueologia”, perquè no en són experts. “Volem descriure el que veiem, explicar les nostres experiències, descobrir històries. A mi sempre m’han agradat autors com Jordi Mir, Estanislau Torres i Josep Maria Espinàs, que descriuen un paisatge i se saben documentar, però amb naturalitat, sense erudició”, afirma, tot i que quan cal aprofundir en alguns aspectes tècnics de les construccions es nota el seu saber.
No es limiten a anar d’excursió i recollir informació, imatges i sensacions. Primer pensen una temàtica que els vingui de gust, la proposen a l’editorial i, quan tenen el compromís de publicació, comencen a elaborar el llibre. “Bona part de les sortides les fem junts, però no totes. Ell té fotografies fetes sobre el tema escollit –té un immens banc d’imatges– i per tant potser no li cal tornar-hi per fer-ne més. I també cal pensar que els objectius i els ritmes de treball del fotògraf i el del cronista poden no coincidir. Ell ha de triar un dia ben maco de sol i potser jo m’estimaria més una tarda de tempesta. Jo he de parlar amb els guies o amb la gent de l’indret i ell ha d’allunyar-se per tenir una bona perspectiva... Són objectius diferents, tot i que junts, s’enriqueixen”, detalla Cartañá.
Fer una tria de 50 castells entre 2.000 sembla complicat. “Ho és i molt. Primer vam intentar triar-ne de totes les comarques, per tenir una perspectiva de país. Després, de cada comarca en vam triar que representin tipologies diverses: construccions grans o petites, en bon o mal estat, enlairats o més urbans, abandonats o encara habitats... Però, és clar, quan parlem dels castells de l’alta edat mitjana, resulta que les zones de frontera acumulen una proporció superior d’aquestes construccions i això s’ha de reflectir forçosament en la tria. Cal dir, també, que en alguns casos hem volgut descobrir indrets poc coneguts i no insistir en els que ja tothom coneix.”
“No sé si trobarem enlloc més una proporció tan alta de castells medievals com tenim a Catalunya. Pensem en els castells de frontera, és clar, però també hi ha els castells que controlen un terme, així com els castells-palau que habitaven els senyors feudals. La complexitat de l’orografia del país, amb valls, rius i muntanyes i l’eclosió del feudalisme cap al segle X van propiciar la multiplicació dels termes i, per tant, dels castells. A cada poble de Catalunya, per petit que sigui, tens un castell.”
Hi ha castells que es van començar a construir al segle IX, per exemple, però que han estat remodelats en diferents èpoques, fins i tot al segle XX, com ara el de Tamarit. Què agrada més, als autors, visitar unes ruïnes originals o un castell habitable però reformat amb materials i tècniques modernes? “M’interessa, i molt, la manera com hem d’intervenir en el patrimoni històric. No soc un defensor de mantenir las ruïnes estrictament tal com les trobes, m’inclino més per una intervenció que respecti i mostri l’original però que d’alguna manera m’ajudi a fer-me una idea del que havia estat aquella construcció en la seva època d’esplendor. No m’agraden gaire les reconstruccions fantasioses, però entenc que els edificis en ús han d’anar evolucionant amb el temps, de manera que en un edifici hi podem trobar una base romana, estructura romànica, finestrals gòtics i l’interior d’estil barroc, renaixentista i fins i tot modernista.”
Tot plegat té lògica perquè eren construccions feixugues i en paratges de difícil accés, en general. Per tant, es podia trigar molts anys a enllestir-los. “Hem de pensar que aquests indrets abans eren més accessibles del que avui ens pugui semblar, eren el centre d’un petit terme que per a molta gent era tot el món conegut. A banda, hem de diferenciar les construccions de la Catalunya feudal de la Catalunya andalusí. Tant pel que fa a la dimensió dels castells com a la qualitat aconseguida. Els constructors i enginyers andalusins formaven equips tècnics que treballaven amb mètodes més industrialitzats, amb una millor maquinària i amb una mà d’obra experimentada. Podien enllestir una construcció mitjana en dos o tres anys. Calculo que per fer la mateixa obra a la banda nord en trigarien de quatre a set anys”, matisa l’autor.
El llibre està format per fitxes, textos i fotografies, però no és una simple guia. “Aquest llibre pots gaudir-lo de moltes maneres. Pots contemplar les fotografies i llegir les descripcions més o menys detallades dels 50 indrets. I que això et serveixi com a guia i t’animi a fer les teves visites i excursions; fins i tot hi ha els telèfons de contacte. Però hi ha una cosa més: expliquem històries. Al llibre proposem fer un salt en el temps. Volem transportar els lectors a l’edat mitjana i conèixer alguns personatges que hi van viure, gaudir i patir en aquells temps difícil. I per aconseguir-ho, alguns dels personatges que hi apareixen són reals, però altres són inventats”, explica.
Longás i Cartañá també proposen fer una ruta cronològica en un viatge circular a través del país. Comencen al segle VIII amb l’arribada dels musulmans a Balaguer, que venien de Saragossa. El recorregut passa pel Pirineu, l’Occitània medieval, la Catalunya feudal, els comtats d’Urgell, Berga, Manresa i, sobretot, Barcelona fins a la conquesta de Tortosa i Lleida per Ramon Berenguer IV.
I encara n’hi ha més. “Hem volgut reivindicar el paper de les dones com a protagonistes de la història injustament oblidades. Hi apareixen senyores feudals i també guerreres. I també reivindiquem el paper dels musulmans en la història del nostre país, igualment oblidats”, conclou Cartañá.