Tota una vida en una nit

“Jo no faig hits, no em surten”, va dir Sílvia Pérez Cruz, ja en els bisos del seu concert de divendres al Teatre Municipal de Girona dins del festival Strenes, per introduir “el més semblant a un hit que tinc”, que és Mañana: una cançó amb aires de ranxera en què la cantant palafrugellenca va adaptar un poema d’Ana Maria Moix que, sense ser un drama (“Cuando yo muera, mañana, habrá cesado el miedo de pensar que ya siempre estaré sola”), no és precisament una festa. Però en canvi, la canten als llocs més insospitats de l’ampli món per on acostuma a actuar aquesta artista única, que d’una manera molt natural, sense pretensions, va deixar anant en les seves llargues converses amb el públic que ha actuat en aquest país o l’altre de gairebé tots els continents. I aquesta és la gràcia de Sílvia Pérez Cruz: que fent sempre exactament el que vol, sense saber fer hits a la manera més mercantilista del negoci musical, li van al darrere les grans discogràfiques –va treballar amb Universal i ara està amb Sony Music– que li donen carta blanca per fer grans produccions amb desenes de músics a l’estudi de gravació, sense esperar a canvi grans èxits de vendes, com és la política habitual d’aquestes corporacions poc filantròpiques. Perquè saben que Sílvia és un valor segur, amb un públic molt fidel, i que algun dia serà una clàssica, si no ho és ja ara, als 40 anys acabats de fer.

Per això, només Sílvia Pérez Cruz es pot permetre el luxe d’estrenar en directe el seu repertori nou el mateix dia que ha sortit el disc al carrer, després d’haver mostrat en les últimes setmanes alguns singles d’avançament com el que dona títol al nou disc, Toda la vida, un día, amb l’afegitó Mov. 4: El Peso. El seu nou disc està construït a partir de cinc moviments en què estan repartides les 21 cançons –una hora de música–, començant per La Flor (la infància) i seguint per La Inmensidad (la joventut), Mi Jardín (la maduresa), El Peso (la vellesa) i Renacimiento. I en directe va plasmar íntegrament i en el mateix ordre aquesta reconstrucció sonora del periple vital durant els quatre primers moviments, deixant el cinquè reduït a dos dels seus sis temes: Estrelas e raiz i Nombrar es imposible. Només es va permetre una lleugeresa, una improvisada Senza fine de Gino Paoli, i per completar les dues hores de rigor fa afegir a Mañana com a bis Gallo rojo, gallo negro. Si vol, com va ser el cas, ja no se sent obligada a cantar Vestida de nit, el seu hit de proximitat.

Acompanyada només per tres músics, però quins músics –Carlos Montfort, Marta Roma i Bori Albero, que comencen com un trio de corda i acaben tocant moltes altres coses–, ella mateix destacant també com a saxofonista i guitarrista, Sílvia Pérez Cruz va presentar les noves cançons com a regals personals a amics i familiars, alguns dels quals es trobaven a la platea, incloent-hi la seva mare i la seva filla Lola. Com la vida, el nou disc de Sílvia va canviant d’un moviment a l’altre, de la calidesa de la infància a l’exaltació de la joventut i la moderació de l’edat adulta, en què ella ja es troba, dominant tots els registres. I potser mai no aprendrà a fabricar grans èxits, però poques cantants reben ovacions tan afectuoses i sonores com la que li van oferir divendres a Girona, en una altra nit triomfal .