“Que no hi hagi més «Alans»”

Hi ha un repte que tot­hom per­se­gueix: que no hi hagi més Alans. La soci­e­tat hau­ria de ser prou empàtica com per enten­dre que cal evi­tar l’estig­ma­tit­zació de les per­so­nes pel fet de sor­tir dels cànons con­ven­ci­o­nals. WeCo­lor­Mu­sic és una pro­duc­tora d’Ullas­trell (al Vallès Occi­den­tal) que es carac­te­ritza per fer musi­cals sobre històries ins­pi­ra­des en fets reals i que pas­sin ben a prop de casa, “de km 0”, diuen. El com­po­si­tor Mateu Pera­mi­quel ho té clar: “No cal fer 10.000 quilòmetres per expli­car una història extra­or­dinària.” L’escolta al veïnat fa des­per­tar tes­ti­mo­nis que han que­dat tapats pel col·lapse cons­tant d’infor­mació i que, ben al con­trari, “sent locals esde­ve­nen uni­ver­sals”. Avui WeCo­lor­Mu­sic pre­senta al Tea­tre Con­dal Alan, una obra ins­pi­rada en el cas del jove Alan, un ado­les­cent trans­se­xual de 17 anys que resi­dia a la població de Rubí, i que es va suïcidar per culpa de l’asset­ja­ment a la seva recla­mada iden­ti­tat sexual. Ho fan coin­ci­dir amb el Dia Con­tra el Bullying i amb la con­fiança de fer tem­po­rada a Bar­ce­lona. Després de dos tre­balls ante­ri­ors, Històries de l’avi Josep i Bruna, assu­mei­xen el repte més ambiciós de la seva car­rera. Després d’una dècada en què Daniel Anglès ha estat diri­gint el Con­dal, aquest any s’ha inten­si­fi­cat la pro­gra­mació d’actu­a­ci­ons pun­tu­als, que podrien ser pen­sa­des per a un públic de petit for­mat (The Feli­uet­tes aca­ben d’aco­mi­a­dar Ake­larre, que havien estre­nat al Maldà o Una llum tímida ha estat una petita revo­lució durant mol­tes set­ma­nes d’aquesta tar­dor).

El musi­cal arrenca d’un petit encàrrec a Man­resa per pre­sen­tar una breu actu­ació el dia con­tra la LGT­BIfòbia que es va estre­nar el 17 de maig del 2021. Els van dema­nar que se cen­tres­sin en els transgèneres infan­tils i juve­nils. Aque­lla acció els va con­vi­dar a con­ti­nuar inves­ti­gant més, fins arri­bar al cas con­cret d’Alan Mon­to­liu (1998-2015). Van dema­nar a la mare del jove, l’Est­her, que s’ha con­ver­tit en una acti­vista perquè no es tor­nin a repe­tir tragèdies com aque­lla. La tro­bada ha estat total. Fins al punt que, després de l’estrena, el 21 d’octu­bre (el dia que l’Alan faria 24 anys), l’Est­her els va con­fes­sar que l’actu­ació li havia permès retro­bar-se amb el seu fill, absent des de la Nit de Nadal del 2015, que va deci­dir bar­re­jar medi­ca­ments amb alco­hol que li va pro­vo­car l’atu­rada cardíaca. Puig defi­neix de “valenta i llui­ta­dora” una mare que els dona suport i que, sovint, assis­teix a les fun­ci­ons.

La prin­ci­pal angúnia de l’autora de WeCo­lor­Mu­sic, Mar Puig, era poder expli­car la història fugint del sen­sa­ci­o­na­lisme. Des dels pri­mers assa­jos, era una obsessió que pre­gun­tava a totes les per­so­nes de con­fiança que s’apro­pa­ven a la pro­posta valenta i arris­cada. Pre­ci­sa­ment, aquest és el gran èxit del mun­tatge, segons Pera­mi­quel: tot­hom con­si­dera que la peça narra amb emoció però amb la deli­ca­desa necessària per no caure en un to escan­dalós i poc sen­si­ble amb les vícti­mes. Alan res­pon a una temàtica de forta con­trovèrsia. Puig entén que s’hi sen­tin més iden­ti­fi­cats els joves però “és molt impor­tant que també ho vegi el públic adult”. En aquest sen­tit, tot i que el pro­ta­go­nista és un jove, també hi ha la figura de dos adults, amb els quals els espec­ta­dors més grans poden emmi­ra­llar-s’hi, que “que­den col­pits” per l’acció a l’escena.

“És 100% pro­fes­si­o­nal”, insis­teix Pera­mi­quel per remar­car l’ambició del mun­tatge. I és que els pre­ce­dents ante­ri­ors s’havien fet amb par­ti­ci­pants del Grup de Tea­tre Ullas­trell. Però ara s’ha par­tit dels per­fils de per­so­nes amb les quals ja havien tre­ba­llat o bé conei­xien per la seva car­rera pro­fes­si­o­nal i con­si­de­ra­ven que hi podien encai­xar. Alan té només qua­tre actors però desen­vo­lu­pen molts per­so­nat­ges; sufi­ci­ents per ense­nyar que no només hi ha bot­xins a les esco­les, sinó que ho és la mateixa soci­e­tat”, sen­ten­cia Mar Puig.

Els qua­tre actors que par­ti­ci­pen en la pro­ducció que es podrà veure avui a les 20 h al Tea­tre Con­dal són Patri­cia Pai­sal, Vinyet Mor­ral, Ander Mataró i Cisco Cruz. Pai­sal és una actriu de llarga tra­jectòria a la car­te­llera de musi­cals de Bar­ce­lona amb diver­sos rols a Billy Elliot (Tea­tre Vic­to­ria), Flor de nit, el caba­ret (Alme­ria Tea­tre) Sis­ter Act (Tívoli), Pega­dos, (Club Capi­tol) i habi­tual amb La Bani Tea­tre amb peces com Le Lla­man Copla i Ojos Ver­des o amb Stage Enter­tain­ment, que ha par­ti­ci­pat amb títols com Los Mise­ra­bles. Vinyet Mor­ral ha estat la pro­ta­go­nista de Bruna, el musi­cal, gua­nya­dor del premi a Millor Espec­ta­cle Fami­liar en els pre­mis Tea­tre Bar­ce­lona i el 2021 també va ser una de les pro­ta­go­nis­tes de Bye bye, mons­tre, de Dagoll Dagom al Poli­o­rama. Pel que fa a Cisco Cruz, en tea­tre s’ha pogut veure a Mare­mar (Poli­o­rama), Carou­sel, (Tea­tre Grec) oEl petit príncep (Barts, ara Paral·lel62) i El vol de l’àliga, del qual també ha fet la com­po­sició musi­cal. Final­ment, Ander Mataró és un joves de 21 anys que està aca­bant la car­rera a Aules (després d’haver-se for­mat al Col·legi de tea­tre). Alan es repre­senta amb música en directe amb Mateu Pera­mi­quel (teclats) i Danko Compta (bate­ria).We Color Music s’ha tro­bat cre­ant mun­tat­ges a par­tir d’històries reals perquè, és el que més atra­pava a la dra­ma­turga de la pro­duc­tora com a espec­ta­dora de sèries o pel·lícules. Ara és una carac­terística específica de la pro­duc­tora. Segons Mar Puig, par­tir de fets reals aporta més auten­ti­ci­tat i, feta amb hones­te­dat, per­met fur­gar en les feri­des més pro­pe­res, sense neces­si­tat de cap ficció. Tot i això, Alan no és la bio­gra­fia del jove de 17 anys; s’hi ins­pira i això li per­met cons­truir un arc més ampli de situ­a­ci­ons i de per­so­nat­ges que fan més com­plexa la trama.

L’acció de WeCo­lor­Mu­sic arriba quan el sec­tor del musi­cal en català es pre­para per a la des­a­pa­rició de Dagoll Dagom (el 2024 amb Mar i cel). Per a Mar Puig, hi ha molt talent a Cata­lu­nya per cobrir aquesta baixa, però admet que no es tenen els suports impres­cin­di­bles per poder fer mun­tat­ges d’una espec­ta­cu­la­ri­tat simi­lar. El Con­dal, de totes mane­res, ja ha donat alter­na­tiva a La filla del mar, de La Barni, i també es va atre­vir a pro­duir un Gol­fus de Roma en català aquesta tem­po­rada.

Tor­nem a Alan, però. El musi­cal amb un fort com­promís con­tra la LGT­BIfòbia aspira que mai més es repe­teixi una situ­ació com la de l’Alan el 2015. El febrer pas­sat, el cas, però, es va tor­nar a pro­duir a Sallent. Puig s’exclama com pot ser que, com a soci­e­tat, “no haguem après res”. Fins i tot es va repe­tir el sen­sa­ci­o­na­lisme mediàtic de set anys enrere. Tot i així, l’obra no defa­lleix: “Que no hi hagi més casos com el de l’Alan.”