El pausat bategar de les ales d’un mussol

En el vol d’una au noc­turna hi ha la bellesa del con­trol del pla­ne­jar amb les ales i també la tragèdia des­con­so­lada de la víctima. Els actors de Tit­zina sem­pre hi posen dosi d’humor quo­tidià que des­arma les intel·lec­tu­a­li­tats. A Búho, es parla de la pèrdua de memòria, un motiu de pànic per a un art efímer com el tea­tre, que es dis­sol en el temps i que només deixa ras­tre en la memòria social (premsa, arxius) i en la del públic. Obli­dar és des­a­parèixer. Ho fan des d’uns per­so­nat­ges rea­lis­tes (el metge i el paci­ent amb un ictus que li ha trin­xat la memòria recent però que manté la consciència ben des­perta) i el figu­rat (un espeleòleg inves­ti­ga­dor, un mus­sol, ànimes que es con­fo­nen en el record...).

Un antropòleg forense és capaç de bus­se­jar entre un mar de “mol­tes pre­gun­tes i poques cer­te­ses” fins a con­cre­tar una hipòtesi raci­o­nal sobre el crim (o la mort natu­ral) d’un cos fa cen­te­nars d’anys. Tit­zina, amb hones­te­dat, fa una cerca simi­lar des del tea­tre, entre la paraula, la ges­tu­a­li­tat i una esce­no­gra­fia con­cep­tual amb pin­tu­res a la cova que s’esbor­ren com la neu. És un llen­guatge en què han anat afe­gint paraula, però no mai obvi­ant una ges­tu­a­li­tat. De Folie à deux a Exi­tus i La zanja, una evo­lució de la seva inves­ti­gació a l’escola Lecoq. El gest embol­ca­lla la paraula com a metàfora, com a des­til·lació de la seva recerca amb el per­so­nal de l’Ins­ti­tut Gutt­mann de Bada­lona, des d’on s’han ins­pi­rat per a aquesta obra. Búho no té una fac­tura clara i bri­llant; és fang d’un artista que el modela. És un tre­ball pau­sat, sense els trucs màgics i espe­cu­la­dors de qui ven quin­ca­lla com si fos or. Si ho fes­sin, la seva mas­cota ja no seria un mus­sol, sinó una vul­gar garsa lla­dre­gota.