Llibres

Llibres

La història que podria haver estat

20 moments clau de la història

Xavier Carmaniu, a ‘Si el timbaler del Bruc. Històries alternatives de Catalunya’, parteix de fets reals per oferir altres finals versemblants

L’arc temporal que abraça aquest assaig històric va des del 966, amb Borrell II, fins al 2017, amb Carles Puigdemont

L’autor és mou per l’impuls d’acostar la història als lectors

L’autor pensa que tenir cultura històrica és imprescindible per tenir una societat madura

Què hau­ria pas­sat si el tim­ba­ler del Bruc, en comp­tes d’un tim­bal, hagués tocat una altra cosa? Aquesta hipòtesi se la va plan­te­jar un dia, o un ves­pre, l’his­to­ri­a­dor Xavier Car­ma­niu. Par­tint d’aquesta supo­sició, bar­re­jada amb un espe­rit lúdic i una mica tra­pe­lla –com demos­tra la pin­ze­llada d’humor–, però sent molt rigorós amb els fets històrics reals, Car­ma­niu va anar ima­gi­nant ver­si­ons històriques alte­ra­ti­ves, ucro­nies, de fins a vint situ­a­ci­ons que van afec­tar poc o molt la història de Cata­lu­nya. El resul­tat, endreçat i molt ben ser­vit, és l’assaig de divul­gació històrica, amb afe­gits finals de ficció, Si el tim­ba­ler del Bruc. Històries alter­na­ti­ves de Cata­lu­nya (Pòrtic).

Xavier Car­ma­niu Mai­nadé (Girona, 1975) és doc­tor en història i espe­ci­a­lista en divul­gació. Col·labora en diver­sos mit­jans. Entre els seus lli­bres, des­ta­quen Història amb pilo­tes. Es pot apren­dre història par­lant de fut­bol?Car­les Rahola, l’home civi­lit­zat i Miquel San­taló, repu­blicà total.

La suma del sucu­lent “què hau­ria pas­sat si...?” amb els conei­xe­ments de Car­ma­niu per­met un text que abraça vint capítols, des del segle IX fins a l’octu­bre del 2017. Són molts els epi­so­dis que con­vi­den a pre­gun­tar-nos si el nos­tre pre­sent seria dife­rent en el cas que una decisió, una bata­lla, un casa­ment, un acord, una revolta o unes elec­ci­ons hagues­sin tin­gut un altre resul­tat.

El pri­mer epi­sodi, Nos­tre senyor, el rei de França. Bor­rell II manté el vas­sa­llatge als francs, des­criu com Bor­rell II va arri­bar a ser comte de Bar­ce­lona, Girona, Osona i Urgell, dins d’un com­plex entra­mat de suc­ces­si­ons i pel fet de ser en el cen­tre de la tensió entre Alman­sor, cab­dill d’Al-Ànda­lus, i el franc Hug Capet. Quan el nou rei Hug I de França va enviar una carta a Bor­rell II en què ofe­ria pro­tecció a canvi de vas­sa­llatge, Bor­rell II va apli­car el que ara s’ano­mena “silenci admi­nis­tra­tiu”. Res­pon­dre la mis­siva, en un sen­tit o altre, hau­ria pogut can­viar molt l’esde­ve­ni­dor de Cata­lu­nya.

Altres epi­so­dis plan­te­gen, per exem­ple, què hau­ria pas­sat si Pere el Catòlic hagués gua­nyat la bata­lla de Muret; els nous acords entre reg­nes podrien haver evi­tat l’existència dels ano­me­nats Països Cata­lans. És clar, segons Car­ma­niu, ales­ho­res, pot­ser mig França seria cata­lana i pot­ser Jaume I s’hau­ria asse­gut al tron de París.

Més títols que en donen una idea sintètica: Cap a Amèrica falta gent! Els cata­lans con­que­rei­xen el Nou Món; Sega­dors inde­pen­dents de Cata­lu­nya. La república de Pau Cla­ris es con­so­lida; Més vides que un gat. El gene­ral Prim sobre­viu a l’atemp­tat de la Calle del Turco; Franco afu­se­llat. La República atura el cop d’estat de 1936...

L’últim capítol és Car­les Puig­de­mont, pre­si­dent de la República Cata­lana. S’apli­quen els resul­tats de l’1 d’octu­bre de 2017, en què Car­ma­niu es pre­gunta sobre la reacció espa­nyola i euro­pea, pot­ser vio­lenta i en tot cas con­tun­dent, en cas d’una decla­ració uni­la­te­ral d’inde­pendència.

Car­ma­niu, abans de tenir la for­mació acadèmica, ja tenia la ima­gi­nació. “La pri­mera vegada que vaig lle­gir un lli­bre d’història, l’estiu abans de començar la car­rera, ja em vaig començar a plan­te­jar esce­na­ris alter­na­tius, perquè l’atzar, més d’una vegada, té un paper des­ta­cat en els fets històrics”, explica l’autor gironí.

La tria dels vint capítols va ser a mit­ges amb els res­pon­sa­bles de l’edi­to­rial, que tenien uns quants epi­so­dis deci­dits, i Car­ma­niu, que va com­ple­tar la llista. “Aquests vint epi­so­dis repre­sen­ten els prin­ci­pals moments clau de la història de Cata­lu­nya; en molts casos, si les coses hagues­sin seguit un altre camí, el nos­tre pre­sent hau­ria estat molt dife­rent del que estem vivint.”

Es nota que Xavier Car­ma­niu és divul­ga­dor, per l’estil nar­ra­tiu i pels tres blocs pràctics de cada capítol, en què pri­mer situa el con­text del fet, després ofe­reix què va pas­sar i com va aca­bar aquell con­flicte con­cret i, al final, hi afe­geix l’opció de què hau­ria pas­sat si les cir­cumstàncies hagues­sin estat unes altres i com ens afec­ta­rien avui dia. “Fer divul­gació és el que m’agrada més. El pas­sat i la història són fas­ci­nants, m’apas­si­o­nen i m’agrada inten­tar enco­ma­nar-ho. A més, crec que tenir cul­tura històrica és impres­cin­di­ble per tenir una soci­e­tat madura. Com més història saps, més difícil és que t’enta­ba­nin amb dis­cur­sos popu­lis­tes o t’enllu­er­nin amb qual­se­vol nove­tat tec­nològica, per exem­ple.”

Ofe­rir històries alter­na­ti­ves sem­bla que pugui por­tar cap a un espai lúdic més aviat diver­tit, però no és el que l’autor es pro­posa. El que explica és rigorós, com ja hem dit, i ho fa sense afe­gir bro­me­tes. N’és un exem­ple el suc que treu a la pos­si­bi­li­tat que el Barça hagués gua­nyat la final de la copa d’Europa del 1986 con­tra l’Ste­aua de Buca­rest: pro­ba­ble­ment no hau­rien arri­bat els equips mítics entre­nats per Johan Cruyff i Pep Guar­di­ola i el Barça no seria el refe­rent mun­dial que és. Una opció molt rao­na­ble en què, com en altres casos, l’alter­na­tiva que desen­vo­lupa Car­ma­niu no és millor que el que va pas­sar real­ment.

Llicències en el redac­tat

“En tots els casos he inten­tat ofe­rir alter­na­ti­ves ver­sem­blants. Que ningú esperi l’apa­rició d’atacs alienígenes ni viat­ges en el temps! He estu­diat cada cas i, a par­tir dels paràmetres de l’època, he pro­cu­rat expo­sar altres pos­si­bi­li­tats. O sigui que en això és un lli­bre que intenta ser seriós, però al mateix temps pro­curo fer-ho amb sen­tit de l’humor. Al cap i a la fi, no deixo de fer volar coloms i m’he permès algu­nes llicències en el redac­tat, sobre­tot pen­sant en els lec­tors, que vull que s’ho pas­sin bé”, explica un autor que el que vol és acos­tar fets històrics als lec­tors, amb un ganxo lúdic, però amb un to seriós. “A tot­hom li ha pas­sat alguna vegada, que temes apa­rent­ment avor­rits s’han con­ver­tit en apas­si­o­nants en funció de qui els explica. I al revés: fins i tot una novel·la d’espies pot ser insu­por­ta­ble si no s’explica bé”, afirma l’autor.

No són pocs els autors que han escrit novel·les sen­ce­res basant-se en aques­tes hipòtesis alter­na­ti­ves de la història. Però la novel·la no figura entre els interes­sos de Car­ma­niu, de moment. “Fa molts anys vaig inten­tar escriure’n una que fins i tot es va publi­car –que ningú la bus­qui, perquè està des­ca­ta­lo­gada–, però vaig arri­bar a la con­clusió que, de per­so­nes que escri­uen novel·les, n’hi ha mol­tes i totes ho fan molt millor que jo. Pot­ser algun dia em ve un ram­pell i m’hi poso, perquè escriure m’agrada molt i ho gau­deixo, però de moment em seguiré dedi­cant a la divul­gació històrica”, asse­gura.

Tant pels fets reals ini­ci­als com per la versió que ha ima­gi­nat, és lògic que alguns capítols li agra­din més que d’altres. No tant pel resul­tat del text com per la pos­si­bi­li­tat de viure les ucro­nies plan­te­ja­des. “Hi ha uns quants capítols que m’hau­ria agra­dat veure con­ver­tits en rea­li­tat. El d’una Cata­lu­nya napoleònica hau­ria estat fas­ci­nant, perquè hau­ria can­viat moltíssim el nos­tre país. Com també hau­ria can­viat molt si el com­plot de Prats de Molló de Macià, el 1926, hagués tin­gut èxit. I una altra cosa impres­si­o­nant hau­ria estat que els ali­ats hagues­sin esco­llit la badia de Roses per fer el desem­bar­ca­ment que van fer a Nor­man­dia per alli­be­rar Europa. Oi que només de pen­sar-hi ja comen­ces a ima­gi­nar-te com hau­ria estat?”

Voluntat
Per a Xavier Carmaniu, la voluntat d’aquest llibre, en què imagina escenaris alternatius, és clara: “Prendre consciència de com ha estat la nostra història; no hi pot haver una satisfacció més gran per a un historiador.”
Voluntat
Per a Xavier Carmaniu, la voluntat d’aquest llibre, en què imagina escenaris alternatius, és clara: “Prendre consciència de com ha estat la nostra història; no hi pot haver una satisfacció més gran per a un historiador.”


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia