Art feminista al santuari de Picasso

Carmen Calvo (València, 1950) va ser una de les primeres artistes, si no la primera, que va dedicar una obra a la violència masclista, l’any 1969, en aquella Espanya que emparava per llei el “la maté porque era mía”. La joveníssima militant del Partit Comunista va crear una pintura en què apareix un caçador amb una escopeta a la mà dreta i una dona, nua i sense braços, agafada pels cabells, com si fos un conill, a la mà esquerra. Per famosa que hagi acabat sent aquesta peça de Calvo, quan la tornes a veure tens la sensació de descobrir-la per primera vegada. El cop de puny al cor que et provoca et convida a oblidar-la i, en certa manera, voldries no haver-la vist mai. És, per entendre’ns, l’última cosa que penjaries al menjador de casa. Li ho confesso a ella i em diu: “Prefereixo que les meves obres provoquin rebuig que em diguin: «oh, que boniques que són!»”.

Amb aquest quadre tan avançat i valent en el moment en què va ser realitzat, el del règim del nacionalcatolicisme, s’obre l’exposició (fins al 3 de setembre) que el Museu Picasso ha organitzat a Carmen Calvo, una de les artistes més brillants de la seva generació, Premio Nacional de Artes Plásticas el 2013, a la qual sorprenentment cap institució museística barcelonina havia tingut en compte en les seves programacions fins ara. Talent a part, Calvo ha estimat sempre molt Barcelona. Una de les millors coneixedores del seu treball n’és, de barcelonina, la historiadora de l’art Victoria Combalía, comissària del projecte a can Picasso juntament amb el seu director, Emmanuel Guigon.

Combalía va portar Calvo (de bracet de Brossa: quin bon tàndem van fer) al pavelló espanyol de la Biennal de Venècia del 1997, “que va ser el més visitat”, anota la comissària. A la gran cita mundial de l’art, la valenciana hi va presentar una instal·lació tràgica i hilarant de pissarres folrades d’objectes desgastats i plens de pols, amb què arrossegava fins al present la memòria dolorosa del sistema educatiu arcaic i repressiu de la dictadura. Propietat del museu Reina Sofía de Madrid, també s’ha incorporat a la mostra barcelonina, que poc li falta per ser una antològica perquè traça un recorregut molt complet de la trajectòria de Calvo.

Que al santuari de Picasso, l’home avui caigut en desgràcia per la seva actitud amb les dones, en una gamma d’acusacions que van de la misogínia al maltractament físic, hi hagi avui, 50 anys després de la seva mort, una exposició d’una de les pioneres de l’art feminista té el seu punt, si m’ho permeten, de venjança. Però que ningú s’equivoqui: Calvo no és una performer estrident que ha entrat al seu museu a fer un numeret propici per als linxaments sense solta ni volta de les xarxes socials. Tot, en ella, és molt més subtil i sofisticat. Per començar, engalta: “A mi la vida privada de Picasso no m’interessa.” Qui vulgui veure la bomba silenciosa que ha deixat caure a les sales, que dediqui estona a escodrinyar els collages que ha fet a sobre de les postals que es venen a la botiga del museu del carrer Montcada. Hi ha crítica, hi ha ironia, hi ha intel·ligència. Hi ha el que es pressuposa que ha de tenir l’art.

Calvo sempre ha estat reticent a les etiquetes que uniformitzen el treball dels creadors com si fossin marques de moda. Inclosa la que a ella més li escau, la de l’art polític, sovint un mer producte de neteja superficial de consciències avalat pel mateix statu quo. “No m’agrada estar subratllada en res. Jo no m’he proposat fer cap denúncia. Ho visc. Parlo del que m’altera a mi”, explica.

Un dels terrenys compromesos que ha trepitjat fort és el dels abusos que s’infligeixen als infants. La peça culminant de l’exposició al Museu Picasso parteix d’una notícia que l’artista va llegir a la premsa no fa tant. Recollia el cas d’una nena de set anys a la qual els seus pares van tenir tancada en una mena de gàbia durant setmanes com a mesura disciplinària. L’artista va construir una enorme caixa blanca bigarrada de nines, peluixos i altres joguines que només es poden veure a través d’uns petits i incòmodes orificis, mentre sentim una veu infantil pertorbadora que demana auxili: “Mama, tinc gana.”

Ens atonyina per dins. Per vista perfecta que tinguem, ens fa sentir cecs.