L’àlbum inèdit del monestir de Poblet

La glo­ri­osa història del reial mones­tir de Santa Maria de Poblet es va inter­rom­pre brus­ca­ment el 1835. La desa­mor­tit­zació de Men­dizábal (l’expro­pi­ació esta­tal dels béns eclesiàstics) va posar fi a gai­rebé 700 anys de vida monàstica i va tenir uns efec­tes devas­ta­dors en el seu ric patri­moni arqui­tectònic, artístic i natu­ral, víctima d’espo­lis durant dècades. Poblet no sor­ti­ria del seu infern a la terra fins un segle després, quan es va posar en marxa el pro­jecte, llarg i costós, per res­tau­rar-lo i quan van arri­bar qua­tre cis­ter­cencs ita­li­ans per habi­tar-lo de nou.

Durant aquest parèntesi de cent anys d’aban­do­na­ment i de penúries, les ruïnes del que havia estat l’encla­va­ment espi­ri­tual de referència de la corona d’Aragó, fun­dat el 1150 pel comte de Bar­ce­lona Ramon Beren­guer IV, van exer­cir una fas­ci­nació sense parangó i van tenir una bona ali­ada per dei­xar-ne tes­ti­moni: la foto­gra­fia. “La des­feta de Poblet és con­tem­porània a l’invent de la foto­gra­fia. I l’inici de la recu­pe­ració de Poblet coin­ci­deix amb la popu­la­rit­zació de la foto­gra­fia”, subrat­lla l’his­to­ri­a­dor de l’art Damià Amorós (Sar­ral, 1990), coau­tor del lli­bre Poblet des­a­pa­re­gut (edi­to­rial Efadós). Jun­ta­ment amb l’his­to­ri­a­dor Ale­xan­dre Rebo­llo (Mont­blanc, 1992), han fet una recerca en arxius públics i pri­vats de tot el país per bro­dar una crònica gràfica des de finals del segle XIX, quan Poblet era “un esque­let”, un trist fan­tasma del que havia sigut, fins als anys sei­xanta del segle pas­sat, quan la seva repa­ració estava a mig procés. Un Poblet en blanc i negre que ni en el millor dels seus som­nis ningú es podia ima­gi­nar lla­vors que la Unesco l’ins­criu­ria, el 1991, en la llista de Patri­moni Mun­dial. Cap altre mones­tir català té aquesta dis­tinció.

“És el Poblet dels nos­tres avis i dels nos­tres pares, per a nosal­tres avui irre­co­nei­xi­ble. Sem­pre el van tenir pre­sent, sem­pre hi ana­ren”, sos­te­nen els dos estu­di­o­sos, que han tin­gut a la seva dis­po­sició un tre­sor docu­men­tal únic: el mateix arxiu que ges­ti­ona la comu­ni­tat de mon­jos del mones­tir de la Conca de Bar­berà. For­mat per 80.000 imat­ges, és un fons pen­dent d’endreçar i de digi­ta­lit­zar per a la con­sulta pública. Pràcti­ca­ment tot inèdit (ni publi­cat, ni expo­sat), ha proveït la majo­ria de les 174 foto­gra­fies, d’autors diver­sos, emi­nents o afi­ci­o­nats, que for­men el tre­ball d’Amorós i de Rebo­llo, amb pròleg de l’abat Octavi Vilà.

Aquest viatge al pas­sat ens des­vela un Poblet com qui va des­mun­tant les nines d’una matri­oixca. Des de fora cap a dins. Les vis­tes panoràmiques, fins i tot alguna de molt antiga des de l’aire que si fos en color ens pen­saríem que l’ha fet un dron, fan per­dre l’alè. “Els entorns del mones­tir són impres­cin­di­bles per enten­dre la seva història i el seu immens poder feu­dal”, remarca Rebo­llo. Poblet és molt més que el que hi ha a dins del recinte emmu­ra­llat de 608 metres de perímetre i 13 tor­res, fet cons­truir pel rei Pere III el Ceri­moniós al segle XIV en ple con­flicte amb el seu homòleg cas­tellà Pedro I. El dal­ta­baix des­truc­tor pro­vo­cat per la desa­mor­tit­zació també va tenir con­seqüències dramàtiques en el pai­satge dels vol­tants. Els bos­cos van que­dar pelats.

Els cami­nants que­da­ven cor­pre­sos per la decadència d’aquell gegant de pedra. “Aquí, en estas rui­nas mi pecho se ensancha: todo es luto y muerte... ¡me siento en mi patria!”, va escriure el romàntic Joa­quim Maria Bar­trina. “Que bell ets, Poblet, que bell i aban­do­nat!”, va excla­mar l’escrip­tor Joan San­ta­ma­ria. Als artis­tes d’ànima sen­si­ble els pro­por­ci­o­nava l’atmos­fera mística per als seus qua­dres. Bal­do­mer Gili Roig va que­dar immor­ta­lit­zat en una estampa pre­ci­osa en què se’l veu, pro­te­git per un para-sol, mirant a càmera amb el pin­zell a la mà. I les famílies posa­ven davant dels grans fines­trals de les gale­ries gòtiques del claus­tre per tenir un record de l’excursió, o de la ballada de sar­da­nes que hi va orga­nit­zar, el 1917, la Lliga Regi­o­na­lista, amb els naci­o­na­lis­tes valen­ci­ans i bas­cos com a con­vi­dats d’honor.

Men­tres­tant, els fràgils ves­ti­gis del Palau de l’Abat, qua­tre parets decrèpites sense teu­lada, sem­blava que qual­se­vol ven­tada se’ls endu­ria. Qui ho havia de dir lla­vors que aca­ba­ria allot­jant l’arxiu per­so­nal del pre­si­dent Tar­ra­de­llas. I a les entra­nyes del cenobi reg­nava un silenci col­pi­dor. És impos­si­ble no plo­rar per dins veient les imat­ges de les tom­bes trin­xa­des, al cre­uer de l’església, dels 14 reis i rei­nes, Jaume I inclòs, que van domi­nar la Medi­terrània en nom de Cata­lu­nya. El panteó reial més impor­tant de la corona cata­la­no­a­ra­go­nesa va ser l’ins­tru­ment de pro­pa­ganda que va fer ser­vir el règim fran­quista per apro­piar-se de la gran­desa medi­e­val cata­lana i per pro­pa­gar-ne l’essència espa­nyola. Franco només va visi­tar un cop Poblet, el 1952, per pre­si­dir la cerimònia del retorn de les des­pu­lles dels monar­ques sal­va­des de les des­tros­ses del 1835, que havien estat tras­lla­da­des a la cate­dral de Tar­ra­gona. “Poblet, símbol de la cata­la­ni­tat, s’ha uti­lit­zat com a arma llancívola, però sem­pre ha tin­gut molt clar el seu paper en la història”, emfa­sitza Amorós.

Una història que ha atret visi­tants il·lus­tres, com Albert Ein­stein, que es va pas­se­jar per les pedres poble­ta­nes el 1923, just aquest febrer va fer 100 anys, con­vi­dat per la Man­co­mu­ni­tat. De l’estada del físic ale­many n’ha que­dat la seva firma al lli­bre d’or del cenobi i una imatge molt cone­guda que es va fer al sobre­claus­tre, però aquesta s’esca­pava dels cri­te­ris del lli­bre i no s’hi ha inclòs.

Pre­gunto als autors quina és, d’entre les 174 foto­gra­fies, la seva pre­fe­rida. Amorós tria el retrat d’un grup d’homes i nens que van par­ti­ci­par en les obres de res­tau­ració del monu­ment, “una obra, sovint, anònima, però que neces­sità totes aques­tes per­so­nes per mate­ri­a­lit­zar-se en el con­junt patri­mo­nial actual. Aquests homes i aquests nens pot­ser va ser l’única vegada en tota la seva vida que els van foto­gra­fiar.” Rebo­llo ens fa anar a la foto­gra­fia que clou l’àlbum. Hi apa­reix Ramon Martí, fer­rer de cal Biel, a la font de l’Abat Sis­car, de la qual va crear els brocs en forma de drac; també va fer tot el tre­ball de forja del cenobi. “Poblet és una obra col·lec­tiva i, gràcies a l’esforç de molta gent, ha per­vis­cut”, rebla l’his­to­ri­a­dor.