CINEMA
Una història amagada que va passar a Oklahoma
Al final de Killers of the Flower Moon, projectada triomfalment fora de concurs a Canes, Martin Scorsese apareix com si volgués deixar clares les coses amb una simple referència a una dona índia: no està al costat de tots els depredadors que protagonitzen els seus films, sinó de les víctimes, com ara els membres de la tribu dels osage que van ser assassinats perquè, obligats a desplaçar-se fins arribar a Oklahoma, se’ls van concedir unes terres amb la convicció que no valien res, però s’hi va trobar petroli. Ningú no havia explicat en el cinema aquest episodi de violència que, esdevingut als EUA entre finals dels anys deu i primers dels anys vint del segle passat, possiblement només era una nota a peu de pàgina de la història fins que el periodista nord-americà David Graan va investigar-ho i va escriure el llibre homònim, de què ha partit Scorsese.
Durant 3 hores i 26 minuts, el cineasta nord-americà desplega la seva força narrativa amb una posada en escena que remet a les formes clàssiques, però per donar una altra volta al contingut tradicional dels seus relats: no hi ha cap èpica dels blancs colonitzadors o els seus hereus, sinó la seva cobdícia capitalista i la violència supremacista. Com si fossin variants dels gàngsters de molts dels seus films, l’esperit depredador s’encarna en una mena de cacic i un titella seu (interpretats respectivament per Robert de Niro i Leonardo de Caprio) que es casa amb una dona índia (aquella a qui fa referència Scorsese) per arrabassar-li tot, fins la vida. Un personatge femení (una gran presència de Lily Gladstone) que aporta emotivitat a Killers of the Flower Moon, un film polític que impugna els mites dels EUA per mostrar-ne un horror amagat.
Torn per Todd Hayes
A concurs va presentar-se a Canes la nova pel·lícula, May December, de Todd Haynes, un cineasta nord-americà que ha contrariat sempre l’èpica posant sovint en el centre de les seves històries dones víctimes de les normes i convencions socials. No es pot dir que, en aquest cas, els personatges femenins estiguin dominats, però Haynes segueix explorant les estructures patriarcals.
El film s’inspira en un cas real que va escandalitzar els EUA a principi dels anys noranta: la professora Mary Kay Letorneau, una dona en la trentena casada i amb tres fills, va ser condemnada a presó per haver mantingut relacions sexuals amb un alumne seu de tretze anys, Vili Fualau. S’hi ha d’afegir que, amb tres fills en comú, el vincle va continuar fins a la mort d’ella, el 2020.
Convertint Mary Kay en Grace (Julianne Moore), mestressa de casa i pastissera per encàrrec que s’esmerça a mantenir la institució familiar, Haynes aborda el cas a través d’una ficció en què, després d’anys de convivència de l’estranya parella, una actriu (Elizabeth/Natalie Portman) es prepara per interpretar la dona en el moment en què va iniciar-se la relació. L’actriu s’introdueix en aquella família i manté una relació vampírica amb Grace que remet a Persona, el mític film de Bergman en què l’actriu emmudida que encarna Liv Ullmann també es diu Elizabeth.
Haynes no jutja, sinó que afronta aquesta relació marcada per la diferència d’edat amb la complexitat que el caracteritza i comptant amb dues actrius esplèndides. Un film reflexiu (i també ple de reflexos a través de la presència de miralls) sobre les dificultats de la ficció per copsar el real. També inquietant, com la música de Marcelo Zarvos que, a partir d’un suggeriment de Haynes, és una variació de la que Michel Legrand va compondre per a El missatger, de Losey.