La poesia d’Alice Rohrwacher il·lumina al final del festival de cinema de Canes

Després de rebre una grandíssima ovació per La chimera, presentada al final de la secció oficial competitiva del Festival de Canes, Alice Rohrwacher va agafar el micròfon i va dir: “Aquesta és una pel·lícula enterrada durant molt de temps que, finament, ha sortit a la llum.” Ambientada als anys vuitanta en un lloc innominat del nord d’Itàlia, el protagonista del film (l’anglès Arthur, interpretat per Josh O’Connor) té el do de percebre les tombes etrusques enterrades amb un tresor: un botí cercat per un grup que se sent hereu dels pagesos que aspiraven a trobar restes arqueològiques a les terres que conreaven per millorar la seva condició social. Arthur, en tot cas, també haurà de fer un viatge personal per trobar la llum després de viure en la foscor.

Més que el relat, allò que importa en La chimera és la poesia de Rohrwacher, que ja va enlluernar a Canes amb Le meraviglie i Lazzaro Felice. Amb aquesta pel·lícula, filmada amb una sensibilitat i un talent extraordinaris, la cineasta italiana presenta la seva candidatura a figurar en el palmarès, que s’anunciarà avui, d’una secció oficial particularment brillant. Resta, però, el dubte raonable sobre si un jurat presidit per Ruben Östlund, guanyador de dues Palma d’Or amb pel·lícules de brotxa gruixuda que exhibeixen un cert menyspreu per la humanitat, estarà a l’altura d’una edició plena de cineastes poètics i gens cínics que planten cara al nihilisme.

Seria l’ocasió de reconèixer Aki Kaurismäki per Les fulles mortes, tan malenconiosa com esperançada. També s’ho mereixeria un director extraordinari, Marco Bellocchio, per la força dramàtica de Rapito. Això mentre que un altre italià, Nanni Moretti, ha aportat una gran alegria amb Il sol dell’avvenire, en què la mirada crítica no exclou la joia de viure. Tanmateix, circula per Canes que la màxima favorita és The zone of interest, amb la qual Jonathan Glazer afronta l’infern dels camps d’extermini nazis amb la reconstrucció del que passava just al costat: la vida “paradisíaca” de la família de Rudolf Höss, primer comandant d’Auschwitz. Ho és perquè aborda un gran tema, cosa que sembla més premiable quan el cinema (i tot art) té la capacitat de fer-se gran amb un no-res, si bé ho fa de manera que planteja dubtes en optar per un formalisme esteticista per representar l’horror. Un altre film amb possibilitats és la sòlida Anatomie d’une chute, que, dirigida per la francesa Justine Triet, parteix de la mort d’un home (un accident, un suïcidi o un assassinat?) per fer una dissecció d’un matrimoni en crisi.

No s’hauria d’oblidar May December, un film del nord-americà Todd Haynes que, amb la complexitat que li és pròpia, explora la relació entre una dona madura i un jove iniciada quan ell era un nen de 13 anys. Sense descartar cap sorpresa, Wim Wenders ha irromput amb força també al final amb Perfect days, que ha rodat a la capital del Japó just 40 anys després de Tokyo-Ga, documental amb el qual el cineasta alemany va buscar les empremtes de Yasujiro Ozu. A Canes s’ha celebrat majorment que Wenders recuperés el seu pols per la ficció amb aquest film protagonitzat pel gran actor japonès Koji Yakusho, que encarna un home que, treballant en la neteja de vàters públics, ha renunciat als seus orígens benestants per dur una vida senzilla en espera de viure bells moments. Wenders el segueix en la seva quotidianitat, però aquesta cronista no hi ha percebut la poesia que fa resplendir La chimera.