Antonia Kerrigan, en el record

Va morir als 71 anys. I havia estat, durant trenta, l’agent literària d’un grapat d’autors amics. Per exemple, de Mercedes Abad, Camilo José Cela, Carlos Ruiz Zafón, Sergio Ramírez, Espido Freire, Laura Freixas, Jorge Volpi, Sergio Pitol, María Dueñas… fins a una trentena (entre els quals jo hi era). Carmen Balcells era, fins feia pocs anys, el número u indiscutit en aquest ofici. Mentrestant, però, noves figures com ara Antonia Kerrigan també havien començat a aprendre, i a exercir amb saviesa, l’ofici amb ella. Tot amb tot, el coneixement del ram, per part de l’Antonia, li venia de lluny: de quan, instal·lats al cor de Mallorca, un grup de nord-americans que treballaven en la redacció d’una gran enciclopèdia en anglès, des d’una òptica innovadora, l’hi encomanaven a la nostra Kerrigan, que dominava el francès i, sobretot, l’anglès, i que vivia al cor d’un col·lectiu d’experts en literatura americana, allà, a Mallorca amb criteris nous, d’una audàcia poc arrelada encara al nostre país. A finals dels anys vuitanta, la nostra agent literària es va instal·lar al cor de Barcelona i, finalment, al número 22 de la travessera de Gràcia, a tocar de la Diagonal.

S’havia casat amb en Ricardo i tenia dos fills, en Gregori i l’Ilya. Començava una experiència en l’ofici de més de trenta anys. I com a representant de 150 autors. Els qui, any rere any, al començament de la tardor, assistíem a la Frankfurterbuchmesse, o Fira del Llibre de Frankfurt, sabíem que la capacitat de relacions professionals de la nostra Antonia en la més universal de les fires del llibre d’arreu del món era garantia d’encert a l’hora de recomanar un editor per a un autor o un autor per a un editor. Els del ram la descrivíem com a filla d’una parella de nord-americans instal·lats a Espanya. I ella ho sabia tot sobre els entrebancs amb què es podien trobar un editor o un traductor al castellà o al català d’una obra originària en francès o en anglès. Tots els del ram subratllaven els elogis que es mereixia algú que havia estat capaç d’emancipar-se de la indiscutible Carmen Balcells.

Antonia Kerrigan tenia relacions excel·lents amb dues figures bàsiques d’aquell moment de la vida literària a l’Estat espanyol: Carlos Barral i Jaime Gil de Biedma.

Quan es tractava de defensar un autor discutit, no s’arronsava mai. I ho dic per experiència. Per indicació del també editor Rafael Borràs, em van encomanar un llibre que podia suposar un seguit de crits no gens pacífics contra l’autor o contra l’editor. Doncs bé, en aquell moment, dues dones van jugar a fons a favor meu: Marta Pessarrodona i Antonia Kerrigan. El llibre, editat, i molt bé, en català i en castellà, duia el títol d’Els catalans de Franco. Per a un autor que no era tampoc historiador d’ofici, aquell excés d’audàcia podia semblar forassenyat. Però, en totes les presentacions, debats i rodes de premsa, va quedar clar qui em donava suport i qui demostrava, amb arguments, les bondats (amb totes les excepcions que calgui) del llibre.

La relació personal amb la nostra agent literària hauria necessitat una resposta més digna per part meva. Quan fa vint anys (i escaig) em vaig traslladar a viure a Madrid, potser amb la intenció primera de no continuar capficat en el món del llibre –i després de passar uns quants anys segrestat per la política, des del Parlament de Catalunya i les feines de regidor a l’Ajuntament de Cornellà–, es va produir un distanciament, que ara em sembla del tot estúpid, per part meva d’aquella dona que treballava a fons a l’oficina de la travessera de Gràcia i on preparava el seu fill com a futur responsable de l’agència literària. Tot això ho vaig viure de lluny. I me’n sento culpable. Entre altres raons, perquè ella havia fet amb mi (i sospito que amb molts altres col·legues) de mainadera a canvi de res o de molt poc.

Les relacions no havien estat únicament professionals: ens havíem trobat, sovint, naturalment amb el seu marit inclòs, en reunions gastronòmiques que no cotitzaven en borsa, sempre a punt d’un crac, de les relacions entre escriptors, editors i agents literaris. Soc del parer que el millor dels homenatges, en record d’Antonia Kerrigan, seria una exposició, ni que fos visual, de la majoria dels llibres que van viure, i sobreviure, gràcies a la tenacitat de qui mai, mai!, va voler convertir-se, a més, en jutge de no sé quants tribunals oficials en contra dels seus autors.

Fa uns dies, a Madrid, hi va haver la Feria del Libro. Té poc a veure amb el Sant Jordi barceloní i català, però més d’una vegada els escriptors hem hagut d’anar a signar llibres nous de trinca allà, a l’aire lliure, amb col·legues que t’ensenyaven el seu nou llibre amb l’alegria del pare o de l’avi que et vol presentar el seu nou fill o net.

Durant les jornades que vam tenir no fa pas massa d’una campanya electoral absolutament histèrica, alguna de les candidates o candidats va demanar un sí per al món del llibre... no sectari?