Caín entra a l’absis de Taüll

Potser recorden haver vist exposat fa anys al MNAC un solitari fragment de pintura mural romànica amb l’enigmàtic títol Home apesarat. L’única certesa que tenien llavors els experts del museu era que procedia de Sant Climent de Taüll, d’on el va arrencar el 1920 la Junta de Museus junt amb tota la sèrie de frescos de l’església pirinenca per protegir-los de l’espoli. Però d’aquest bocí en concret no en va quedar constància documental del lloc que ocupava al temple, ni què representava. Per això lluïa aïllat de la resta. Fins que als anys deu d’aquest segle es va començar a desfer la madeixa. L’Home apesarat era Caín penedit després d’haver assassinat Abel i estava ubicat a l’arc de la mà de déu, en el qual en origen hi havia pintades altres escenes dels fills d’Adam i Eva.

D’aquest cicle iconogràfic del mite bíblic dels germans en van emergir tímids vestigis al temple de la Vall de Boí quan va ser restaurat a partir del 2013. I és en aquell moment que es va poder confrontar la petjada in situ amb el fragment extret conservat al MNAC, que ara, un segle després, s’exhibeix al punt precís on es trobava abans de ser traslladat a Barcelona. Si avui visiten el museu del Palau Nacional encara veuran la bastida dalt de la qual han treballat els restauradors per reintegrar la peça a l’absis medieval més admirat arreu, presidit per l’icònic Crist en majestat (mal anomenat Pantocràtor de Taüll).

Però és que aquesta bastida encara ha de fer més servei. Hi ha dos altres repertoris murals romànics, també del top de l’art català, que esperen retrobar-se aviat amb parts que havien perdut de vista i, com en el cas de Taüll, amb una recerca que ha estat clau per recompondre el que poden arribar a ser autèntics trencaclosques. La pròxima intervenció es farà a l’àmbit de Sant Pere del Burgal, on apareixeran tres fragments nous. Un ja hi és però està col·locat erròniament: la imatge de dos profetes, dels quals s’ha pogut esbrinar la localització exacta gràcies a una fotografia antiga. I aquí es desplaçarà. Un altre retall és completament inèdit perquè mai havia sortit de les reserves: mostra la part inferior de cinc personatges. El tercer bocí conté una sanefa.

Les pintures del Burgal van ser arrencades el 1926 per encàrrec de l’àvid col·leccionista Lluís Plandiura, que les tenia a casa seva separades i emmarcades com quadres. Les va acabar venent al MNAC, però aquest no les va refer en forma d’absis fins als anys seixanta, un moment en què a més es van desenganxar de l’església més restes murals. Tot plegat explica que no hagi estat tan fàcil ajuntar les peces disperses. Que és més o menys el que també ha passat amb els murals de Sant Joan de Boí, el tercer conjunt que completarà la seva presentació a les sales del MNAC. La decoració d’aquesta església, extirpada en diverses campanyes als anys vint i setanta, no va recuperar l’aspecte de temple al museu de Montjuïc fins mitjan noranta. Però, una vegada més, es van quedar al magatzem trossos desconnectats que no se sabia on col·locar. Quatre, que aquesta tardor ja estaran inserits en les columnes. Ara estan en procés de restauració.

L’operació s’emmarca en el programa Més romànic amb què el museu impulsarà tot d’accions de difusió per posar encara més en relleu el que és una obvietat: no hi ha cap museu del món que pugui presumir de tresors com els que tenim els catalans d’aquest període, sobretot en pintura mural. Les investigacions recents han avançat en altres naturaleses de coneixements. Dels frescos de Taüll, s’ha descobert que la paleta de colors del taller que hi va fer feina era més àmplia del que es pensava. S’han detectat quatre vermells i dos ocres diferents i complexes barreges cromàtiques per aconseguir recrear la sensació de volum. Quins genis.