Tres Jordis i una passió

La literatura de gènere sol estar infravalorada pel món acadèmic i de la crítica pel fet de ser gènere, no exclusivament per la qualitat literària de l’obra que toqui. Que una novel·la negra, romàntica, de ciència-ficció, fantasy o històrica, per posar cinc exemples, pot ser bona o dolenta, és evident, tan bona o dolenta com una de les denominades generalistes. La gruixuda etiqueta, però, fa que uns lectors la menystinguin i altres sàpiguen què s’hi trobaran. Els segons solen ser fidels al gènere, que té capacitat de desenvolupar fenòmens de fan.

La novel·la històrica inclou totes les èpoques, perquè n’hi ha d’ambientades a l’edat mitjana, a l’imperi Romà, a la prehistòria, al segle XVIII..., i, a més, pot estar combinada amb altres gèneres, com ara misteri o romàntic. De fet, gairebé sempre està combinada.

Tres autors coincideixen amb tres novetats de novel·la històrica ambientades a Catalunya o amb protagonistes catalans. Jordi Molist presenta El batec del mar. L’epopeia del jove Roger de Flor (Columna, traduïda per Núria Parés; en castellà a Planeta); Jordi Nogués ha publicat Terres de frontera (Rosa dels Vents) i Jordi Torrent La companyia del cocodril (Pagès Editors). Parlem amb tots tres de les seves novetats i dels motius pels quals es dediquen bàsicament al gènere històric.

Jordi Molist (Barcelona, 1951) va ajornar, per raons familiars, la seva precoç vocació per l’escriptura, que va poder satisfer, després d’una llarga trajectòria professional a grans corporacions, quan va publicar Los muros de Jericó, el 2000. El batec del mar és la seva desena novel·la.

Blanca, una bella dama del segle XIII, ho perd tot després de la derrota de la seva família a la guerra i, per conservar el seu fill amb vida, ha de patir els pitjors abusos dels vencedors. El nen, fugint de la misèria, s’embarca com a grumet en una galera, la nau més dura i perillosa de l’època. Al mar hi buscarà la llibertat de la seva mare, la seva família perduda i venjança. Aquesta és la trama de l’obra, basada en fets reals, en què Molist ens trasllada als últims anys de les croades a Terra Santa i a la guerra pel domini del Mediterrani entre França i la Corona d’Aragó.

Jordi Nogués (Artesa de Segre, 1968) va estudiar història i actualment és patró i director de la Fundació Parc Temàtic de l’Oli. Terres de frontera és la seva setena novel·la, la tercera en català i de temàtica catalana després de L’espasa i la llavor, que reviu la fundació i construcció del monestir de Poblet al segle XII, i La rosa i la creu, sobre sant Jordi i l’origen de la llegenda de la rosa i el drac al Montblanc del segle XIV.

A les acaballes del segle IX, els camperols de la vall de Lord es veuen obligats a lliurar un delme cruel i abusiu al seu senyor o bé a abandonar casa seva i buscar una nova llar en terra de ningú, entre la marca hispànica i l’al-Àndalus. En un viatge fascinant que els conduirà a Montserrat, a una Tarragona en ruïnes i gairebé deserta i a la Lleida musulmana, en Bernat i els seus companys de viatge i d’aventura coneixeran la Baixira, esposa d’un ric comerciant sarraí de Tortosa, i en Sahnun, un savi que busca un alcorà perdut a les valls pirinenques, i descobriran que, en aquests temps convulsos, hauran de lluitar perquè el nou món que neix no els esclafi.

Jordi Torrent Escala (Barcelona, 1959), artista plàstic i escriptor, ha estat impulsor de tota mena de projectes artístics, musicals i ecològics, o barreja de tot plegat, com el Festival Posidònia, del qual va ser fundador, productor i director artístic. El 2014 va iniciar la tetralogia El Llibre de les Coses, la segona part de la qual és La companyia del cocodril, en què Torrent crea la biografia imaginada d’un peculiar germà bastard del rei Jaume, en Pere de Boisançó. La tercera és La desfilada dels Sants i El Monestir tanca la història. “Després hi havia una mena de seqüela que al final vaig convertir en Dimoni pelut, que descriu en clau de novel·la de conspiracions polítiques i immobiliàries l’ambient que vaig trobar a Formentera a finals dels anys setanta”, detalla Torrent.

Els autors de novel·la històrica fa l’efecte que són els més apassionats perquè se submergeixen en la documentació i solen traslladar aquest entusiasme al text. Segons Torrent: “La ficció històrica ve acompanyada de la pertinent documentació, entre altres coses, per no fer el ridícul ni enganyar ningú i perquè és una bona ocasió d’aprendre coses d’altres èpoques. És agradable entrar a l’entrellat del temps i fer-ne una descripció tan acurada com sigui possible, que el moment històric es pugui tocar i ensumar, per dir-ho així. Perquè la història ens explica, d’alguna manera.” “En el meu cas, necessito trobar un tema que m’apassioni. Perquè per escriure una novel·la inverteixo un parell d’anys i crec que només així es pot posar prou emoció al relat i que arribi al lector”, hi afegeix Molist. Nogués hi està d’acord. “És una apreciació que molts lectors fan, també. I és correcta. En el meu cas, el fet d’escriure es combina amb la meva passió per la història. L’he estudiat, l’he treballat i, per a mi, és la màxima de les ciències. També he de dir que escriure em trasllada fins al lloc on passen els fets, i és aquest el veritable impuls d’escriure novel·la històrica. Per força aquest entusiasme arriba al lector i per això també aquests són tan fidels a la novel·la històrica.”

Als lectors els atrau del gènere les ganes d’aprendre, de ser traslladats a una altra època i espai, conèixer fets del passat..., però fa l’efecte que també combinar erudició i distracció, amb trames de patró, amb lluites de poder, amors, venjances i traïcions, grans batalles, personatges heroics... “Diuen que només hi ha set trames de novel·la. En el meu cas, però, no desenvolupo la trama pensant en si li agradarà al lector. Primer m’he de convèncer a mi mateix. Després, a la resta. També és cert que desviar-se gaire del que és habitual desconcerta el lector i el mateix món editorial”, pensa Nogués. “Jo investigo molt l’època històrica, no només perquè el relat sigui creïble, sinó perquè m’apassiona la història. Però no per això em permeto castigar el lector amb un excés de dades o donant-li una lliçó d’història. Per als que volen saber més els dedico una part final amb explicacions addicionals sobre personatges, circumstàncies i què va passar després. La part històrica és l’escenari i el que veritablement interessa són els personatges, les relacions, les emocions, l’aventura...”, és la visió de Molist. Torrent també pensa que no hi ha tantes trames per combinar. “El patró es pot traslladar a totes les històries. No és per fer-me l’intel·lectual, però des d’Homer fins a García Márquez, passant per Shakespeare, les nostres històries de la vora del foc parlen gairebé sempre d’aquests patrons, encara que vinguin disfressats de Guerra Civil, de novel·la negra, de road movie o del que sigui.”

Són autors de novel·la històrica, també en són consumidors? Torrent és omnívor. “Ho llegeixo tot, m’és igual si és històric o no. De fet, tampoc m’importa si és ficció o assaig, però la novel·la històrica m’interessa perquè, a banda d’entretenir, també ensenya.” Molist també llegeix de tot, però reconeix que té “debilitat per les trames històriques”. Nogués s’allunya dels seus companys. “Llegeixo molt poca novel·la històrica. Vinc del món més acadèmic de la història i he treballat fent recerca. Llegeixo molt assaig històric, filosofia, antropologia. I com a espai d’escapament, novel·les de fantasia, ciència-ficció i també novel·la negra i thrillers. Llegeixo de quatre a sis hores cada dia; a banda del que demana la novel·la que tingui entre mans. Crec que la màxima font de la creativitat per a un escriptor és la lectura.”

La conversa ens porta a les fonts d’inspiració i a la metodologia de treball, però tots tres tenen ganes de parlar de la seva novetat, així que els ho posem fàcil. Què trobarà el lector a El batec del mar? “Hi trobarà una època i un mar Mediterrani fascinants. I la història d’una dona valenta i d’un noi disposat a lluitar contra tot per tornar-li tot allò que ella li ha donat. Visitarà Brindisi, la ciutat de sortida dels peregrins i croats a Terra Santa, Sant Joan d’Acre, la Nova York d’aquell temps, el darrer bastió cristià de les croades, alhora riquíssim i amenaçat. I Messina, la base de la flota catalanosiciliana que surt amb 40 galeres a la recerca de l’armada francesa, que en té 80. Coneixerà no només Roger de Flor, també Roger de Llúria, el gran mestre templer, i sobretot els almogàvers”, explica Jordi Molist.

Per a ell, la nostra història és molt ignorada a l’Estat espanyol. “Sembla que s’ha oblidat la Mediterrània en favor d’Amèrica. Però al Senat de Madrid hi ha el quadre Entrada de Roger de Flor a Constantinoble, pintat el 1888, on no només veiem Roger, també l’exèrcit català dels almogàvers. Jo ja havia llegit la crònica de Ramon Muntaner i també la de Desclot, i repassant-les em va semblar que la infància i la primera joventut de Roger tenia molt més dramatisme i interès que els seus moments de glòria. Fill d’un noble mort lluitant contra la invasió francesa de Sicília, quan ell només tenia un any, la seva mare les va passar magres per salvar-li la vida… És una història d’amor, supervivència i venjança”, conclou Molist.

El 2013, Jordi Nogués va fer una primera versió de Terres de frontera. “Aleshores em faltava ofici, tenia el relat molt clar, amb els personatges perfilats i és del que ara estic més satisfet, però no ha estat fins al 2023 que ho he pogut escriure amb l’exigència que calia.”

I com ens pot vendre la novel·la? “És una història profunda que va molt més enllà de l’argument, amb aspectes com ara el dret a la diferència, un prefeminisme medieval i el món de la pagesia. També, i això és el veritable pal de paller, toca el factor religiós a nivell individual –confrontació cristians versus islam– des d’un punt de vista molt neutre i equilibrat, i, sobretot, ple de naturalitat. Aquestes diferències tan marcades que hem heretat, del tema moros i cristians, no eren tan accentuades i, en molts casos, la interacció superava de manera molt fàcil la diferència de credo”, reflexiona Nogués.

Què trobarà el lector a La companyia del cocodril? Torrent explica: “Hi trobarà un personatge entendridor, d’una innocència càustica, i una època trepidant que, en part, assentà les bases del món modern. I parlo de món, perquè els periples del Boisançó no es limiten a Catalunya. El meu orfe recorre el món des de Montpeller fins a l’actual Myanmar. Un Marco Polo a contracor.” Per a Torrent, l’escull més gran ha estat “haver de resumir”. “Sintetitzar sense que es perdi la poesia de la història però que tampoc es desinfli en ritme és el gran dictador de la narrativa.” I la satisfacció més gran ha estat “trobar la veu” que l’ha acompanyat també a les novel·les que ha escrit després. “La meva ambició literària és escriure una història actual en què no passi res que surti de la quotidianitat, però que tingui tots els valors d’un Shakespeare de volada. Una història senzilla que ho digui tot és el més difícil a què pot aspirar un escriptor.”