Llibres
IRENE SOLÀ
ESCRIPTORA
“Jugo amb el passat però parlo del present”
El grup de dones permet pensar sobre com estan construïts els personatges femenins, com els narrem en la història i en la ficció
És una novel·la que es mira la foscor, però hi ha moltíssima llum, i de fet no podríem entendre l’una sense l’altra
S’ha pres el seu temps després del fenomen triomfal de Canto jo i la muntanya balla (2019), però no perquè l’aclaparés el bloqueig de l’èxit, sinó perquè vol “escoltar” el ritme de cada un dels seus llibres. Irene Solà (Malla, 1990) entén l’escriptura com un procés de recerca orgànic, des d’Els dics (2017), el seu debut, fins al recent Et vaig donar els ulls i vas mirar les tenebres (Anagrama), que comença amb un pacte amb el dimoni.
Amb l’èxit del segon llibre, no va costar molt afrontar el tercer?
És que jo no acabo un llibre i em poso a pensar què més faré. Per mi són processos d’investigació i d’aprenentatge, i arriba un moment en què nous projectes treuen el cap. Dedico a cada llibre el temps i l’energia que necessita per tancar-se, però hi ha un moment en què empenyen les ganes d’investigar coses noves, de seguir estireganyant i fer preguntes a la narrativa, al fet mateix d’escriure. I així és com va passar: vaig donar per tancat el Canto jo just abans de fer una residència als Estats Units perquè vaig veure que em passaria tot el mes movent-ne comes i canviant petites coses, però el que volia dir ja ho havia dit. I vaig decidir marxar amb el projecte nou d’Et vaig donar els ulls, molt abans que s’hagués mogut absolutament res del Canto jo.
Per tant cada llibre neix en certa manera de l’anterior?
És un procés molt orgànic. Aquest llibre l’he escrit des del mateix lloc on vaig escriure Els dics i el Canto jo, des d’un espai de llibertat i de gaudi. És veritat que, mentre ja escrivia Et vaig donar els ulls, el Canto jo va començar a fer un senyor camí, que m’ha ocupat temps, perquè m’agrada acompanyar les traduccions. De tota manera, hi ha coses que només pots aprendre sola, escrivint.
És curiós que una novel·lista parli tant de recerca i aprenentatge.
La meva manera de treballar té molt a veure amb metodologies de l’art contemporani i amb la meva formació com a artista. He après a desenvolupar projectes creatius, i d’aquí ve aquesta exploració, les ganes de fer-se preguntes i d’investigar, a molts nivells, inclosa la lectura i la consulta d’arxius i biblioteques, però també del parlar amb la gent, de trepitjar territoris, d’acumular imatges.
Com en el cas del ‘Canto jo’, no hi ha un centre narratiu, ni tan sols distincions jeràrquiques entre els personatges.
Quan em poso a escriure una novel·la, no tinc pas decidit de quina classe serà, que tant hi fa, sinó que intento entendre i afinar els interessos que em mouen a escriure-la. A Et vaig donar els ulls explico un seguit d’històries d’una nissaga familiar des de subjectivitats diverses, i sovint fins i tot contradictòries, que és una manera de reflexionar sobre el fet que la nostra percepció del món és subjectiva i que, per tant, l’expliquem d’acord amb aquest prisma. La teva història familiar la vas aprenent i construint a base de molts anys de viure, d’anar arreplegant-ne trossets que t’arriben a través de mirades diferents i que vas col·locant a lloc. I al final no és sinó la teva versió.
Aquesta és una novel·la d’una comunitat de dones, que són les que guarden la memòria, mentre que els homes marxen.
El fet que siguin un grup de dones soles m’ha permès reflexionar sobre la construcció de l’amor romàntic i com afecta les dones, i sobre la violència contra elles, i sobre la maternitat. I sobre com estan construïts els personatges femenins, com els narrem tant en contextos històrics com en la ficció. M’interessa molt qui explica les històries, des d’on s’expliquen, amb quines intencions, i qui tria quins són els esdeveniments que mereixen ser convertits en història en majúscula, i qui els protagonitza i qui en queda fora. Això porta a una novel·la protagonitzada per dones, i unes que són encara més als marges, perquè són velles, suposadament lletges o abjectes o fora dels cànons, mortes fins i tot. Per això ens quedem a casa, on s’ha relegat històricament les dones, amb les que es queden enrere, amb les que esperen.
L’acció, la història, és per als homes?
Compte! Quines accions? Elles en fan moltes, el que passa és que potser han quedat fora de certs discursos o de certes maneres d’explicar, i per això aquí fem el contrari: ens mirem aquesta casa i expliquem les coses que hi passen des de la perspectiva d’aquestes dones, i els esdeveniments de la història en majúscula són el soroll de fons, igual que les passes dels vius, perquè ho mirem tot des de la perspectiva d’unes dones mortes.
En començar a llegir-la, vaig pensar que era una novel·la sobre el mal, potser pel pacte amb el dimoni i el fet que tots els personatges tenen una manca.
Entenc que la teva primera impressió potser ha canviat en el procés de lectura, perquè jo no penso que sigui una novel·la sobre el mal. De fet, no l’hi veig enlloc! Sí que és una novel·la que es mira la foscor, però precisament parla d’una foscor amb moltíssima llum, trobo jo. Hi ha molts contrastos i dualitats. No entendríem la foscor sense la llum. Hi ha mort, però també moltíssima vida, i l’una no es podria entendre sense l’altra. El llibre és ple de naixements i de plaer, i de riallades i d’acudits. Hi ha moments de tristesa, però també d’alegria, una alternança del dia i la nit, d’una manera cíclica gairebé, com si els dos extrems, llum i foscor, permetessin tots els colors d’entremig. Com diu la Margarida quan una de les dones està parint, “perquè surti el nen primer s’ha de torturar la mare”.
És cert que hi ha un afartament de vida, perquè tot hi és amb desmesura.
Hi ha un joc també, perquè un altre dels temes de la novel·la és el record i l’oblit, sobre què recordem i què oblidem, tant de manera individual com col·lectiva, de manera voluntària o involuntària. És una novel·la que pensa molt sobre la memòria. En un moment determinat, em vaig adonar que la majoria de personatges estaven explicant les coses des de l’altra banda i que era una novel·la plena de fantasmes. I el fantasma és una figura clàssica del record. És un ésser incorpori, que no veus ni pots tocar, però en canvi, jugant amb els contrastos que et comentava, hi ha una presència constant del cos i la corporeïtat, i no només de les dones, sinó del paisatge, de la casa, fins i tot de la foscor, amb aquestes ganes de palpar-la, d’objectivar-la. Per això és tot ple de descripcions de parts, de tortures, de plaer, de com es prepara el menjar, de com es cacen llops. Hi ha una presència constant de les pudors i les olors, de les textures i els colors.
La veu narrativa és un altre fantasma?
L’entenc com una presència fantasmagòrica més. Me l’imaginava com un cop de vent que es passeja per la casa i va entrant a les habitacions. A vegades s’apropa tant a les dones, que se’ls posa a l’espatlla per parlar des de la seva perspectiva. Com que s’hi acosta tant, envaeix la seva mirada i ens pot parlar de la seva manera de percebre el món i d’explicar-lo, ara de l’una, ara de l’altra. Per això a vegades el que expliquen és contradictori, perquè són dones que es relacionen amb el record de manera molt diferent.
Tem que es pugui llegir com una novel·la més sobre la sororitat?
Quan estic escrivint no em plantejo gens la narració des d’aquestes altres bandes. Volia escriure al voltant de la subjectivitat de les històries familiars a través del conte d’una dona que fa un pacte amb el dimoni i que és capaç de trencar-lo. A partir d’aquí, les peces es van posant a lloc i començo a pensar en les conseqüències d’aquest pacte. Què passaria si, com que al marit li falta un dit del peu, la suposada conseqüència d’aquest pacte fallit fossin les mancances que tindran tots els que vindran després. I dic suposada perquè hi ha un joc amb la creença. La Joana creu entendre que a tots els seus descendents els faltarà alguna cosa, però podríem parlar-ne, si el fet que a Bartomeu li falti l’amor per la seva mare (segons la seva pròpia mare) és o no és una mancança. O que la Dolça no neixi amb una cua de cabra. O que en Guilla no tingui nom. Parlem-ne, si això són mancances. Depenent de com et miris el món, de com et miris a tu mateix i els altres, sempre trobaràs que falta alguna cosa. La genealogia va més cap aquí.
Doncs vaig estar a punt de dibuixar l’arbre d’aquestes dones.
Sempre m’han emocionat les novel·les amb arbres genealògics. Fins al punt que em vaig plantejar d’incloure el d’aquests personatges al llibre, perquè evidentment jo el vaig dibuixar, l’arbre. Però era molt clar que no havia de ser-hi. No només pel fet que t’aixafaria algunes sorpreses, que em sembla greu però tampoc tant, sinó sobretot perquè si precisament estem reflexionant sobre el fet que no hi ha una història familiar objectiva, sinó que es construeix a partir de diferents subjectivitats, presentar-te d’entrada un arbre genealògic és com donar-te el dibuix d’una veritat. De tota manera, m’agrada molt quan alguns lectors m’ensenyen l’arbre que han anat component mentre llegien. És preciós, com si a mesura que es van submergint en el llibre, a mesura que van acostumant els ulls a la foscor, anessin col·locant a lloc les peces igual que farien amb la seva pròpia història familiar.
Això que si et mires a tu mateix trobaràs que et falta alguna cosa...
No, no: “segons com et miris”.
És que jo crec que, si et mires a fons, sempre et trobaràs a faltar alguna cosa.
I jo et diria que no, que no et falta res!
Almenys l’anhel de narrar, com l’Àngela, que tot i saber cada detall de la mort atroç de l’home i els fills, insisteix a la Bernadeta: “i què més?, i què més?”
El que li passa a l’Àngela és que no sent el dolor i el vol experimentar d’alguna manera. En aquesta escena, intenta fer-se tant de mal, demanant més detalls de la mort dels seus a la Bernadeta, per entendre què se sent quan t’han matat massa coses. De fet, es morirà de la pena, però no la sentirà. Per això et deia si és una sort o no, tenir una manca. Pregunta-li a l’Àngela, o a la Bernadeta, que mentre parla és conscient que l’altra no sobreviurà a la pena d’escoltar-la.
Com ha abordat el treball de prospecció de la rondalla i alhora la invenció?
Quan m’adono que aquest llibre estarà explicat des de la perspectiva d’unes dones nascudes fa molt de temps, apareixen jocs de llenguatge com el del mirallet (pel mòbil) o el carro sense cavalls (pel cotxe), que em permeten introduir reflexions sobre la contemporaneïtat, sobre les dinàmiques d’avui dia. Aquesta és una novel·la que juga amb el passat, amb la història, amb el folklore, però que passa tota en el present, i per tant hi projecta una mirada contemporània, crítica i feminista. Hi va haver un moment que vaig veure que havia de passar en un sol dia, i des del present, és clar, i amb una divisió per capítols que serien parts d’aquest dia, i un sol dia que és de fet tots els dies. I llavors entra en joc tot allò que cap dins d’una casa, totes les històries, totes les vides, i tots els anys que caben dins d’un sol dia. I això em porta a reflexionar sobre el temps, i de com és tractat en el folklore: la bella dorment fa una migdiada de cent anys! I de cop agafo aquestes maneres de fer, aquest treballar el temps des de la rondallística, per poder escriure aquest llibre.
Una narrativa emboscada als marges
Per arribar des de Girona a Vic, on quedem per establir un meridià, s’han de travessar el Montseny i les Guilleries per una autovia espectacular, vorejada d’una espessa vegetació fins i tot en aquest temps de sequera catastròfica. És com anar entrant per la via ràpida en el món de cabirols i caçadors de llops d’Irene Solà. Costa imaginar-la fora d’aquest ambient, encara que admet que sempre té un peu a fora i que la casa familiar de Malla (a penes 270 habitants), on para sovint, és el seu recer als marges, l’espai físic i mental on, enfront dels constants viatges i la celebritat que li han donat els llibres, se sent més còmoda. Mentre parlem a la terrassa d’un cafè de Vic, se li acosten tres o quatre persones a felicitar-la, i riu, agraïda i al mateix temps perplexa. No és d’aquells autors que pateixen escrivint (“no m’encallo pas si no trobo una paraula, és més un treball d’anar entenent el projecte, d’escoltar-lo i ficar-m’hi a dins, encara que després mogui coses de lloc, però des del gaudi”), ni dels que es conformen amb la fama conquerida (“els meus llibres tenen moltes capes de lectura, i com més avall llegeixis, més feina hauràs de fer: cada lector ha de triar a quina profunditat s’hi vol submergir, perquè és així com funciona l’art”), però ho diu com si res, com la cosa més natural del món, sempre amb la felicitat als ulls però ni un rastre d’ingenuïtat.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.