El peix kiwi funciona com una metàfora. És com si el protagonista aparegués disfressat de gamba en un funeral i provés d’argumentar-ho sense ofendre la família del difunt. El peix daurat és l’espoleta per la qual es veu capaç de superar les seves frustracions: per sortir de la grisor dels vestuaris de la generació adulta, en comptes de la samarreta negra s’opta per una camisa hawaiana, i no hi ha més remei que aguantar el somriure i aquell posat de convençut per escapolir-se del ridícul.

A Josep Julien li agraden els antiherois: és el caràcter ideal per retratar el patetisme de la societat actual. La millor manera de riure’ns del que reflecteix el mirall sense gaire sarcasme. Què passaria si un dissortat secundari decidís prendre la iniciativa? Què passaria si s’ho jugués tot a una carta i resultés, momentàniament, la bona? Somiar un cert èxit és correcte, però pot ser patètica la manera d’aconseguir-ho. Santi Ricart cavalca en una ficció divertidament desmesurada. La narració, en present continu, sorprèn el mateix protagonista. Pren decisions que no havia previst. Es troba delinquint i venjant-se sense premeditació. Com aquell dissortat mafiós de baixa estofa d’El bon lladre (que va interpretar Julien fa uns anys). De fet, en la seva persecució, hi ressona la cursa de Bonobo (premi Quim Masó 2021), en què fugia del terrorisme i la violència institucionalitzada de la policia. Aquí, els Mossos són respectuosos amb el delinqüent. La peça parla del petit món de vanitats. Aquesta increïble nit del peix kiwi té aquella gosadia que interpreta un personatge de mitjana edat (i no el jove sobradament preparat) que comprova que el seu cos i els seus reflexos no reaccionen tan bé com esperava.