Cançons per amor als bars

Fa unes setmanes, un dissabte al matí, es va organitzar a Girona una ruta pels bars que van marcar durant els anys setanta i vuitanta l’escena alternativa de la ciutat, de la qual van sortir des del moviment ocupa fins a un grup amb projecció nacional com ara Sopa de Cabra. De fet, Sopa de Cabra va immortalitzar una de les artèries destacades d’aquella moguda, el carrer Nou del Teatre, a tocar de l’ajuntament, a través d’una cançó titulada amb el seu nom més popular, El carrer dels torrats, que obria el seu segon disc, La roda (1990). En realitat, la cançó no descriu tant el carrer com un estat d’ànim per la mort d’“un company de classe que es va llançar pel balcó” (“Ha arribat una altra nit al carrer dels torrats / Però avui he sentit a dir que tu te n’has anat”), com ho explica l’autor de la lletra, Gerard Quintana. “A Catalunya, hi ha una escola musical de la quotidianitat que ve de lluny, però jo ho he fet poc, això d’explicar històries sobre moments o llocs molt concrets, perquè sempre pensava que escrivia cançons per a aquells que encara no havien nascut. Per això sovint he utilitzat una simbologia simple però més universal, a partir de conceptes com ara Camins.” Curiosament, en un disc posterior, Al·lucinosi (1994), publicat durant la travessia del desert que va patir el grup després de la fallida del seu disc en castellà, apareix una cançó, Flors de fum, que parla en passat i amb nostàlgia (“Passàvem el temps però no ens fèiem vells”) dels bars del carrer dels torrats, com ara el Freaks, el Salsitxa i el Potser, i també del fanzine que es feia a la casa ocupada del Portal Nou i de personatges com ara en Grifoll, en Tintín, en James Dean i en Palau, que van trobar “un refugi” en aquell “ambient molt permissiu ”.

Vint anys després, Pau Marquès, exguitarrista d’Umpah-Pah, va tornar, al mateix escenari, a la cançó Girona, inclosa en l’únic disc del seu projecte més personal, Montreal 76. “Què se’n ha fet, d’aquella ciutat grisa, fosca, bruta i amb flaire de sants, del Freaks i del Salsitxa, el Trumfa i el Potser, l’estimo... també”, cantava Marquès, que citava l’Enderroc i altres locals.

A Tarragona, Els Pets hi van deixar testimoni de dos bars mítics, el Tucan i la Cova, en el rap de Tarragona m’esborrona, un dels seus primers clàssics, inclòs en el seu segon disc, Calla i balla (1991). “Eren els dos pubs de referència de l’època. Al Tucan, ens hi trobàvem els Pets amb altres grups com ara els Mi-te’ls i els Pirats. I la Cova, a la part alta, era com un Cavern a la tarragonina”, recorda Gavaldà. “Després la Cova es va convertir en el Cau, i jo hi vaig tenir al costat el meu primer pis d’emancipat. No recomano viure a tocar del bar on vas de copes [riu]. Una matinada van sortir del bar dos d’Ulldecona que anaven molt borratxos. Sé que eren d’Ulldecona perquè es van posar a cantar molt fort “Ulldecona m’esborrona...” sota casa meva. Era insuportable, així que vaig sortir al balcó en calçotets per demanar que paressin d’una vegada. No vegis la cara que van posar.”

També els baixempordanesos The Gruixut’s van incloure en el seu primer disc, Normalitzem el rock’n’roll (2008), una cançó titulada Volem festa!, en què citaven l’històric bar Mariscal de l’Estartit, que acaba de celebrar el seu 44è aniversari i ja ha superat la xifra dels 7.000 concerts programats. “En Llorenç de Mariscal sempre ens ha donat l’oportunitat als grups de la zona per presentar-hi els nostres discos, muntar festivals, etc. Tots hi hem passat en algun moment i li ho volíem agrair”, explica Toni Molina, bateria de The Gruixut’s i The Rock’n’Roll Brothers.