Casa Blanca als ateneus

Anem a la història. El novembre del 1961 Pau Casals va decidir trencar (puntualment) la seva negació a actuar davant de feixistes o administracions col·laboracionistes que els donaven una cobertura necessària sota l’excusa de combatre l’amenaça del comunisme. Ho va fer actuant a la Casa Blanca, davant del president John Fitzgerald Kennedy (JFK), 10 anys abans que el violoncel·lista pronunciés el seu famós i sentit discurs a l’ONU en rebre la Medalla de la Pau (“I am a catalan”). El gener del 1961, JFK havia pronunciat un altre memorable discurs a Berlín en pro de la democràcia: “Ich bin ein berliner.” L’espectacle, produït amb l’impuls de la Xarxa de Teatres Ateneus de Catalunya (XTAC), va néixer amb el compromís de prop de 50 actuacions en 34 ateneus d’arreu de Catalunya i una breu estada de 10 funcions al Teatre Gaudí de Barcelona. La minitemporada barcelonina pràcticament coincidirà amb els 50 anys de la mort de Pau Casals. A Barcelona, ja s’ha vist al Centre de Gràcia, Sants Teatre, el Teatre de Sarrià, l’Aliança de Poblenou i els Lluïsos d’Horta. La gira es va iniciar el mes de març al Vendrell, la ciutat natal del violoncel·lista internacional català, que va ser una insubornable bandera de l’exili català durant el franquisme.

El dramaturg Jordi Roigé i el director Llorenç Rafecas han volgut imaginar què es podrien haver explicat dues persones que, es té constatat, s’admiraven mútuament. Se sap pels dietaris de Pau Casals que va dubtar fins a l’últim moment actuar davant del president dels Estats Units. Com tots els exiliats, van patir com una traïció el suport dels americans a Franco, un cop acabada la II Guerra Mundial. No ha transcendit res d’aquella inesperadament llarga conversa entre els dos protagonistes. En tot cas, és imaginable que Casals provaria de forçar un canvi de posició dels Estats Units envers Franco. I, per això, el muntatge es planteja com si fos una partida d’escacs, una conversa educada i amable però que procura apuntalar les opinions personals sobre la política mundial. Mingo Ràfols (Pau Casals) i Roc Esquius (JFK) són els dos protagonistes que es veneren i s’escolten. Mercè Pons completa la trilogia del repartiment desplegant un ampli ventall de personatges (des de l’oficial nazi que va convidar Casals a tocar per a Hitler fins a Jacqueline Kennedy). La XTAC promou una producció cada dos anys per poder tenir un repartiment d’actors solvents i contrastats, explicava fa uns dies a aquest diari el president de la Federació d’Ateneus de Catalunya, Pep Morella.

El periodista, guionista, productor i director de cine Jordi Roigé (fundador de Catalunya Cultura el 1999 i de la productora Utopia Global el 2017) construeix les escenes a partir de les opinions dels dos personatges públics que recupera des dels dietaris o declaracions publicades als mitjans de comunicació i trenca la convenció temporal (“ara tot el temps és nostre”, diu calmosament JFK) en avançar la crisi dels míssils a Cuba i el tràgic desenllaç d’un president que semblava l’esperança per als desafavorits, del 1963. Per això, possiblement Pau Casals va jugar-se la seva integritat moral per propiciar aquest momentum polític. Pel que fa a la trajectòria del músic, després de fer un repàs pel seu exili a França i conèixer la seva jove porto-riquenya Marta Casals, que coneixeria com a alumna a Prada de Conflent i que s’hi casaria el 1957, també es recorda la trajectòria del cos del músic que no arribaria a Catalunya fins al 1979 (un cop mort Franco), complint el testament del músic.

La bona idea del muntatge no troba la tensió que mantingui un debat encès. En la funció als Lluïsos d’Horta del 2 de juny passat, els dos actors estan massa constrets per les cites i discursos dels dos personatges històrics. Es convertia en una mena de biopic útil per entendre quins reptes van tenir (personals i polítics) però no enfrontava prou el pragmatisme americà amb l’idealisme del català. En canvi, Mercè Pons, que es desplega en tots els altres papers de l’auca, llueix molt millor la seva versatilitat.

El diàleg entre cavallers es completa amb fragments de composicions del músic i amb projeccions relatives a la història, tot i que reboten més com una cortina sonora per omplir les el·lipsis temporals. Es mereixeria més intensitat emocional. Sí que commou, finalment, l’esperat Cant dels ocells, que serveix de coixí per a la darrera rèplica davant del taulell d’escacs, un instant que es guanya l’aplaudiment final generós del públic.

El nazisme va voler legitimar-se a través del món de la cultura. L’elevada qualificació cultural i artística fa més incomprensible la política d’extermini nazi, que va utilitzar la Guerra Civil com a camp de proves per a la II Guerra Mundial. Pau Casals va rebre una invitació per actuar a Berlín durant el nazisme (que va poder evitar-la), mentre que Charlie Rivel sí que acabaria actuant davant del führer (com recorda el preciós muntatge Uuuuh, de Gerard Vázquez el 2005 al TNC dins del malaguanyat cicle de suport a la dramatúrgia T6).