Anna Maria Villalonga (Barcelona, 1959) és filòloga, escriptora, professora de la Universitat de Barcelona, investigadora, traductora i crítica literària i de cinema. Ha publicat llibres, articles d’investigació, assajos i ha fet l’edició de textos vinculats a la seva recerca acadèmica sobre literatura catalana moderna i contemporània. Pel que fa a la ficció, ha escrit tres novel·les i un reculls de contes. Un bon nombre dels seus relats han aparegut en revistes i antologies col·lectives. A més, és la directora del festival Tiana Negra.
Entre totes aquestes tasques –més la de fer d’àvia de la petita Vera– encara troba temps per escriure i en poc temps ha publicat un nou recull de relats, La mala pluja, (Calambur-Xandri) i una nova novel·la, Encara maten els cavalls (La Campana).
La novel·la és un homenatge a l’obra d’Horace McCoy Oi que maten els cavalls?, de la qual Sydney Pollack en van fer una pel·lícula el 1969, Danzad, danzad malditos.
A finals del segle XXI el món està en reconstrucció després de la situació límit a la qual l’ha portat l’ésser humà. Però hi ha tot de gent, els no-ningú, descendents de les classes més desafavorides, que encara viuen al marge de la societat. L’Aura i en Víctor són dos d’aquests desnonats socials que viuen al carrer. Es veuran empesos a lluitar, com a part d’un espectacle emparentat amb el circ romà i els esports de combat, per seguir vius. Ella s’estima la vida, malgrat tot. Ell pensa en l’alliberament que pot proporcionar la mort.
Per què fa aquest homenatge a la novel·la de McCoy? Què hi ha volgut aportar de nou, de diferent, de millor?
Neix d’una conversa amb el meu ex-editor en castellà, Pere Sureda, que va publicar fa uns anys Oi que maten els cavalls?, d’Horace McCoy, en català. Em va dir que l’obra, publicada el 1935, era molt vigent perquè els éssers humans continuem estan igual. I em va proposar fer una actualització en què es demostri que la societat ha canviat molt poc, en tots aquests anys. Vaig estar molt de temps pensant-ho perquè costa molt trobar un substitut de la marató de ball de l’original. Però era una idea que va estar allà, coent-se i, entremig, vaig publicar una altra novel·la, Els dits dels arbres.
I quan s’hi va posar?
Quan em van donar la beca Montserrat Roig, amb aquest projecte. Escriure al castell de Montjuïc va ser molt interessant. A més, la novel·la original m’agrada molt i, a sobre, vam passar la pandèmia, que encara justificava més una trama així. Vaig afegir una ambientació moderadament futurista, versemblant, perquè no volia una distopia inventant-me gaires ginys, però sí que és un món en reconstrucció després del Gran Desastre.
I què ha canviat de l’original, a més de l’època i l’ambientació?
He creuat els personatges. A la novel·la de McCoy és ella, qui vol morir. A la meva, és ell. I en comptes de començar amb ell davant del jutge, començo amb ella davant una psiquiatra. En tots dos casos, l’obra és un llarg flashback. La versemblança sempre em preocupa molt i, en aquest cas, costava d’aconseguir.
Hi ha una bona col·lecció de referents amb trets similars, gent desesperada abocada a jocs macabres: ‘El joc del calamar’, ‘Els Jocs de la Fam’, ‘13 Tzameti’...
No els he tingut presents. De fet, ni he vist El joc del calamar...
El seu és un futurisme dramàtic però versemblant: pandèmies, sequera, crisi climàtica, polarització social... I ha defugit d’una gran guerra nuclear...
No volia arribar a aquest extrem. Ja d’inici no volia fer una distopia, ni una novel·la negra a l’ús. Volia parlar de l’ésser humà i mostrar com passen els anys i les èpoques, se succeeixen els períodes històrics i al final no canviem. Tota la tècnica, tots els invents, tota la ciència que es pot desenvolupar no ens ajuden a millorar com a éssers humans. I la pandèmia em va anar molt bé per trobar una polarització. Però no narrant el moment àlgid del desastre, sinó un temps posterior, en reconstrucció, en què sempre hi ha gent que queda fora.
En aquest sentit, el plantejament és una mica maniqueu: els rics són malparits i la majoria del pobres, bona gent...
Perquè després d’haver passat tant, els humans no ens preocupem que tothom tingui una oportunitat. L’ésser humà es preocupa de salvar-se ell, individualment, i la seva classe social. I els que queden al marge, que es fotin.
La protagonista, l’Aura, a més de ser bona persona, llegeix...
Ho vaig fer per justificar una mica que els personatges s’expressin bé, perquè hi ha molts fragments en primera persona... Per això el Víctor, el coprotagonista, va estudiar uns anys de Filosofia, també...
L’escenari està molt ben construït amb una economia de recursos ben aplicada, aprofitant l’imaginari col·lectiu. No situa la ciutat on té lloc l’acció, però el model sembla Barcelona.
Jo crec que els barcelonins sí que ens imaginem Barcelona, però no tenia cap interès a dir on era. No aporta i en moltes ocasions, anar dient carrers i descrivint espais reals, distreu de la finalitat principal. Crec molt en l’economia de recursos i, a més, McCoy també ho fa així. Volia que fos un món ara mateix imaginable però passat pel filtre de totes les desgràcies que han tingut lloc, com ara la caiguda d’internet, amb què em podria haver enrotllat molt més. No vaig voler perquè és una novel·la que parteix i se centra en els personatges.
En les descripcions fa un ús insistent de les característiques dels ulls, la forma, el color, com miren... Per què?
Els ulls són molt importants, reflecteixen les sensacions internes. Descrivint els ulls ja et fas una idea àmplia de com és el personatge.
Com a ‘El somriure de Darwin’, hi ha personatges poc o molt traumatitzats per l’ofici del pare. Els fills, d’una manera o altra, han d’acabar pagant pels actes dels pares?
No hauria de ser així, però moltes vegades passa. Els fills arrosseguen les conductes dels pares. Encara que ho vulguem fer molt bé, els pares projectem les nostres mancances, pors i frustracions en els fills, i ells ho poden rebre de maneres molt diferents. I en casos bèsties, no tots, però és possible que alguns fills carreguin la culpa dels pares.
Parli’m del recull de contes que ha publicat fa poc temps, ‘La mala pluja’.
És un recull de contes que em fa molta il·lusió perquè reuneix els millors divuit contes que he escrit en els darrers dotze anys, aproximadament. Falten els quatre o cinc que he publicat en antologies molt recents, posteriors al 2019. Són relats molt heterogenis, n’hi ha d’humorístics, de foscos, de durs, de poètics..., escrits en diferents èpoques i moltes vegades responen a les directrius d’un recull col·lectiu concret.
Ha estat una mena d’endreça, doncs.
Sí, ha estat la manera de tenir-los junts. Molta gent em pregunta «què més puc llegir de tu?» I què haig de fer, donar-los la llista d’antologies en què he participat? Doncs ara ja els poden llegir en un sol llibre. Amb un fil conductor, que soc jo, l’autora, i el meu estil i, també, la tònica general de parlar de la gent que viu als marges, antiherois, perdedors i altra gent que no té veu a la nostra societat.
