Com les primeres T de Teatre

El text que ha escrit Marc Artigau, a partir de monòlegs que volten sobre l’adolescència, completaria aquell quadre amb què van fer-se mediàtiques les T de Teatre: Petits contes misògins, Homes!, Criatures. La direcció de Meritxell Yanes està pensada perquè les actrius disfrutin i facin enriolar el públic amb les barbaritats que es pensen i es diuen a l’adolescència, tot menjant pipes. Es canten situacions delirants. Com aquella mare que vol que la filla es drogui i marxi de gresca, per no tenir una filla diferent de les veïnes.

En realitat, hi ha una sospitosa escletxa temporal entre el vocabulari de la Generació Z amb les experiències viscudes millenial. Artigau i les actrius parlen d’allò que van viure, procurant esvair les fronteres dels explosius anys noranta als instituts (amb l’esclat dels pírcings) amb els vint del segle XXI dels tatuatges.

L’adolescència és una edat massa tràgica per riure-se’n quan s’està patint, amb aquella sensació que el cos canvia, que es fa difícil jugar al que divertia fins llavors. Però és un camp de divertit escarni per als pares que necessiten l’humor per no perdre la paciència i dels joves que volen donar l’etapa testosterònica per superada el més aviat possible.

En els monòlegs, les dues actrius proven a expressar-se bé de manera diferent (des de la glossa poètica davant d’una revolucionària de la prosa fins a la que parla amb dents de conill abans que no rebi una descàrrega de perdigons). És un text divertit, que riu del mort i de qui el vetlla, que busca el traç gros però sense aquell rastre de misericòrdia pels adolescents insegurs que tothom ha arribat a ser algun cop. Les T de Teatre en farien bon brou, amb el nou text de l’Artigau, un autor imparable amb L’illa deserta i després dels Pares normals, que també ho peten, des d’un humor beneit i beneït generacional intranscendent.