L’art català surt de l’armari

A les obres d’art els ha costat tant o més sortir de l’armari que a les persones. Fins fa ben pocs anys era impensable fer-ne lectures en clau de gènere i gosar contradir els relats heteronormatius unívocs. Una estranya Inquisició mental ens bloquejava a l’hora d’identificar lesbianes, gais, bisexuals, transgèneres i intersexuals en pintures i escultures creades en temps en què les ments benpensants no toleraven maneres d’estimar i de desitjar dissidents a la d’Adam i Eva. No hi ha pitjor cec que el qui no vol veure.

Fa quatre anys, prenent com a excusa el Dia de l’Alliberament LGBTIQ+, la Xarxa de Museus d’Art de Catalunya, integrada per 24 equipaments, petits i grans de tot el país, va decidir sortir al terreny de joc amb aquests jugadors mai convocats per disputar els partits de primera divisió. Des de llavors, cada any ens sorprèn amb una acció de reivindicació i de celebració de la diversitat sexual, tan present en la societat com en les obres que conserven i exposen els museus catalans.

Enguany la proposta du per títol Som qui som, som com som, i s’activarà aquest dimecres, Dia de l’Orgull. És una exposició en línia i presencial alhora, comissariada per Pere Parramon i Laura Cornejo, acompanyada d’una magnífica publicació que descobreix històries i intrahistòries fascinants de les 55 obres, de totes les èpoques, que s’han seleccionat. Juntes només es poden veure des de les pantalles; físicament, cal entrar a cada un dels museus que les posseeix, i que les han senyalitzat especialment per a l’ocasió. No cal estressar-se: fins a l’agost hi ha temps de visitar-les.

Amb unes ulleres netes de prejudicis, és impossible no reconèixer les passions carnals entre una colla de dones que va dibuixar Josep de Togores el 1928. La peça és del Museu d’Art de Cerdanyola, el director del qual, Txema Romero, està empenyent amb força aquestes relectures soterrades de l’art català amb el bon fer de la coordinadora de la Xarxa de Museus d’Art, Aina Soler. Potser Togores es va contenir en uns traços esquemàtics per no escandalitzar més del compte, però al Museu Abelló de Mollet tenen una pintura de Marià Pidelaserra de dues joves nues en un llit, qui sap si just abans o just després de fer l’amor.

D’homes despullats n’hi ha molts més dels que ens pensem representats en obres d’art, el problema és que els museus els acostumen a tenir amagats als magatzems. Al Museu d’Art Modern de Tarragona custodien uns bons exemplars (i no ho diem només pels genitals generosos) de Julio Antonio. Uns Lluitadors de Joan Rebull (també del Museu d’Art de Cerdanyola) la imaginació de cadascú dirà quines parts dels seus recargolats cossos estan en brega.

De fet quan l’art és massa explícit perd la seva capacitat de suggerir. L’art no necessita ni una gota de pintura per ser art: Antoni Llena en va fer amb els seus líquids corporals, suor i semen, el 1968, i en va deixar testimoni el seu company de vida Antoni Bernad en una brutal fotografia que atresora el Macba. L’amor també va esculpir amb les mans d’Apel·les Fenosa el retrat que aquest feu del poeta Jean Cocteau perquè el seu estimat Jean Marais se l’emportés de talismà quan va anar a la guerra, el 1939. El bust el trobem a la Fundació Apel·les Fenosa del Vendrell.

L’amor, en aquest cas per Déu, va marcar un altre tipus d’obra que també ha incomodat les mentalitats reaccionàries. Són les representacions de Santa Lliberta, la dona que va implorar al totpoderós que la desfigurés per ser rebutjada per l’home amb la qual la volien casar a la força. Li va créixer barba i es va haver acabat tot, també la seva pròpia vida perquè el seu pare enfurismat la va fer crucificar. Al MNAC es conserva una d’aquestes dones peludes penjades a la creu, de l’escultor barroc Andreu Sala, provinent de l’antic convent del Carme de Barcelona, però durant molts anys la van fer passar per un Crist en majestat.

Els enemics dels gèneres i de les sexualitats plurals s’estan envalentonant. L’art pot ser una bona arma per contraatacar-los.