Roger Alier, passió per l’òpera

Va ser el psicoanalista suís Carl Gustav Jung qui va investigar a fons i a consciència el conegut tema de les anomenades sincronicitats. Aquest és: la coincidència temporal de dos o més successos relacionats d’una manera no casual. L’articulista acaba d’assabentar-se de la mort del professor, musicòleg i crític musical Roger Alier i Aixalà (1941-2023) en forma de sincronicitat. Per què? Perquè en rebre la trucada de l’amic Pol Avinyó per comunicar-me la trista notícia, estava absorbit en la lectura d’una vella traducció del darrer llibre de poemes de Cesare Pavese que porta un títol prou eloqüent com és el de Vindrà la mort i tindrà els teus ulls. Editat dins aquella col·lecció de culte que va ser Els llibres de l’escorpí d’Edicions 62, possiblement el fet que l’esmentada edició de Pavese compti amb un pròleg del meu director de tesi, Antoni Marí, m’ha portat a recordar els anys on a les universitats hi havia veritables mestres que no es limitaven a impartir unes classes i avaluar l’adquisició de coneixement, sinó més aviat a transmetre una passió: la passió pel saber. La passió per aquells sabers inútils, emprant el terme en el sentit assenyalat pel també recentment desaparegut Nuccio Ordine que, precisament, per la seva condició d’inútils, obren les portes a una dimensió ontològica molt més profunda i important: donar sentit a les nostres vides. Alier era d’aquesta classe de mestres.

Passió per l’òpera. Amb aquesta senzilla i curta frase m’agradarà recordar per sempre en Roger Alier, una persona amb qui vaig poder compartir un bon nombre d’experiències sota diferents papers de l’auca. Vaig poder ser, d’adolescent, oient de les seves conferències, lector de les seves crítiques, les primeres de les quals, precisament, al diari Avui, alumne de les seves classes de doctorat, lector dels seus llibres entre els quals importants obres com Els orígens de l’òpera a Barcelona (1979) , que ha estat determinant per poder realitzar una composició de lloc d’alguna temàtica amb la que m’he vist involucrat al llarg dels anys. És així com la lectura d’aquesta obra d’Alier em va suposar un primer retrat quan, l’any 2021, junt a la mezzosoprano Mireia Pintó i el projecte de La Bottega d’Opera de l’ESMUC, ens vam arremangar en la recuperació de l’òpera La Principessa filosofa de Carles Baguer amb uns resultats que no van ser els esperats. Per què? Perquè el que es creia que era el manuscrit de l’única òpera del citat Baguer, estrenada a Barcelona el 1797, era, en realitat, un acte d’I Due Gobbi de Marcos da Portugal. I esmento amb tota la intenció aquest projecte perquè Alier, malgrat l’edat, estar limitat per raons de salut i la pandèmia, no només va voler assistir a la funció que es va fer al Foyer del Liceu sinó també, dos dies després, al Teatre de Sarrià. En el transcurs d’aquelles representacions, recordo que em va comentar: “aquest projecte és molt important per adonar-nos de la qualitat de les òperes que s’interpretaven al Teatre de la Santa Creu a finals del segle XVIII”.

Sense haver format mai del cercle acadèmic de Roger Alier, he de confessar que l’erudit s’erigeix com un exemple d’aquells pocs mestres dels que puc projectar una coneguda frase de Franz Joseph Haydn a propòsit de Carl Philipp Emanuel Bach: “Ell és el model; tots els qui hem volgut aprendre alguna cosa, ho hem fet d’ell”. I, en efecte, tots els que ara ens dediquem en això de la musicografia o la crítica musical vam aprendre d’ell. Hem après d’ell. Negar-ho seria faltar la veritat. Director i fundador de la revista Òpera actual i autor d’una trentena de volums, dir que el món musicològic i musicogràfic és avui una mica més orfe no és un complit, sinó una realitat innegable. Amant com era de la música de Domenico Cimarosa, en acabar d’escriure l’article puc assegurar que no m’hauré estat d’escoltar el Rèquiem en sol menor del compositor napolità tot recordant un dels més apassionats i entusiastes amants de l’òpera que he conegut mai.