Ràbia en una botiga de còmics fantàstics

Els per­so­nat­ges de La chispa són tan per­de­dors com els de Mac­beth con queso i Call Cen­ter , que ja havia ima­gi­nat Marc Ange­let fa uns anys. L’autor ha afe­git capes a la com­ple­xi­tat en els plecs dels per­so­nat­ges i també en la forma de pre­sen­tar-se a públic. Bon inici de Grec amb un tre­ball ben tra­vat i que, amb una sim­pli­ci­tat de la trama d’amics i de traïcions, amaga refle­xi­ons sobre la con­fiança en un mateix.

En Manu i en Bruno són amics de la infància. Els ha unit com­par­tir les lec­tu­res dels super­he­rois de la Mar­vel, que ara han de com­par­tir estan­te­ria amb els manga. Han pogut assu­mir el traspàs de la botiga gràcies a la seva amiga comuna, que ha inver­tit els diners pot­ser com a rebuig d’una vida apa­rent­ment rega­lada. La peripècia d’aquests pro­ta­go­nis­tes seria simi­lar a la d’altres comerços en què no qua­dren els balanços. Al dar­rere, ho demana el fet tea­tral, tran­sita una raó ama­gada que fa escla­tar l’acció. Dar­rere dels lec­tors de super­he­rois hi ha el somni de fer una acció vale­rosa, simi­lar a la dels d’Amics de les Arts (Súper bon noi).

El públic de l’Akadèmia entra per la botiga del manga i es refu­gia a les buta­ques de sem­pre. Però aquest pas­sar per les cor­ti­nes d’entrada ja dóna la sen­sació d’entrar en un espai nou. La inter­pre­tació dels qua­tre intèrprets (Lluís Català, Maria Frias, Miguel Gómez i Núria Ore­llana) és de traca. Amb una ener­gia posi­tiva, escol­tant-se fins a l’extrem i vivint la història abso­lu­ta­ment para­nor­mal com si estigués pas­sant en aquell mateix ins­tant. El tre­ball que ha fet l’Akadèmia amb els sis joves selec­ci­o­nats els ha obert les por­tes a la pro­fessió. Es per­cep que s’ha tin­gut molt més temps per cui­nar l’acció i anar-la ela­bo­rant amb un equip con­jun­ta­ment.

La chispa és un reflex de la des­es­pe­rança dels joves i de la soci­e­tat en gene­ral. La trama busca la fórmula per girar full i arri­bar a un futur més feliç. Encara que sigui forçant la rea­li­tat amb alguna violència pun­tual. Neces­si­ten la gus­pira però no saben con­vo­car-la. Son con­tra­dic­to­ris des d’ells matei­xos. Se sen­ten acla­pa­rats i pot­ser per això es refu­gien en la fan­ta­sia del còmic.