Llibres

LLIBRES

Una biografia de Rodoreda sense adulació

La primera imatge ja et deixa estabornida: Mercè Rodoreda està jugant amb Felipet, l’únic amic que tenia de petita, i de cop ell li diu que s’avorreix, que se’n va a casa, i ella, enrabiada, li clava un cop de maça al cap. La mateixa escriptora havia explicat aquesta anècdota per reforçar el seu perfil de nena malfiada, capriciosa i cruel, com quan va matar tots els pollets del colomar de la torratxa de Sant Gervasi. Però alerta amb Rodoreda: fins i tot quan parla d’ella, parteix d’una imatge construïda, encara que serveixi per constatar com entenia la naturalesa humana. Ho adverteix la crítica literària Marina Porras, que acaba de publicar una nova biografia de l’escriptora per a Penguin Random House, Al mig de la vida, jo (Bruguera), amb il·lustracions d’Elisa Munsó. És un llibre curiós, que els dibuixos de tall naïf poden fer passar per un àlbum juvenil, però imatge i text tenen profunditats diferents, perquè l’amabilitat de l’una no es correspon amb la dissecció poc condescendent del segon. Comparteixen, això sí, l’admiració per una autora que no ha deixat de guanyar lectors generació rere generació, “un cas bastant atípic”, admet Marina Porras, que prefereix parlar de “retrat” més que de biografia.

Defugint el to acadèmic i “el clixé que va construir de si mateixa” en la maduresa (“la màscara perfecta per exposar-se davant el públic”), la crítica literària i professora de la UPF ha organitzat la seva aproximació a Rodoreda observant els retrats fotogràfics que se’n conserven i llegint sobretot les entrevistes que va concedir i la seva correspondència. “La Rodoreda dels anys seixanta, quan acaba de triomfar amb La plaça del Diamant, no té res a veure amb la dels anys vint i trenta: sembla una altra persona”, constata Marina Porras, que veu en l’escriptora jove “unes ànsies de figurar, de convertir-se en una vedet del sistema”, que la guerra i l’exili acabaran frustrant. Tot i així, els primers anys lluny de Catalunya, encara “té més ganes que li passin coses i que li facin cas que no pas d’escriure”, convençuda, com tants altres escriptors de la seva generació, que “tard o d’hora podria tornar i reprendre la carrera allà on l’havia deixat com si res”. Però la Barcelona que ella havia conegut, on havia publicat les seves primeres quatre novel·les (renegaria de totes, excepte d’Aloma, reescrita de dalt a baix) havia deixat d’existir. Ho constatarà en els primers viatges de retorn per visitar la mare i el fill, a partir de 1948, quan la descobreix “bruta, sinistra i plena de fantasmes”. La descripció més dura l’aboca en una entrevista del 1979, quan recorda la visita que va fer a Carles Riba i explica que el va trobar amb altres poetes “llegint quatre versos d’amagat, tancats en un pis, tan deprimits i decaiguts que feia plorar”.

Sobre la seva relació amb Armand Obiols, Porras sosté que “va ser fonamental” tant en l’aspecte personal (tot i que “feia i desfeia sense trencar res”) com literari, i que, més enllà del distanciament dels últims anys, ell va tenir clar que el seu paper seria “ajudar-la a créixer”, perquè com a autor sense obra “escrivia a través d’ella”. En canvi, no comparteix gens les acusacions de col·laboracionisme que de tant en tant pesen damunt d’Obiols per la seva incorporació (forçosa) al camp Lindemann dels nazis a Bordeus: “No n’he volgut fer una lectura moralista, però sembrar la sospita sense demostrar-la em sembla tòxic, i Obiols no s’enganyava gens: era esperar que la situació canviés o arriscar-hi la vida, i en una carta a Rafael Tasis ja diu que ‘els supervivents d’una guerra ho són perquè un moment o altre han tingut un reflex de covards’.”

De la seva recerca per escriure Al mig de la vida, jo (frase extreta del conte ‘Paràlisi’, on “es veu molt bé la influència del monòleg de Molly Bloom”), Porras destaca la sorpresa d’adonar-se que “tardés tant a escriure seriosament”, fins que no va estar instal·lada a Ginebra, una ciutat que d’entrada va trobar avorrible però on va reprendre l’obra en un estil nou que Obiols resumiria molt bé: “Actualment a Catalunya ningú no escriu com tu.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.