Arts escèniques

FESTIVAL GREC

‘Ubu’ segueix impune

El director americà recupera el text amb la iconografia mironiana dels anys 50

L’artista va pintar els titelles de la producció de La Claca, en l’inici de la Transició

La companyia de titelles va convèncer el pintor. Joan Baixas tenia 28 anys; Joan Miró, 82

El 1896 va estrenar aquest text que encara retrata el poder

Baixas va convèncer Miró de participar en la construcció dels ninots. I aquest, els seus agents

Joan Bai­xas va tri­gar uns qua­tre anys a veure les figu­res de Miró en el seu mun­tatge Mori el Merma, ins­pi­rat en les il·lus­tra­ci­ons que el mateix artista havia fet de l’Ubu roi d’Alfred Jarry. El resul­tat va ser un espec­ta­cle que van estre­nar al Liceu el 1978 i que el mateix Miró havia pin­tat al taller que La Claca tenia a Sant Esteve de Palau­tor­dera. Els ninots van donar la volta al món durant tres anys, aixe­cant enre­nou. “Espec­ta­cle polèmic, diversió asse­gu­rada”, escriu Joan Bai­xas al lli­bre Desor­dre gene­ral, que repassa els 50 anys de la com­pa­nyia. La situ­ació política a l’Estat espa­nyol els ager­ma­nava. Quan el mun­tatge es va estre­nar Joan Bai­xas tenia 28 anys i Joan Miró en tenia 82. Miró va cele­brar l’ins­tant en què va pin­tar cada ninot; “els haig de pin­tar en movi­ment”, intuïa. El per­so­natge gro­tesc d’Ubu (que Els Joglars per­so­ni­fi­ca­rien en Jordi Pujol el 1995; el 1975 havien escrit una peça que va fer aixe­car acta mili­tar: La torna, amb màscara i gro­tesc d’un fet actual) avui segueix sent una sac­se­jada a un poder que, lluny d’horit­zon­ta­lit­zar-se, manté la jerar­quia ben dreta. Avui i demà es fan qua­tre repre­sen­ta­ci­ons a la Sala Petita del TNC de la posada en escena d’Ubu del direc­tor ame­ricà Bob Wil­son. Les entra­des estan exhau­ri­des de fa dies.

Aquesta pro­ducció, a mig camí de la ins­tal·lació visual i tea­tre amb tite­lles, arrenca per ini­ci­a­tiva d’Imma Pri­eto, direc­tora d’Es Balu­ard, Museu d’Art Con­tem­po­rani de Palma. Neix amb la volun­tat de cele­brar, el 2021, els 125 anys de l’estrena del text d’Alfred Jarry. Joan Miró havia estat un entu­si­asta d’aquest per­so­natge que tan bé defi­nia els dic­ta­dors. El 1953, ell mateix en va fer una auca a par­tir de figu­res que repre­sen­ta­ven la peripècia de la història. A la bibli­o­teca de la Fun­dació Miró, a Bar­ce­lona, es pot veure l’ori­gi­nal del mateix Miró en què anava gui­xant els per­so­nat­ges gro­tes­cos. Jarry, a la vegada, es va ins­pi­rar en la tragèdia de Mac­beth, de Shakes­pe­are, per retra­tar un monarca tan tirà com covard amb una dona ambi­ci­osa. L’obra es con­si­dera un ante­ce­dent del tea­tre de l’absurd. De fet, anys més tard, el 1972, Eugène Ionesco en va fer una versió par­ti­cu­lar a Mac­bett, que es va veure el 2022 també a la Sala Petita, diri­gida per Ramon Simó.

Als movi­ments de l’avant­guarda pari­senca, Jarry era una referència. Per això, a més de Miró, també van apro­piar-se’l de refe­rent noms com Pablo Picasso, Mar­cel Duc­hamp, Dora Maar o Ale­xan­der Cal­der. A la bibli­o­teca per­so­nal de Miró hi ha una part des­ta­cada que recull tota l’obra d’Alfred Jarry que es pot con­sul­tar (prèvia sol·lici­tud i amb guants de làtex). Amb dedi­catòries per­so­nals inclo­ses. També hi ha un Père Ubu de finals de prin­ci­pis del segle XX, que és com un alma­nac que pot recor­dar el clàssic Calen­dari del Pagès alter­nant san­to­ral amb tex­tos diver­sos d’un Jarry que espe­tega viva­ci­tat. L’escrip­tor francès va ini­ciar, sense saber-ho, el movi­ment gran­di­loqüent de la patafísica que ins­ti­tu­ci­o­na­lit­za­rien sur­re­a­lis­tes com Boris Vian, Eugène Ionesco, Jean Genet, Joan Miró o Fer­nando Arra­bal.

Com recorda la direc­tora Glòria Rognoni al lli­bre Desor­dre gene­ral, “en con­tra del que tot­hom li augu­rava”, Bai­xas va convèncer Miró i aquest els seus agents i l’esposa. En el procés de cons­trucció dels ninots, Miró va par­ti­ci­par, a certa distància, de les con­ver­ses àcra­tes dels joves res­po­nent amb deli­ca­desa comen­ta­ris sobre els seus col·legues de París de quan ell tenia l’edat dels de La Claca. Ves­tia cor­bata però també el fas­ci­nava la rudesa, la violència com la boxa, els òrgans geni­tals engran­dits o el revòlver de Jarry. Deia Miró, segons Bai­xas: “Quan s’acos­tava li fèiem lloc. Deia parau­lo­tes i can­tava him­nes, s’arre­man­gava un tabard mili­tar i es treia un revòlver de la but­xaca.”

De ver­si­ons del Merma se n’han anat enca­de­nant durant anys. Com amb la peripècia d’Ubu. Si interessa aquesta escena satírica des­pro­por­ci­o­nada deu ser perquè encara el poder té lla­cu­nes d’impu­ni­tat.

Cedits pels Països Catalans
Aimé Maeght volia comprar els ninots. Van refusar l’oferta. Sense cap contracte signat concret, Miró i La Claca entenien que tenia sentit veure’ls en moviment. Amb els anys i canvis de repartiments, es van anar reposant les figures. Circulaven als aeroports com a titelles, no com a objectes d’art. Avui estan repartides per centres dels Països Catalans, entre Es Baluard, el Museu d’Art Contemporani d’Alacant (el MACA) i el Museu de les Arts Escèniques (que acull el fons de La Claca), una altra voluntat compartida. El Reina Sofia també els volia, comenta Baixas. I no se’ls en va donar cap, en coherència amb el que s’havia acordat.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.