“Si Tàpies només tingués llums, seria un artista pla”

Obrim una nova etapa. Totes les ins­ti­tu­ci­ons cul­tu­rals neces­si­ten repen­sar-se i no tenir por a pro­nun­ciar la paraula canvi. No poden ser ina­mo­vi­bles. Si estan al ser­vei de la soci­e­tat, si real­ment volen que allò que fan li interessi, han d’estar dis­po­sa­des a trans­for­mar-se. No podem tor­nar als anys noranta per més època d’or que hagi estat, perquè la ciu­tat i l’eco­sis­tema artístic són uns altres. Això sí, hem de mar­car molt la nos­tra iden­ti­tat. Jo no vull com­pe­tir amb ningú, ni podria fer-ho amb un Macba o amb un Reina Sofía, per començar per la diferència de pres­su­pos­tos. Estem en una altra escala. La iden­ti­tat es crea amb petits ges­tos i acci­ons que res­pon­guin a unes línies de recerca esta­bles, sem­pre des de Tàpies. I a par­tir d’aquí dis­se­nyes la pro­gra­mació, que no és només expo­si­tiva. L’edu­cació, els pro­gra­mes públics i les publi­ca­ci­ons són impor­tantíssims.

La capa­ci­tat d’afron­tar les con­trovèrsies des d’una acti­tud crítica. Hem de ser capaços de mirar Tàpies i rein­ter­pre­tar-lo des de les seves llums i des de les seves ombres, sense ama­gar-les. Si només tingués llums, seria un artista pla, sense tanta riquesa de mati­sos. Tàpies ens ho posa fàcil, pràcti­ca­ment ens ho dona mas­te­gat, per obrir nous espais a l’entorn seu i des­en­ca­se­llar-lo. No ho obli­dem: ell no va mun­tar pas la fun­dació per fer només expo­si­ci­ons de les seves obres. Està reco­llit en els esta­tuts.

Per mi el sen­tit de la Fun­dació Tàpies és plan­te­jar con­cep­tes que ens per­me­tin pen­sar el món. I això s’ha de poder fer expo­sant Tàpies o un altre artista. El que és cert és que no es poden forçar sig­ni­fi­cats. Hem de veure bé amb quins artis­tes con­tem­po­ra­nis hem de tre­ba­llar. Hi ha d’haver un fil con­duc­tor amb Tàpies. A nivell de mate­ri­als, dels quals és pio­ner; de símbols, que donen molt més de si… A més, de forma cons­tant hem de tenir una línia de recu­pe­ració històrica dels artis­tes coe­ta­nis de Tàpies, alguns de cata­lans que estan com­ple­ta­ment obli­dats. Sem­pre he donat una gran rellevància a la recerca històrica. Se’n diu justícia. Cal anar en con­tra dels silen­cis.

S’ha dei­xat d’estu­diar Tàpies. El pes his­to­ri­ogràfic, no pas l’històric, l’ha tan­cat. Tinc la idea de crear un premi inter­na­ci­o­nal de recerca adreçat a les millors uni­ver­si­tats del món. Si Tàpies es torna a estu­diar, tor­narà a ser al mapa. Hem de treure’l fora. Hem d’acon­se­guir que en l’àmbit anglo­saxó i francòfon Tàpies esti­gui sobre la taula. Quan t’he dit que obrim etapa, el que obrim és la ter­cera etapa. La pri­mera va ser Tàpies sense la fun­dació. La segona, quan ell deci­deix mun­tar la fun­dació. I ara, el ter­cer moment, és la fun­dació sense ell.

No ens enga­nyem: tots volem que la gent vin­gui. És un dels rep­tes. Sobre­tot penso en el públic local. Cal fer una revisió arqui­tectònica de la nos­tra seu. S’han d’endreçar els espais. No parlo de grans obres, a vega­des és tan fàcil com millo­rar la senya­lit­zació. En una ins­ti­tució artística, per mi és tan impor­tant el lli­bre que ven la lli­bre­ria com l’ama­nida que ser­veix el res­tau­rant, tot i que aquest no és el nos­tre cas perquè no en tenim, de res­tau­rant. Tot ha de res­pon­dre a una experiència inte­gral des del moment que entres per la porta.

La pro­gra­mació està bas­tant tan­cada. Tinc una pro­posta vin­cu­lada amb l’edi­fici, l’antiga edi­to­rial Mon­ta­ner i Simón, un espai reu­ti­lit­zat, és a dir, que té memòria, i m’interessa que la rei­vin­di­quem. Vull que siguem cons­ci­ents del lloc des d’on par­lem. Amb pers­pec­tiva con­tem­porània, hem de pen­sar l’edi­fici com una pell porosa.

La meva experiència em diu que si els fas partícips també et pre­nen més seri­o­sa­ment i et donen més suport. A Es Balu­ard no he tin­gut ingerències. I ara espero no tenir-te.

En falta.

Venim d’uns anys d’una bai­xada i ara s’està aixe­cant el vol. En el món de l’art, tenir idees és rela­ti­va­ment fàcil; el que és difícil és dur-les a terme i el que encara ho és més és fer-ho d’una forma cons­tant. El Valentín Roma ho ha fet a la Vir­reina. L’Elvira Dyan­gani ho està fent al Macba. Vinc a sumar. Entre tots hem de crear un tei­xit fort.