Art

IMMA PRIETO

DIRECTORA DE LA FUNDACIÓ ANTONI TÀPIES

“Si Tàpies només tingués llums, seria un artista pla”

“El sentit de la Fundació Tàpies és plantejar conceptes que ens permetin pensar el món”

“Tinc la idea de crear un premi internacional de recerca adreçat a les millors universitats”

IMPULS
La Fundació Tàpies torna a tenir coberta la plaça de direcció, tres anys i mig després que en marxés Carles Guerra. Un buit inexplicable en una institució cultural de referència. Imma Prieto (Vilafranca del Penedès, 1975) ha estat l’escollida, per concurs públic. El sector celebra la seva arribada, avalada per la feina que ha fet al museu Es Baluard de Palma.
La Fun­dació Tàpies ha tin­gut una tra­jectòria erràtica els dar­rers anys. Com pensa revi­ta­li­zar-la?
Obrim una nova etapa. Totes les ins­ti­tu­ci­ons cul­tu­rals neces­si­ten repen­sar-se i no tenir por a pro­nun­ciar la paraula canvi. No poden ser ina­mo­vi­bles. Si estan al ser­vei de la soci­e­tat, si real­ment volen que allò que fan li interessi, han d’estar dis­po­sa­des a trans­for­mar-se. No podem tor­nar als anys noranta per més època d’or que hagi estat, perquè la ciu­tat i l’eco­sis­tema artístic són uns altres. Això sí, hem de mar­car molt la nos­tra iden­ti­tat. Jo no vull com­pe­tir amb ningú, ni podria fer-ho amb un Macba o amb un Reina Sofía, per començar per la diferència de pres­su­pos­tos. Estem en una altra escala. La iden­ti­tat es crea amb petits ges­tos i acci­ons que res­pon­guin a unes línies de recerca esta­bles, sem­pre des de Tàpies. I a par­tir d’aquí dis­se­nyes la pro­gra­mació, que no és només expo­si­tiva. L’edu­cació, els pro­gra­mes públics i les publi­ca­ci­ons són impor­tantíssims.
I quina ha de ser aquesta per­so­na­li­tat pròpia?
La capa­ci­tat d’afron­tar les con­trovèrsies des d’una acti­tud crítica. Hem de ser capaços de mirar Tàpies i rein­ter­pre­tar-lo des de les seves llums i des de les seves ombres, sense ama­gar-les. Si només tingués llums, seria un artista pla, sense tanta riquesa de mati­sos. Tàpies ens ho posa fàcil, pràcti­ca­ment ens ho dona mas­te­gat, per obrir nous espais a l’entorn seu i des­en­ca­se­llar-lo. No ho obli­dem: ell no va mun­tar pas la fun­dació per fer només expo­si­ci­ons de les seves obres. Està reco­llit en els esta­tuts.
És impor­tant que remar­qui el desig pri­mi­geni de Tàpies de no con­ver­tir la fun­dació en un mau­so­leu del seu art.
Per mi el sen­tit de la Fun­dació Tàpies és plan­te­jar con­cep­tes que ens per­me­tin pen­sar el món. I això s’ha de poder fer expo­sant Tàpies o un altre artista. El que és cert és que no es poden forçar sig­ni­fi­cats. Hem de veure bé amb quins artis­tes con­tem­po­ra­nis hem de tre­ba­llar. Hi ha d’haver un fil con­duc­tor amb Tàpies. A nivell de mate­ri­als, dels quals és pio­ner; de símbols, que donen molt més de si… A més, de forma cons­tant hem de tenir una línia de recu­pe­ració històrica dels artis­tes coe­ta­nis de Tàpies, alguns de cata­lans que estan com­ple­ta­ment obli­dats. Sem­pre he donat una gran rellevància a la recerca històrica. Se’n diu justícia. Cal anar en con­tra dels silen­cis.
La rellevància de Tàpies s’ha anat des­di­bui­xant arran de la seva mort. És rever­si­ble?
S’ha dei­xat d’estu­diar Tàpies. El pes his­to­ri­ogràfic, no pas l’històric, l’ha tan­cat. Tinc la idea de crear un premi inter­na­ci­o­nal de recerca adreçat a les millors uni­ver­si­tats del món. Si Tàpies es torna a estu­diar, tor­narà a ser al mapa. Hem de treure’l fora. Hem d’acon­se­guir que en l’àmbit anglo­saxó i francòfon Tàpies esti­gui sobre la taula. Quan t’he dit que obrim etapa, el que obrim és la ter­cera etapa. La pri­mera va ser Tàpies sense la fun­dació. La segona, quan ell deci­deix mun­tar la fun­dació. I ara, el ter­cer moment, és la fun­dació sense ell.
D’acord que les xifres de públic no hau­rien de ser el prin­ci­pal fac­tor per valo­rar una ins­ti­tució, però sobta que a la Fun­dació Tàpies siguin tan bai­xes.
No ens enga­nyem: tots volem que la gent vin­gui. És un dels rep­tes. Sobre­tot penso en el públic local. Cal fer una revisió arqui­tectònica de la nos­tra seu. S’han d’endreçar els espais. No parlo de grans obres, a vega­des és tan fàcil com millo­rar la senya­lit­zació. En una ins­ti­tució artística, per mi és tan impor­tant el lli­bre que ven la lli­bre­ria com l’ama­nida que ser­veix el res­tau­rant, tot i que aquest no és el nos­tre cas perquè no en tenim, de res­tau­rant. Tot ha de res­pon­dre a una experiència inte­gral des del moment que entres per la porta.
S’incor­po­rarà a l’octu­bre i dos mesos després arren­carà l’Any Tàpies. Què podrà apor­tar a la cele­bració?
La pro­gra­mació està bas­tant tan­cada. Tinc una pro­posta vin­cu­lada amb l’edi­fici, l’antiga edi­to­rial Mon­ta­ner i Simón, un espai reu­ti­lit­zat, és a dir, que té memòria, i m’interessa que la rei­vin­di­quem. Vull que siguem cons­ci­ents del lloc des d’on par­lem. Amb pers­pec­tiva con­tem­porània, hem de pen­sar l’edi­fici com una pell porosa.
La pre­o­cu­pen les inter­ferències dels patrons?
La meva experiència em diu que si els fas partícips també et pre­nen més seri­o­sa­ment i et donen més suport. A Es Balu­ard no he tin­gut ingerències. I ara espero no tenir-te.
Què li sem­bla el pres­su­post?
En falta.
Troba esti­mu­lant l’escena artística de Bar­ce­lona actual?
Venim d’uns anys d’una bai­xada i ara s’està aixe­cant el vol. En el món de l’art, tenir idees és rela­ti­va­ment fàcil; el que és difícil és dur-les a terme i el que encara ho és més és fer-ho d’una forma cons­tant. El Valentín Roma ho ha fet a la Vir­reina. L’Elvira Dyan­gani ho està fent al Macba. Vinc a sumar. Entre tots hem de crear un tei­xit fort.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.