Tinta aigualida

Quan una estrena a l’esce­nari de la Fabià Puig­ser­ver del Tea­tre Lliure ve pre­ce­dida per algú que exhi­beix un car­tell per bus­car alguna entrada que pugui que­dar sense ocu­par aque­lla sessió, tot sem­bla indi­car que la funció és de cinc estre­lles. El tea­tre no viu prou, des­gra­ci­a­da­ment, aquesta sen­sació de Cham­pi­ons. Que el resul­tat d’INK sigui tan poca cosa (tot i l’espec­ta­cu­la­ri­tat d’algu­nes imat­ges) recorda un tediós par­tit d’empat a 1, sense gaire èpica, tirant d’espe­cu­la­ci­ons estètiques. Llu­eix des d’una certa des­es­pe­ració però ha per­dut la fres­cor de la sor­presa.

Cesc Casa­desús va pre­sen­tar a Bar­ce­lona Papa­io­an­nou en el seu pri­mer Grec (The great tamer, 2017). Va rebre una ovació al Mer­cat de les Flors. La segona visita, el 2021 (després de pandèmia), Trans­verse Ori­en­ta­tion, ja va demos­trar símpto­mes de que­dar-se en una estètica dels cos­sos però amb un limi­tat uni­vers nar­ra­tiu. Les des­crip­ci­ons, si tenen ànima al dar­rere, també són vali­des a l’escena, però ja va fer aixe­car la cella a més d’un segui­dor. Ara és la cons­ta­tació pel seu encant estètic, amb un joc màgic amb l’aigua i les capes de plàstic, que, com si fos­sin esca­tes d’un rèptil aflo­ren peti­tes fui­tes sor­pre­nents, cert. I el plàstic que cobreix tota la càmera negra mul­ti­plica milers de llums concèntri­ques. Una nova huma­ni­tat es con­voca en aquest INK, en què el vell lluita amb el jove per sobre­viure incapaç d’enten­dre que la sub­sistència humana demana l’evo­lució de l’espècie. De fet, el que neces­sita Papa­io­an­nou és fer un cop de timó a la seva estètica i virar cap a enfo­car aspec­tes que poden emo­ci­o­nar els espec­ta­dors, sigui des de la bellesa o des de la llet­jor, però que impri­mei­xen uns girs i un gest que vagin més enllà d’una nar­ra­tiva fantàstica. Albert Sánchez Piñol a La pell freda, en rea­li­tat, fa tot un trac­tat sociològic que podria ser llum per a aquesta obra.

Avui, quan el que més pre­o­cupa d’un espec­ta­cle és la des­pesa d’aigua, és quan ens tro­bem que hi ha molt poc a aga­far-se emo­ci­o­nal­ment. INK sem­bla fer un cant posta­po­calíptic, una mena de trans­for­mació de la huma­ni­tat que ha retor­nat a l’aigua marina per sobre­viure. Un pop és el seu com­pany impres­cin­di­ble per poder néixer i sub­sis­tir abans que no s’aban­doni l’ele­ment líquid. El cre­a­dor grec sem­bla atra­pat en la seva pròpia imat­ge­ria. La tinta s’ha remo­llit, està escor­re­guda com el rímel als ulls de qui ha plo­rat però que no exposa els motius.