Mor l’artista Didier Lourenço als 55 anys

L’artista Didier Lou­renço ha mort als 55 anys. Fa un mes i mig li van diagnos­ti­car una malal­tia de mal pronòstic. Nas­cut a Premià de Mar, es va for­mar al taller del seu pare Ful­vio, d’ori­gen por­tuguès, el gran mes­tre litògraf de Subi­rachs, Gui­no­vart i Vila­de­cans. Lou­renço fill va fer la seva pri­mera expo­sició amb vint anys, i ja no va parar. Pocs artis­tes cata­lans podrien pre­su­mir d’un ritme tan frenètic com el seu, sol·lici­tat per gale­ries de tot el món.

Lou­renço va ges­tar de molt jove una obra, que fou per sem­pre fidel a la figu­ració, amb un estil per­so­nalíssim. Va asso­lir un enorme èxit comer­cial al mer­cat naci­o­nal i inter­na­ci­o­nal amb una eti­queta que li esqueia de mera­ve­lla: el pin­tor de l’oci del Medi­ter­rani. “Hi ha tants artis­tes que han pin­tat el Medi­ter­rani que encara té més mèrit que a mi se’m reco­ne­gui”, sos­te­nia en una entre­vista a aquest diari.

“La part tràgica de la vida pro­curo no posar-la gaire en la meva obra. Em declino per la part oci­osa de la vida”, hi afe­gia. La seva pin­tura era incon­fu­si­ble, sobre­tot les seves dones, que mar­ca­ven diferència amb les imat­ges publi­citàries car­re­ga­des d’exces­sos i de fri­vo­li­tats. Lou­renço pin­tava la feli­ci­tat invi­si­ble de la dona, la seva vita­li­tat inno­cent, també les seves pors i les seves debi­li­tats igno­ra­des.

“Busco la taca, el gest, allò que em fa vibrar. Soc vis­ce­ral. Pen­sar, el que es diu posar-me a pen­sar, doncs, ho faig poc. Em guia la intuïció.” La llum era essen­cial en la seva obra. La llum del Maresme. “La llum d’aquí forma part de tots nosal­tres; la prova és que quan ens n’allu­nyem ens depri­mim. Neces­si­tem aquesta claror per viure, i jo, per crear”, rao­nava.

Lou­renço va viure el seu par­ti­cu­lar somni ame­ricà. Un edi­tor de pòsters d’aquell país el va fit­xar als anys noranta. “Es van ven­dre pòsters meus d’una manera bes­tial a tot el món, a Corea, a Austràlia, a Mèxic... Vaig estar anys i anys al top ten de ven­des. Va ser una experiència increïble. La meva obra va arri­bar a moltíssima gent i d’una manera natu­ral: tot­hom es penja a casa el pòster que vol. És una manera de treure-li importància, d’arren­car una mica la pàtina eli­tista de l’art.”

Com altres pin­tors, i sobre­tot els figu­ra­tius, sen­tia que a fora se’l res­pec­tava més que aquí. “Un pin­tor avui ja és com un nean­der­tal. No vull dir que la pin­tura esti­gui obso­leta. És més, a mi m’encanta que sigui un acte tan pri­mi­tiu sucar en un pot de color...” “La pin­tura no morirà mai”, reblava.

Lou­renço tenia pre­vist expo­sar l’abril del 2024 a la gale­ria Jordi Bar­na­das de Bar­ce­lona, la resistència del car­rer Con­sell de Cent. Era l’artista més emblemàtic del plan­ter de Bar­na­das i la seva còmplice Sílvia Vila, ara com­ple­ta­ment des­tros­sats per la seva mort. “Era una per­sona diver­tida i trem­pada que es feia esti­mar. A nivell de gale­ria només ens donava ale­gries, per la seva pro­fes­si­o­na­li­tat i els seus qua­dres atrac­tius que a la gent li encan­ta­ven. Sem­pre amb bon humor.”

Es tro­bava en el seu millor moment pro­fes­si­o­nal i per­so­nal, con­ti­nua expli­cant Vila. Tenia un nou estudi enorme, a Premià, però no ha tin­gut temps de gau­dir-lo. Quan Bar­na­das el va visi­tar al juny, estava “pletòric i il·lusi­o­nat”, ple de pro­jec­tes i ate­nent com sem­pre gale­ries d’arreu que li dema­na­ven qua­dres per a expo­si­ci­ons i fires. A Cata­lu­nya, també era un habi­tual d’El Claus­tre de Girona, L'Arcada de Bla­nes i Anquin's de Reus.