Per al record

No podia finalitzar de millor manera la vint-i-novena edició del Festival de Música Clàssica de Sant Fruitós de Bages. Fidel a una fórmula d’èxit basada en la programació de quatre dijous del mes de juliol, l’esdeveniment ha sabut trobar el seu espai dins el mapa de festivals catalans. Festivals que, per què amagar-ho, mostren una excessiva visió comercial amb escadusseres excepcions. Sant Fruitós n’és una.

Un festival, abans de tot, ha de ser prescripció. L’aposta, dijous, per la versàtil soprano canària Raquel Lojendio, acompanyada de la pianista Irene Alfageme, en el triple homenatge als centenaris dels naixements de Victòria dels Àngels, Margarida Elias i Maria Callas, n’és una prova. Primer, perquè era un programa amb risc en què s’anava dels nostrats Toldrà i Mompou a exigents i celebèrrimes àries de Puccini i Verdi, passant per Mozart. Lojendio no només les va oferir amb solvència contrastada i excel·lència, sinó, cosa més important, amb una visió personal pròpia i personal, lluny de convencionalismes i estereotips. Vam assistir al recital d’una immensa artista que ens va oferir aspectes interessantíssims en la declamació i importància del text. Ben secundada per Alfageme, ni la densitat ni llargària del recital van impedir la creació d’un clima d’escolta que, massa sovint, trobem en falta en els nostres concerts. És només amb aquest quan pot començar la veritable audició, que, en la seva essència, res té a veure amb aquestes experiències de maridatge de la música amb la gastronomia o el vi, que fins i tot l’administració pública potencia. La música ens parla d’un altre ordre profund de les coses que ens pot fer més humans. Més humans ens fa escoltar Dels Àngels, Elias i Callas. Però també Lojendio i Alfageme. Per al record.