Barcelona en mil bocins

En un descampat sota la ronda de Dalt s’amunteguen els fragments d’una part del que va ser el camp de tir amb arc que van dissenyar Enric Miralles i Carme Pinós per als Jocs Olímpics. Va ser esmicolat el 2008, vuit anys després de la mort prematura de l’arquitecte català amb més renom internacional després de Gaudí i Sert. Les promeses polítiques de reconstruir-lo no han reeixit i ja només és en mans del pas del temps que la seva degradació el converteixi en les ruïnes mítiques d’aquella nova Barcelona eufòrica que es va creure el centre del món tot venent-se com una ciutat exemplar i moderna.

L’artista David Bestué (1980) ha traslladat al centre d’art de la Fabra i Coats dos vestigis (un mòdul de paret de formigó i un banc de ferro) del malaurat edifici d’Enric Miralles i Carme Pinós, la seva companya de vida i de treball de llavors i avui amb una trajectòria brillant, juntament amb altres escòries de Barcelones d’èpoques més llunyanes que deambulen com fantasmes del passat en botigues d’antiquaris, els Encants o en la indigència del carrer, com interiors modernistes que no és difícil trobar-se trinxats en contenidors d’obres de reforma a l’Eixample. A partir d’aquestes arquitectures desnonades, Bestué ha concebut una exposició, la més gran que ha fet mai a la seva ciutat, amb una tesi poderosa sobre la Barcelona que “sempre fuig cap endavant, que no para de construir-se i de destruir-se constantment. Una Barcelona desposseïda que no tanca el seu imaginari”.

La Ciutat de sorra, l’anomena l’artista en el títol de la mostra, a cura de Marta Sesé, que es pot visitar fins al 22 d’octubre, excepte aquest agost. Els centres d’art contemporani de Barcelona són també històricament sorrencs. L’últim, el que està situat a l’antiga fàbrica tèxtil de Sant Andreu, tampoc ha acabat de poder funcionar amb estabilitat. Ara s’ha desplaçat a una altra ala del recinte, en un entorn arenós perquè està en plenes obres d’urbanització. Li han esgarrapat superfície expositiva, però ha guanyat una sala d’actes i unes bones oficines de treball. Injustificablement, a l’agost tanca, a diferència dels equipaments artístics del centre, atapeït de turistes. Allò dels drets culturals per a tots els veïns de la ciutat es queda en la xerrameca política.

I és d’això també que ens parla l’exposició de Bestué, mirant una mica més, no gaire, enrere. Després d’haver explorat, a la planta de peu de carrer, les despulles de la trituradora barcelonina, ens fa pujar al següent pis, en què qüestiona el relat que es va imposar durant els quatre governs municipals socialistes, triomfal i sense les esquerdes de les restes abandonades del camp de tir amb arc. Però ja hi eren i s’acabarien eixamplant fins a col·lapsar. Al costat de les maquetes dels grans projectes urbanístics i arquitectònics de la Barcelona olímpica, desplaçats a la Fabra i Coats dels magatzems del Museu d’Història, Bestué projecta en quatre pantalles retalls de premsa que donen compte de l’agitació social que transcorria en paral·lel, o subterràniament, per part d’aquells que ja veien les orelles del llop del turisme desbocat, els problemes de l’habitatge, els pactes del diable entre els poders públic i privat, el forat negre de la globalització i la despersonalització de la ciutat. Mentre els polítics tallaven cintes amb el millor dels seus somriures, la Barcelona popular revoltada ressuscitava l’esperit de la Rosa de Foc que tampoc va voler ser engolida per les exuberàncies de les elits del modernisme, i deixava la llavor per a la següent generació de protestes, del 15-M al procés independentista.

A la tercera i última planta de l’exposició, Bestué centrifuga tots els exercicis anteriors en un esplèndid exèrcit d’escultures seves fetes amb materials orgànics (greix, os, pera, pètals de buguenvíl·lea), cosa que les condemnarà a desaparèixer de manera natural. Tenen formes joioses i erotitzants i ens recorden que el desig és una força que sempre ens fa buscar el que mai acabem de trobar. This is Barcelona.