Un vals per a la Ventafocs, ben agre

Deia Caro­lina Bianchi a Cadela Força que no és sufi­ci­ent dir que la ven­jança de les dones mal­trac­ta­des és la seva super­vivència. Bàrbara Mes­tanza apel·la a una revisió del patri­ar­cat a Sucia que tam­poc genera con­fiança. El resul­tat de L’últim ball (del bolero van al pas doble, el tango i un vals que serà fatídic) és prou ino­portú. La des­es­pe­ració de la dona l’hau­ria pogut por­tar a fer com Hedda Gabler, desen­ga­nyada de tot. Però el més empo­de­ra­dor hau­ria estat sor­tir lliu­re­ment com una Ven­ta­focs que llença la seva sabata al riu. La Roser és una Nora que no sap ges­ti­o­nar bé el seu cop de porta. La seva poca traça la fa dèbil. Pot­ser no és un final de conte feliç però mos­tra una vul­ne­ra­bi­li­tat molt gene­rosa, que s’aplau­deix amb la sen­sació d’aplau­dir un final que no és el que vol­dries, però que és cohe­rent.

Un mun­tatge dramàtic, amb volun­tat de pro­vo­car reflexió, ha de pre­ten­dre cons­truir una trama sobre uns per­so­nat­ges que viuen una con­tra­dicció que es va des­ple­gant. L’últim ball, per exem­ple, gua­nya inten­si­tat amb l’apa­rició del fill. Cada sor­tida (amb una inter­pre­tació sòbria de Daniel Cue­llo-Espar­rell) fa un gir que eleva el drama. Més pla és el paper del marit (Gal Soler, tur­men­tat pels secrets) i la dona (Montse Mira­lles, òrfena d’un pare que la sobre­pro­te­gia massa). Tenir un mapa tan traçat impe­deix que aquests per­so­nat­ges empa­tit­zin i aca­ben amb una inter­pre­tació que ges­ti­cula exces­si­va­ment. Cada qua­dre arro­do­neix una infor­mació que desem­boca a la tragèdia. Sem­bla que, com diu el títol, la relació es tren­carà, que serà ferma la decisió: la Roser marxa de la pro­tecció de l’Arnau, com si fos una Nora deso­ri­en­tada d’avui.