1984 edita la poesia de l’oblidat Sandro Penna

Entre els poetes del Novecento italià, Sandro Penna (Perusa, 1906-Roma, 1977) no és pas el més conegut ni tampoc el més apreciat entre els lectors catalans, que van poder tenir notícia de la seva atracció pels adolescents llegint la selecció de poemes de joventut que en va traduir Jordi Piera i les proses poètiques treballades per Jaume Creus a Una mica de febre, totes dues publicades a principis dels anys noranta. La seva veu, aquí, s’ha anat apagant com una romanalla antiquada (Penna, com Kavafis, amb qui se l’ha comparat sovint, professava un gran respecte pel vers clàssic) i una mica incòmoda, per aquell amor als noiets, als fanciulli com en deia ell, de qui adorava fins i tot l’escopinada que llançaven, densa i brillant, en un racó de vorera. Els poetes més grans de la seva generació, però, des d’Eugenio Montale, Giuseppe Ungaretti i Carlo Emilio Gadda, el tenien en gran estima, com també Pier Paolo Pasolini (amb qui va compartir alguns joves amants), que n’admirava la franquesa i la claredat de dicció, i sobretot Umberto Saba, que es va convertir en el seu conseller i principal valedor. Amb el temps, a mesura que el seu estat físic i mental s’anava degradant, va rebre també l’estima d’escriptors més joves que van fer tots els possibles per ajudar-lo, com Natalia Ginzburg. No va servir més que per constatar com de lluminosa naixia la seva poesia en uns antres infectes, com la mateixa habitació de Roma on va morir sol i en la més absoluta pobresa.

És per tant un acte de reparació que Eloi Creus s’hagi animat, seguint el consell de Xènia Dyakonova, atenta lectora de Penna, a traduir la seva poesia per a Edicions de 1984. Si la vida sabés l’amor meu, títol extret d’un dels seus poemes més coneguts (“Si la vida sabés l’amor meu! / Partiria aquest vespre ben lluny. / Partiria on el vent em besés / on el riu em parlés amb murmuris. / Pro qui sap si la vida s’assembla / al marrec que s’allunya corrents”), reuneix els 159 poemes que el mateix Penna valorava per damunt de tots els que havia escrit i que va aplegar i ordenar el 1973. Eloi Creus n’hi ha afegit cinc més per arrodonir la selecció, entre ells el preciós “Mirant un noi dormir”: “Tu moriràs, vailet, i jo també. / Pro més bonics que tu uns nois encara / dormiran sota el sol a riba mar. / Pro no serem sinó tu i jo, encara.”), i aquell en què admet l’obsessió per la temàtica homosexual (“Sempre nois, a les meves poesies!”), que impulsaria Montale a suggerir-li temes més castos per concórrer als premis literaris, que de tota manera solia guanyar. La seva poesia, que aborda també la pedofília amb una sinceritat que Eloi Creus confessa que a estones “tira enrere”, està tota filtrada per la bellesa dels cossos, la innocència i sensualitat de la joventut, i l’enyorança dels dies feliços (aquella mel quan vinagreja).

El traductor assegura que aquest és “el testament literari de Penna”, la màxima destil·lació de la seva veu poètica, que va voler sempre clara, entenedora, lluny d’hermetismes simbòlics o transcendents, que poden fer-la passar per una poesia “fàcil”. No ho és. Senzillament prohibia que entrés en la poesia la podridura del món: “Que em perdonin els déus si no convé / sentenciar sobre plomes lleugeres.”