País cruel

El grup de rock nord-ame­ricà Wilco viu un moment de cre­a­ti­vi­tat intens. Men­tre la majo­ria de dino­sau­res repi­quen amb els seus èxits dels sei­xanta, setanta i vui­tanta, els de Chi­cago venen a pre­sen­tar el disc de l’any pas­sat Cruel country, men­tre que al setem­bre en sor­tirà un de nou. Jeff Twe­edy, Glenn Kotche, Mikael Jor­gen­sen, John Stir­ratt, Pat San­sone i Nels Cline tenen un reper­tori estu­pend i l’acti­tud de l’alt country, reti­cents a les eti­que­tes i por­ta­dors d’un estil en què les estre­lles i les bar­bies no tenen cabuda. El con­cert el van ini­ciar amb el tema emblemàtic Hands­hake drugs: “Mas­te­gava xiclet per fer alguna cosa. / Les per­si­a­nes s’abai­xa­ven per la rosada. / El saxo­fons van començar a fer-me bai­xar, / estava enter­rat en el so, / els taxis em por­ta­ven cap a l’encai­xada de mans amb dro­gues que vaig com­prar al cen­tre…” Més acústi­ques, Story to tell i Mot­her es van apun­ta­lar amb un slide que els donava un aire country esplen­dorós.

El sex­tet no toca per fer el pape­ret, sinó que man­te­nen un com­promís amb el públic i amb ells matei­xos. Són el cim del rock alter­na­tiu i ho estan demos­trant des del 1994, quan es van unir per tirar el pro­jecte enda­vant. Molt ha plo­gut, però la sin­ce­ri­tat i els fona­ments es man­te­nen. De fet són un grup d’estil con­ven­ci­o­nal, quasi tra­di­ci­o­nal. El seu so pot ser més a prop de The Band o Neil Young que dels grups indies que sor­gei­xen contínua­ment. Des del pri­mer tema, amb cada músic ofe­rint tot el que té men­tre es fon amb el civi­lit­zat estil de la banda, els Wilco van recrear l’últim disc amb temes com ara Hints, Story to tell i el que titula l’àlbum, Cruel country, cançó auto­bi­ogràfica sobre la situ­ació dels Estats Units en decadència, que també va sonar com un folk rock, en la línia més bri­llant d’aquests reis de la música inde­pen­dent.

Con­tra el món cruel va ser una de les con­sig­nes dels temes que els ame­ri­cans van inter­pre­tar, un cert pes­si­misme deri­vat de la malen­co­nia vital que sem­pre han mar­cat els àlbums del grup, deri­vats de la poe­sia gai­rebé exis­ten­ci­a­lista de Twe­edy, un home que alterna lite­ra­tura i música, i les fon sobre l’esce­nari. Tots els seus temes es poden escol­tar exclu­si­va­ment des d’aquesta pers­pec­tiva: sem­pre qüesti­o­nant-se qui t’escolta o patint una sole­dat que et cons­treny i, alhora, t’alli­bera. Hints i Child també van sonar per­fu­ma­des de l’estil country. Twe­edy està més gras que en els últims con­certs en què els vaig veure, en el Vida i al Poble Espa­nyol l’any pas­sat pre­sen­tant l’últim disc. Amb la veu, però, sublim, com va demos­trar en temes com ara Hum­ming­bird i Misun­ders­tood. També va resul­tar esti­mu­lant Love is everyw­here (Beware): “L’amor és a tot arreu, enre­dat a la natura / on la llum del sol s’agafa al llac, / sota el poble ador­mit…”

No deixa de ser estrany que en el pano­rama xaró actual, pro­jec­tes de rock clàssic com els de Wilco puguin tri­om­far. A Porta Fer­rada van tenir una gran entrada, des de públic atent fins a nens jugant per les cati­fes del Guíxols Arena. El ritme tran­quil de la banda tem­pe­rava la nit fresca de la Costa Brava en el meridià d’agost. Les lle­tres amb poe­sia de la bona bres­so­len el folk rock dels de Chi­cago .