Art

Art

Conversa de presos en cel·les veïnes

Hi ha dues imatges fundacionals en la nova proposta d’art contemporani que el Bòlit de Girona ha programat a la canònica de Santa Maria de Vilabertran, coincidint amb la Schubertíada. El poder expressiu i alhora l’evanescència del dibuix amb què treballen els dos artistes convidats, Mim Juncà (Girona, 1959) i Alícia Vogel (Olot, 1991), n’és una; aquesta tècnica humil que en fa prou amb una punta de grafit i que és tan a prop de la cal·ligrafia, que sovint s’hi manifesten les traces incipients d’un alfabet. La segona és la presó, i a Ingrid Guardiola, directora del Bòlit i comissària d’aquest cicle estival d’exposicions coproduïdes amb l’Agència Catalana del Patrimoni Cultural, li va venir al pensament, no només per l’arquitectura de la canònica, sinó per la lectura dels quaderns de Simone Weil, on va trobar-hi aquest passatge: “Dos presos en cel·les veïnes que es comuniquen fent cops a la paret. La paret és allò que els separa, però també allò que els permet comunicar-se.”

Cedir a dos artistes de generacions allunyades uns espais adjacents (una capella, una nau) perquè hi mostrin una obra amb tants de paral·lelismes (la compulsió del dibuix, l’esgarriament del jo, l’abdicació del traç nítid i la perfecció, el qüestionament de les imatges donades i fins de “la paraula donada”) havia de partir del convenciment que “tota separació és un vincle”, com sostenia Weil. És així com la proximitat de Mim Juncà i Alícia Vogel propicia un diàleg inusitadament còmplice. En tots dos artistes hi ha una voluntat semblant de mostrar i velar alhora que no pot donar fruit en una visita precipitada, com la de dues famílies que venien de passejar-se pel claustre i les dependències de la canònica i van passar revista a les parets de l’exposició sense aturar-se en cap dibuix. No se’ls en pot fer cap retret, perquè el règim turístic promou aquesta mena de dispersió voraç, però es van perdre l’oportunitat de descobrir alguna cosa important que no formava part del circuit. Alguns dibuixos, de fet, es resisteixen a mostrar-se. T’hi has d’acostar molt, els has de “voler veure”, perquè a vegades són gargots finíssims; d’altres, florescències borroses, i si els enfoques amb la càmera per retenir-los i pensar-hi més tard, l’aparell els corregeix, n’enfosqueix la taca i en perfila el contorn. Passa en bona part de la seqüència de l’Archive Promenade d’Alícia Vogel, prop d’un centenar d’obres sobre paper que assagen la possibilitat de ser, de dir-se, disgregant el nom propi, retallant-lo, transformant-lo en una sèrie numèrica, en una llista de coses per fer, en una lletra que crida, en un esquema sobre aquesta vida i l’altra vida (jugant amb el “vostè està aquí”: una canya fràgil sobre l’horitzó). I passa també amb Mim Juncà, amb tots els seus personatges que cauen, s’embadoquen o pengen d’un fil mentre al voltant passa un no-res de coses: el plat a taula, la notícia de diari, l’escala que els esclafa, el candidat somrient que els alliçona mentre ells se sumeixen en un pensament buit, fosc com la tinya. Hi ha en tots dos, dibuixants excel·lents, una deliberada refutació de la forma perquè prevalgui el gest, el polsim de grafit o allò que queda només entredit (quin exercici de mudesa tan fi, el d’Alícia Vogel, amb la seva mascareta cosida i brodada a mà durant el confinament!). D’aquí prové l’aparent desconcert del títol, És a no dir, pres d’un vers de Núria Martínez Vernis que ressona en les dues instal·lacions paral·leles dels dos artistes: Ara després, apunts per demà, d’Alícia Vogel, tot de notetes d’assumptes pendents, i la successió de frases d’impremta reconstruïdes al voltant de la noció de “res” per Mim Juncà (“per mentir com si res fos res absolut”, “mai no dic res tan fred de memòria”, “una imatge no anomena mai res molt íntim”), que exposa també unes peces de ceràmica precioses, diminutes com els òstracon que en l’antiguitat servien per escriure-hi, d’una de les quals una dona treu el cap per la porta. Té molta raó Ingrid Guardiola quan admet que, mentre suggereix que Res a no dir versa sobre la desaparició, “alguna cosa apareix i em nega”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.