Els retrats ocults de Català-Roca, al Palau Solterra

No és pas el retrat, el primer que et ve al pensament ni davant de Francesc Català-Roca ni de gairebé cap dels grans mestres de la seva generació, sinó la fotografia de carrer, aquella Barcelona suburbial de la postguerra i la seva humanitat anònima, sobre la qual projectaven una mirada més amable que crispada, a vegades fins i tot sorneguera, com la d’un gag còmic que ajudés a fer passar la misèria. Potser és per aquest do de rentar el món que veien, no pas per endolcir-lo, sinó justament per subvertir-lo, que els solem recordar amb alegria. Francesc Català-Roca en sabia més que ningú, i n’hi ha prou de tornar a mirar el policia orgullós dalt del cavall escarnit pel cartell d’un nadó, el treballador de la neteja ruixant amb la mànega un company en plena feina, o les senyores tocades i posades esforçant-se a retenir els mastins que tiben les corretges de passeig per fer-se’n una idea.

En l’any que es commemora el seu centenari, el Palau Solterra de la Fundació Vila Casas a Torroella de Montgrí dedica una exposició, però, a la seva vessant com a retratista, una faceta del fotògraf que, segons Laura Terré, curadora de la mostra i comissària de l’Any Català-Roca, no ha merescut encara l’atenció que mereix. I això que li devem algunes imatges icòniques de Joan Miró, Salvador Dalí o Antoni Tàpies, i que de fet rarament va interessar-li el documentalisme fred, amb els seus carrers buits sota la boira o els angles vertiginosos de la nova arquitectura que temptaven tants dels seus col·legues, si no era posant-hi gent pel mig, gent normal i corrent. Homenots & Homenets, que es pot visitar al Palau Solterra fins al 19 de novembre, comprèn cinquanta-vuit retrats fets entre el 1949 i el 1975, a banda del cèlebre autoretrat davant el mirall de 1952. És “un conjunt singular, únic”, com afirma Laura Terré, que el mateix fotògraf va regalar a Joan Uriach i Tey perquè servís de documentació a la seva valuosa col·lecció d’art, on hi havia obres de gairebé tots els artistes que havia retratat. Anys més tard, el fill del col·leccionista, Joan Uriach i Marsal, en va fer donació al seu amic Antoni Vila Casas, en considerar que aquell conjunt d’imatges seria més apreciat al si de la col·lecció de fotografia que s’estava creant a la Fundació Vila Casas i que va donar origen al museu del Palau Solterra.

El títol de l’exposició és una picada d’ullet evident als Homenots de Josep Pla, amb qui Català-Roca va compartir l’autoria d’uns quants llibres il·lustrats i que va titular així les seves semblances de figures destacades del seu temps, majoritàriament escriptors, artistes o polítics. En aquesta categoria hi entrarien els retrats de Dalí, Salvador Espriu, Sebastià Gasch o els membres del grup Taüll, a més d’alguna “donassa”, la feminització del terme planià reivindicada per Marta Pessarrodona, com Olga Sacharoff. Els millors retrats tot sovint són els que menys ho semblen: les mirades robades de Gasch assegut a primera fila del pati flamenc per seguir atentament el ball arravatat de La Chunga, o la mateixa Olga Sacharoff camuflada entre els personatges de les seves pintures. Laura Terré ha volgut afegir a aquesta galeria d’il·lustres quinze retrats d’infants, els “Homenets”, que “a petita escala són el reflex d’una Espanya enfosquida per la Dictadura, el poble senzill allunyat del poder, la política, la ciència i la cultura”. Són petits treballadors, netejadors de sabates o venedors de diaris, que posen una nota de tendresa i també de fragilitat, per com estan exposats als perills de la intempèrie, en aquell ambient grisós que fins i tot esclavitzava les criatures. Català-Roca, que “va mantenir viu l’esperit d’avantguarda que pràcticament havia desaparegut durant el franquisme”, com assenyala Terré, connecta de fet amb els pioners en una imatge tan emblemàtica com la del nen embadalit davant l’aparador d’una llibreria, relectura del que havia fotografiat Gabriel Casas vint anys abans.