Aurora Bertrana, feminista, escriptora i violoncel·lista

Tal dia com avui de fa 49 anys moria l’escriptora gironina Aurora Bertrana i Salazar, filla de Prudenci Bertrana i Neus Salazar.

Nascuda a Girona l’any 1892, amb sis anys va escriure el primer poema, i des d’aleshores la seva gran passió va ser esdevenir escriptora professional. Però en aquella època les coses anaven molt diferents, i el seu pare, que era escriptor, s’hi va negar en rodó. La va inscriure a l’Acadèmia Ainaud, una escola de música de Barcelona creada el 1905 pel violinista Enric Ainaud, i Bertrana va triar el violoncel com a instrument. A inici de la dècada del 1920, va passar una temporada a casa de l’escriptora Carmen Karr, gràcies a qui, el 1923, va poder viatjar a Ginebra per matricular-se en l’Institut Dalcroze i continuar estudiant música. Allà va començar-se a guanyar la vida tocant en una banda de tres dones en què Bertrana feia de jazz-woman (1924). Durant les actuacions, abandonava el violoncel i, recolzada al piano de cua, amb qualsevol paper de solfa a la mà, improvisava una melodia, una lletra i una música. Les altres dues l’acompanyaven, una al piano i l’altra al violí. Un estil i un format que suposava tota una revolució dins les orquestres femenines. Aurora Bertrana tenia un do natural per a la música, i li van oferir un nou contracte per marxar a París a dirigir una orquestra de ball. Allà, va arribar a crear la primera jazz band formada íntegrament per dones. Durant una actuació per la ràdio, va conèixer l’enginyer elèctric Denys Choffat. Es van enamorar, es van casar (1925) i Bertrana va decidir abandonar la seva carrera musical. En el llibre de Victòria Palma Femení i singulars: històries de dones i música, es recullen les paraules de Bertrana en què expressa el seu desig, des dels sis anys, d’esdevenir escriptora i diu que casar-se li ho va permetre.

El 1926, Bertrana i Choffat van viatjar fins a Tahití (a la Polinèsia francesa) per estar-s’hi una temporada. Allà, ella va quedar meravellada amb la població autòctona de l’illa. Va elogiar la cultura i la família dels polinesis, va lloar que tant homes com dones vivien en llibertat sexual i religiosa, i sobretot la va captivar la dignificació que feien de la maternitat. Aquella estada la va marcar per sempre més. De tornada a Europa, va instal·lar-se a Barcelona i va començar a escriure una sèrie d’articles de l’entorn exòtic oceànic per a les revistes D’Ací i d’Allà, Mirador i La Nau. Tots aquests escrits li van servir per publicar, l’any 1930, el seu primer llibre, Paradisos oceànics, en què descriu la seva vivència vital a la Polinèsia. En 15 dies es van esgotar tots els exemplars editats. Quatre anys més tard, va sortir a la venda el seu segon llibre, Peikea, princesa caníbal i altres contes oceànics, un conjunt de contes i llegendes de les illes del Pacífic.

Però Bertrana, ara ja com a escriptora, també tenia un gran interès per la política del país. El juliol del 1931, juntament amb altres dones, va fundar i presidir el Lyceum Club de Barcelona, per tal de crear un espai intel·lectual femení. Era la primera associació cultural de dones de Catalunya. A més, el 1937, també va fundar i dirigir la col·lecció La Novel·la Femenina, en què va publicar la seva ja cinquena obra, Edelweiss (1937). D’altra banda, També va fer un intent d’entrar en les institucions públiques. El 1933, es va presentar per Esquerra Republicana al Congrés espanyol, però no va sortir electa.

L’estiu del 1936, quan va esclatar la Guerra Civil espanyola, es va quedar a Barcelona, mentre que el seu marit va passar a zona franquista, i això va suposar la fi de la relació. Durant aquests anys de guerra, Bertrana va esdevenir la redactora en cap de Companya, la revista femenina del PSUC, fins que, el 1938, se’n va anar a l’exili. Va viure a l’Estat francès, a Ginebra i a Xile, va tornar fins a Perpinyà per ajudar els catalans dels camps de refugiats i, finalment, es va establir de nou a Ginebra. No va tornar a escriure fins que, el 1950, va retornar a Catalunya. És aquesta dècada i la següent quan Bertrana, reclosa en una mena d’exili interior, va crear la majoria de les seves obres. Camins de somni (1955), Tres presoners (1957), Entre dos silencis (1958) Una vida (1965), Vent de grop (1967) i, ja en la dècada dels setanta, Memòries fins al 1935 (1974), amb què va guanyar el premi Crítica Serra d’Or de prosa de no-ficció, i Memòries del 1935 fins al retorn a Catalunya (1975), el seu últim llibre.