Llibres

novetats literàries

Novel·les de gènere híbrid: més que una tendència

José Luis Rodríguez, El Puma, en la famosa cançó El pavo real, ja pro­mul­gava que la bar­reja sem­pre és millor. En la lite­ra­tura policíaca cata­lana actual alguns en fan cas, més que del can­tant veneçolà, de la tendència enri­qui­dora. Ho deia fa poc en aquest diari Antoni Munné-Jordà: “Som a la soci­e­tat postin­dus­trial i estem cre­ant la hibri­dació de gèneres; els gèneres tan­cats han estat un pro­ducte indus­trial i ja s’han aca­bat.”

Els dos dar­rers exem­ples d’aquesta bar­reja sur­ten alhora i en la mateixa col·lecció, Crims.​cat, de l’edi­to­rial Clan­des­tina. Viena, 1912 és l’obra amb què Antoni Roca (Mallorca, 1956) va gua­nyar el premi Memo­rial Agustí Vehí. El títol no enga­nya i l’obra té lloc a la capi­tal austríaca a prin­ci­pis del segle XX, un moment històric d’una calma tensa en què tenen lloc una sèrie d’assas­si­nats. Un peri­o­dista molt per­so­nal ho inves­ti­garà.

La segona novel·la és Caront, de l’espe­ci­a­lista tant en ciència-ficció com en gènere policíac Jordi de Manuel (Bar­ce­lona, 1962). Una nau en forma de cub, una habi­tació tan­cada (física­ment, perquè vir­tu­al­ment és gai­rebé infi­nita), tres morts suc­ces­sius, una poli­cia que ha de dei­xar la hiber­nació per inves­ti­gar, intel·ligència humana i intel·ligència arti­fi­cial, cada cop més pre­sent en l’actu­a­li­tat (la segona). Bons ingre­di­ents.

A la nau espa­cial con­vi­uen dife­rents equips de recerca científica i una tri­pu­lació mili­ta­rit­zada, assis­tida per robots. La seva missió és arri­bar a Caront, el satèl·lit de Plutó, per cons­truir-hi una estació interes­tel·lar.

“Fa més de cinc anys vaig començar a ges­tar Caront amb la idea d’escriure una història ambi­en­tada en una nau espa­cial, que en la lite­ra­tura cata­lana és gai­rebé inèdita, amb assas­si­nats i una inves­ti­gació poli­cial. Com a escrip­tor tinc l’impuls d’arris­car-me a fer coses noves. Quan vaig tenir clar el desen­llaç vaig començar a escriure-la. Un dels rep­tes és gene­rar una atmos­fera perquè el lec­tor es trobi dins la nau, amb els per­so­nat­ges, des de les pri­me­res pàgines”, comenta De Manuel, i ho acon­se­gueix.

La ciència-ficció de qua­li­tat, sobre­tot l’ambi­en­tada a l’espai, sol dur incor­po­rada, això quan no és el tronc prin­ci­pal, una base de reflexió filosòfica. En el cas de Caront... “No és fàcil res­pon­dre sense fer espòilers... Con­fesso que el que pre­tenc, sobre­tot, és que els lec­tors s’ho pas­sin bé amb la novel·la. Però també m’agra­da­ria des­per­tar la inqui­e­tud per la pos­si­bi­li­tat de l’existència de màqui­nes dota­des d’intel·ligència arti­fi­cial, amb capa­ci­tat d’apren­dre i amb apa­rença humana, i l’empa­tia que ens podrien pro­vo­car. També l’impacte que tin­dria una tec­no­lo­gia que pogués recrear amb pre­cisió la nos­tra rea­li­tat, fins i tot la més íntima. Un altra reflexió és més pròpia de la ficció cri­mi­nal: fins a quin punt el fi jus­ti­fica els mit­jans?”, sin­te­titza De Manuel, autor de setze novel·les i més d’un cen­te­nar de relats.

L’ambi­ent és per­so­natge

Antoni Roca –que té publi­cats dos lli­bres infan­tils i dues novel·les més– va ambi­en­tar, i amb molta solvència, l’obra a Viena per l’idi­oma ale­many. “L’època estava deci­dida per des­carts i la pri­mera ciu­tat tri­ada va ser Bar­ce­lona, però em vaig tro­bar amb un pro­blema perquè la història fos creïble: la llen­gua de la poli­cia. La solució era que tots par­les­sin una única llen­gua, l’ale­many, i a par­tir d’aquí vaig anar cre­ant la història, amb els nous per­so­nat­ges i ele­ments que, per la ubi­cació vie­nesa, vaig incor­po­rar”, afirma l’autor. I hi afe­geix que la Viena del 1912 “era una ciu­tat impor­tant i atrac­tiva d’Europa, capi­tal d’un imperi deca­dent que, després de la Gran Guerra, ja no seria la mateixa”.

El pro­ta­go­nista, Efraïm Zim­mer­man, és un per­so­natge ben espe­cial i un bon pal de paller. “El Zim­mer­man de la novel·la és la ter­cera versió del pri­mer pro­ta­go­nista, que era bas­tant dife­rent. La idea prin­ci­pal la tenia clara des del pri­mer moment, però la trama i els per­so­nat­ges secun­da­ris van expe­ri­men­tar modi­fi­ca­ci­ons impor­tants. Va ser una ela­bo­ració molt dinàmica.”

Les obres històriques i rea­lis­tes, a diferència de les ambi­en­ta­des en el futur, en què es pot inven­tar el que es vul­gui, tenen el peatge de la docu­men­tació. “He de reconèixer que soc exces­si­va­ment escru­polós quan busco docu­men­tar-me i, tot i que puc come­tre errors, pro­curo evi­tar-los. Sense conèixer per­so­nal­ment Viena, vaig haver d’ima­gi­nar-me-la a par­tir de des­crip­ci­ons i foto­gra­fies, no tant per la seva geo­gra­fia urbana sinó, sobre­tot, per l’ambi­ent social que s’hi devia res­pi­rar.” Una cosa que acon­se­gueix a bas­ta­ment.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia